Sisena cullerada de “Confiançament”

Continuem necessitant expressar com ens afecta el que estem vivint. En les anteriors escrits de «cullerades de confiançament» us convidava a acompanyar-vos a sentir la por, el dolor i la ràbia i a expressar aquestes emocions amb responsabilitat. La major part de nosaltres hem travessat o estem travessant un munt de processos en què la por, la incertesa i el confinament han actuat com a catalitzadors i magnificadors d’aspectes personals. En el millor dels casos, alguna cosa en sabíem i ha suposat una passa més, però potser ens ha vingut de nou i han esclatat conflictes que eren impensables tot just fa un parell de mesos.

Us he anat parlant d’emocions i de com gestionar-les, també de la importància de disposar d’un racó on ser lliures per reconèixer-nos tal i com estem: impotents, contradictoris, bloquejats, enfadats o amb molta por. Un racó per notar el cos, abraçar-nos fort, expressar el que sigui que ens angoixa i repetir-nos que ho estem fent el millor que sabem. També per generar la confiança en que tot això passarà.

Sovint, en aquestes estones de contacte amb nosaltres mateixos, ens adonem que ens cal comunicar alguna cosa a les nostres relacions. Són dies en què la convivència és difícil perquè compartim molta estona amb els de casa i hi ha poques distraccions. També amb les relacions que no tenim físicament al costat, sobretot si estem passant aquest confinament tot sols i ens sentim lluny de les persones que estimem.

Quan notem una certa inquietud, neguit o angoixa, tendim a jutjar o culpabilitzar els altres.

Alguns exemples característics que ens porta el confinament podrien ser sentir-nos envaïts o no tinguts en compte, sols o abandonats, incompresos… Per a moltes persones no és fàcil reconèixer les necessitats perquè assumir que tenim necessitats implica mostrar-nos vulnerables o fràgils, i això no acostuma a ser còmode.

La reacció automàtica, aleshores, pot variar entre rendir-nos i adaptar-nos, fugir o responsabilitzar l’altre de les nostres dificultats. La realitat és que sovint l’altre no té cap idea del que ens està passant, però en canvi, sí que nota l’atac o la fugida, i reacciona a aquesta agressió. Ja tenim el conflicte servit!

Això que us comento No seria comunicar-nos. 

I perquè ens costa comunicar-nos? Ens fa por la confrontació, temem les males interpretacions i no estem massa segurs de si el que sentim és honest o no.

La ment comença a tenir por d’empitjorar la situació ja de per sí –ens diem–, prou delicada! I els dies passen i la tensió va pujant.

Què podria aportar-vos? Potser dir-vos que el que sentim sempre és honest. Bàsicament és la realitat i la realitat és sempre la que és. Sembla una bestiesa això que dic però no ho és en absolut. Tenim tot el dret a sentir-nos regressius, envaïts, enfadats o amb ganes de fugir i no tornar mai més. I aquest és un material a tenir molt en compte a l’hora de comunicar.

Una cosa molt diferent és el que fem amb el que sentim. La responsabilitat va d’aprendre a gestionar la diferència entre el que sento i el que decideixo fer. Un cop sé com em sento, estic en millor disposició de decidir què vull fer i com ho comunico.

Per tant, i resumint, per comunicar calen diferents coses:

• Saber com em sento. No és imprescindible saber què necessito. També cal saber expressar això que sento de manera constructiva.

• Acceptar que el fet d’expressar què sento o què necessito no suposa que la vida, o la persona que tinc al costat, voldrà o podrà satisfer-me.

• Estar en una actitud receptiva per escoltar l’altre.

El primer avantatge d’intentar comunicar d’aquesta manera és que l’altre no se sentirà atacat i això permet obrir un espai d’intercanvi i aprofundiment de la situació.

Quan som capaços d’afavorir aquest espai i quedar-nos en mode receptiu és quan apareixen els miracles: s’obre la creativitat, emergeixen les ganes de sumar i ens sentim empàticament propers. Això SI és comunicació.

Son dies en què sortir-nos-en com a grup te un valor especial. És fàcil adonar-nos que el que ens fa mal és la nostra manera d’interpretar més que d’una actuació determinada de l’altre. A cops no en sabem més i també està bé comunicar-ho. Aleshores és millor prioritzar apropar-nos i plorar junts, sentir-nos propers i permetre que el conflicte perdi pes i doni pas a una altra cosa.

Bé, no dic que sempre sigui fàcil. Sempre pots demanar ajuda a un professional si no trobes la manera d’avançar. Aprendre a comunicar-nos de manera assertiva acostuma a ser una  bona inversió. T’animo a intentar-ho i t’explico com fer-ho:

1. Si et notes amb molta tensió és millor que primer alliberis una mica l’emoció (veure textos anteriors de cullerades de confiançament)

2. Digues-li a la persona o persones amb qui vols comunicar-te que vols parlar amb elles. Anuncia el tema i dóna’ls temps perquè es preparin.

3. Parla de com et sents, dels teus sentiments i sensacions. Evita fer judicis, acusacions ni facis sentir responsables els altres del que et passa. Això és responsabilitat teva.

A cops, el que volem comunicar és agraïment i estimació i tampoc sabem con fer-ho. No escatimeu afalacs, notes tendres i petites sorpreses d’agraïment. Ens fan tanta falta!

Cuideu-vos molt!

Em podeu escriure per mail a rosamontells@gmail.com. Em servirà per estar en contacte i per nodrir-me també dels vostres feedbacks. Intentaré recollir-ho en noves cullerades si em sembla que puc compartir alguna cosa que sumi. 

The post Sisena cullerada: Millorant la Comunicació appeared first on Alzina de Collbató.