Setena cullerada de “Confiançament”

Intento avançar entre fases de desconfinament, mesures de seguretat, normes poc clares i buits legals mentre sóc en una muntanya russa. Sé que he d’estar informada per després assumir la meva responsabilitat i trobar el sentit comú imprescindible per decidir com avançar, però m’és difícil..

He travessat, crec, la fase de voler arraulir-me i esperar que tot això passi. Ara estic acostant el peu a una zona pantanosa amb la cautela de qui no sap si el terra li sostindrà el pes. I obrint els ulls per enfocar una realitat esmunyedissa i molt diferent a la que vaig deixar enrere de forma sobtada fa només unes setmanes. Em recordo que el futur proper encara no admet plantejaments sòlids i intento construir estructures-comodí que permetin ponts i adaptacions.

A estones m’escolto dir en veu alta que tot plegat és un desastre. De fet, m’ho recordo molt sovint i això em tranquil·litza. Em noto el cos semi-entumit i em regalo les paraules: tinc por. I respiro. També miro les persones que tinc al voltant amb tendresa: els de casa, els companys i els clients. No vull estalviar-me la tristesa d’aquest dol que m’acompanya aquests dies pel que ja no viurem plegats.

Tot això hi és i fins a cert punt també em tranquil·litza reconèixer-ho perquè em recorda que estic viva. I això m’agrada. Al mateix temps, no vull que aquestes emocions em distreguin massa de mirar la realitat que s’està definint ara.

És moment d’enfocar-me allà on s’adreça la meva energia, decidir quines són les coses importants. I prioritzar. Com una saba nova en una primavera tardana, alguna cosa m’empeny a moure amunt.

No sé com ho faré. Sé que vull i això és valuós ara. Cap certesa. Em recolzo en sentir la vida i en el «sí que vull». També en la secreta confiança que posant-me en marxa aniré comprenent. I poso el peu i avanço.

Em recordo que el que tinc davant és un desafiament, però no una lluita. No li vull fer un pols a la realitat ara perquè em cal tota la força per observar-la i bategar al seu ritme. Em cal reinventar-me un altre cop. Res a arreglar ni a corregir, només abraçar i comprendre.

Tot això té molt a veure amb la incertesa i el buit. Són moments de retornar la dignitat a l’acte de respirar, amb mascareta o sense. Respirar, deixar descansar la ment, triar l’acceptació de la realitat que ens envolta… I permetre que retorni alguna nova comprensió. La que sigui!

Aquest és el darrer escrit d’aquesta sèrie que vaig anomenar cullerades de confiançament. Si els inicis van ser difícils, aquest moment potser ho és encara més. Perquè ens troba cansats, sense respostes i amb una incertesa aclaparadora.

És l’hora de mirar què podem aprofitar d’allò antic, de buidar-nos d’aspectes que ja no serveixen i deixar anar pensaments i ideals que no van en la direcció del moment. A fora no hi ha el món que havíem deixat en penyora… Fins aquí la part del desastre. En positiu, hem après coses valuoses de nosaltres i dels qui ens envolten, de la nostra resiliència, del què és important i del que no. Potser ara sabem que per viure i ser feliços ens cal molt menys del que pensàvem. És moment de reinventar-nos.

Comencem la desescalada. Continua essent important revisar les forces per tota una baixada que no sabem on porta i encara guardar-ne un ram per sostenir-nos quan arribi la comprensió del que ens caldrà construir.

Molts ànims i molta sort! Us comparteixo uns apunts-valors que a mi m’ajuden en aquests moments:

• Rendir-nos és una paraula estranya que pot tenir un costat positiu. Cadascú sabrà a què. Per a mi, té a veure amb la renúncia a la vida tal com l’esperava. En la rendició s’obren portes a la creativitat i al canvi.

• Són moments de dol. Per començar, per les persones que ens han deixat. Pels ritus de comiat que hem trobat tant a faltar aquests dies. També per molts ideals, propis i socials, que s’han esquerdat sense remei. Acceptar aquest dol i la seva tristesa com a companys de viatge un temps, ens pot ajudar.

• Reconèixer les ferides del nostre nen interior que encara suplica al pare govern i a la mare sanitat que ens salvi de la por a la malaltia i a la mort. Donem-hi espai! Aquí us recordo el racó de sentir amb que van començar aquestes cullerades de confiançament. Deixeu que el nen s’expressi!. Barrejades amb la queixa i la por, el nen té moltes respostes en forma de gaudi, creativitat i capacitat de meravellar-se que ens faran molta falta.

The post Setena cullerada: enfocant la incertesa appeared first on Alzina de Collbató.