Setena cullerada de “Confiançament”

Intento avançar entre fases de desconfinament, mesures de seguretat, normes poc clares i buits legals mentre sóc en una muntanya russa. Sé que he d’estar informada per després assumir la meva responsabilitat i trobar el sentit comú imprescindible per decidir com avançar, però m’és difícil..

He travessat, crec, la fase de voler arraulir-me i esperar que tot això passi. Ara estic acostant el peu a una zona pantanosa amb la cautela de qui no sap si el terra li sostindrà el pes. I obrint els ulls per enfocar una realitat esmunyedissa i molt diferent a la que vaig deixar enrere de forma sobtada fa només unes setmanes. Em recordo que el futur proper encara no admet plantejaments sòlids i intento construir estructures-comodí que permetin ponts i adaptacions.

A estones m’escolto dir en veu alta que tot plegat és un desastre. De fet, m’ho recordo molt sovint i això em tranquil·litza. Em noto el cos semi-entumit i em regalo les paraules: tinc por. I respiro. També miro les persones que tinc al voltant amb tendresa: els de casa, els companys i els clients. No vull estalviar-me la tristesa d’aquest dol que m’acompanya aquests dies pel que ja no viurem plegats.

Tot això hi és i fins a cert punt també em tranquil·litza reconèixer-ho perquè em recorda que estic viva. I això m’agrada. Al mateix temps, no vull que aquestes emocions em distreguin massa de mirar la realitat que s’està definint ara.

És moment d’enfocar-me allà on s’adreça la meva energia, decidir quines són les coses importants. I prioritzar. Com una saba nova en una primavera tardana, alguna cosa m’empeny a moure amunt.

No sé com ho faré. Sé que vull i això és valuós ara. Cap certesa. Em recolzo en sentir la vida i en el «sí que vull». També en la secreta confiança que posant-me en marxa aniré comprenent. I poso el peu i avanço.

Em recordo que el que tinc davant és un desafiament, però no una lluita. No li vull fer un pols a la realitat ara perquè em cal tota la força per observar-la i bategar al seu ritme. Em cal reinventar-me un altre cop. Res a arreglar ni a corregir, només abraçar i comprendre.

Tot això té molt a veure amb la incertesa i el buit. Són moments de retornar la dignitat a l’acte de respirar, amb mascareta o sense. Respirar, deixar descansar la ment, triar l’acceptació de la realitat que ens envolta… I permetre que retorni alguna nova comprensió. La que sigui!

Aquest és el darrer escrit d’aquesta sèrie que vaig anomenar cullerades de confiançament. Si els inicis van ser difícils, aquest moment potser ho és encara més. Perquè ens troba cansats, sense respostes i amb una incertesa aclaparadora.

És l’hora de mirar què podem aprofitar d’allò antic, de buidar-nos d’aspectes que ja no serveixen i deixar anar pensaments i ideals que no van en la direcció del moment. A fora no hi ha el món que havíem deixat en penyora… Fins aquí la part del desastre. En positiu, hem après coses valuoses de nosaltres i dels qui ens envolten, de la nostra resiliència, del què és important i del que no. Potser ara sabem que per viure i ser feliços ens cal molt menys del que pensàvem. És moment de reinventar-nos.

Comencem la desescalada. Continua essent important revisar les forces per tota una baixada que no sabem on porta i encara guardar-ne un ram per sostenir-nos quan arribi la comprensió del que ens caldrà construir.

Molts ànims i molta sort! Us comparteixo uns apunts-valors que a mi m’ajuden en aquests moments:

• Rendir-nos és una paraula estranya que pot tenir un costat positiu. Cadascú sabrà a què. Per a mi, té a veure amb la renúncia a la vida tal com l’esperava. En la rendició s’obren portes a la creativitat i al canvi.

• Són moments de dol. Per començar, per les persones que ens han deixat. Pels ritus de comiat que hem trobat tant a faltar aquests dies. També per molts ideals, propis i socials, que s’han esquerdat sense remei. Acceptar aquest dol i la seva tristesa com a companys de viatge un temps, ens pot ajudar.

• Reconèixer les ferides del nostre nen interior que encara suplica al pare govern i a la mare sanitat que ens salvi de la por a la malaltia i a la mort. Donem-hi espai! Aquí us recordo el racó de sentir amb que van començar aquestes cullerades de confiançament. Deixeu que el nen s’expressi!. Barrejades amb la queixa i la por, el nen té moltes respostes en forma de gaudi, creativitat i capacitat de meravellar-se que ens faran molta falta.

The post Setena cullerada: enfocant la incertesa appeared first on Alzina de Collbató.

El que si que sembla cert és que els mites que explicaven qui som i què ens espera ja no són vigents i el lloc on ens recolzem sembla poc sòlid o directament inconsistent.

Tot va de pressa sí, molt de pressa. Vivim en la immediatesa, diria jo. El temps s’escurça en aparença i sovint ens sembla ser partícips d’un entorn de ciència ficció.

Durant generacions hem estat educant els fills avançant-nos al que es trobarien quan fossin adults. Existia una perspectiva que assenyalava en una determinada direcció. Potser hem cregut adequat conrear en ells el sentit de la responsabilitat i hem procurat dotar-los de coneixements i un marcat sentit de la competitivitat.

Amb totes les excepcions, els adults que ronden la trentena del que era la amplíssima classe mitjana dels anys 80-90, són persones amb coneixements i valors notables però potser poc preparats pels canvis i la frustració que suposa que les coses no es comportin com havíem imaginat.

Molts d’aquests adults es troben ara en el repte de ser pares i si una cosa del futur que s’apropa és certa es que els canvis són i seran continus, radicals i vertiginosos. Cal reinventar-nos? I sobretot, com volem educar?

Arribats en aquest punt, podem començar a fer preguntes: Enfocant l’educació, continuen sent importants els coneixements? La competitivitat? Quin és el grau de seguretat desitjable?

Què en pensem de prioritzar la creativitat, la gestió emocional o l’autoconeixement?

La globalització ha superat moltes fronteres, també la dels interessos econòmics. Les nostres dades, és a dir, la informació de qui som es troba en mans de qui estigui disposat a pagar per tenir-la. És més, la desinformació circula per les xarxes sense aturador i sembla que les administracions tenen greus dificultats en regular el seu control.

Podríem continuar fent-nos preguntes; Tenim alguna possibilitat d’orientar-nos? De mantenir l’atenció en coses que realment ens interessen? De saber què volem en realitat?

Ja he dit que no crec que sigui bo posar-nos catastrofistes però això no vol dir aixecar les espatlles i tancar els ulls. No vol dir rendir-nos i deixar tot plegat en mans anònimes amb la secreta esperança què cuidaran de nosaltres i els nostres interessos.

I què té a veure el creixement personal amb tot això?

Té a veure amb assumir una certa capacitat de reeducar-nos. De voler mirar i descobrir el que és real. De punxar les idealitzacions o la còmoda versió del que ens agradaria que fos. D’esbrinar la diferència. De conèixer-nos fins i tot millor que Google i això vol dir interessar-nos per saber com funcionen els nostres gustos i emocions, quins són els nostres patrons automàtics, resistències i limitacions.

El creixement personal va de descobrir que hi ha preus a pagar que no es compten amb diners. Que val la pena entomar la responsabilitat de triar i sostenir la frustració quan ens equivoquem, respirar i tornar-ho a intentar.

Perquè si no estem nosaltres pilotant la nostra nau, hi ha algú que ho esta fent per nosaltres.

Com que no sabem quines capacitats ens seran útils en el món d’aquí vint o trenta anys, potser ens convingui desenvolupar habilitats per adaptar-nos als canvis, romandre oberts a nous aprenentatges i mantenir un determinat centre o resiliència davant de situacions inesperades.

La identitat o l’autoimatge ha estat un sòlid valor en la cultura occidental durant molts anys. Però ara potser ha arribat el moment d’aprendre a reinventar-nos. Ja no serem administratius o advocats, sinó que estarem fent de mecànics, o d’atletes, o estudiant una nova eina que ens permetrà adaptar-nos millor a l’entorn.

Si hem desenvolupat la capacitat de comunicar-nos, col·laborar, ser creatius i fer crítica constructiva, ens anirà força millor.

Només una cosa més. L’he deixat pel final perquè considero que és la més important: tot plegat no és perquè fa por o perquè anem de la mà de l’exigència. Ens cal caminar-ho amb amor. Aquest camí de descoberta ha de ser recolzat en el conreu de quantitats abundants de compassió, d’autoestima, d’amor…

En això estem… Sort!

The post De futur, desafiaments i creixement personal appeared first on Alzina de Collbató.