Quan s’acosta la tempesta

Em preparo per l’entrevista amb aquest home que em va contactar la passada setmana. Tot just una estoneta per conèixer-nos i veure si podem treballar plegats, escoltar què porta, veure com emergeix l’empatia i si puc confiar en un procés amb ell.

En general, tots semblem prou funcionals. Hem après a adaptar-nos i mostrar una imatge equilibrada que ens habilita per la vida diària. Però també tots acostumem a tenir algun punt feble, una ferida disposada a reobrir-se quan es donen determinades circumstàncies. Contactar-la no ens agrada, ens fa sentir vulnerables i fem els possibles per evitar-la i estalviar-nos l’angoixa que suposa.

A teràpia, va d’enfocar aquesta part que valorem com a “desequilibrada” i aprendre a mirar-la amb coratge, acceptació i respecte. Sempre ens aporta una informació valuosa, sempre suposa un alleujament aprendre a conviure-hi. I, encara que sembli contradictori,  aquesta és la definició de créixer.

A  tall d’exemple, a mi em descentra la impaciència quan les coses no són com esperava, un vol que es cancel·la, un dia fred i la caldera que no escalfa, un embús que no em permet arribar a una reunió important. La impotència em juga males passades.

Aquest home que tinc aquí davant es troba atrapat en un cercle de perfecció i exigència. M’explica que des la pandèmia se li han accentuat els trets obsessius i mai res és prou perfecte. Els pensaments no s’aturen i viu com un radar que s’orienta a detectar la imperfecció i a denunciar-la. No descansa.

Diferents caràcters, diferents especialitats de neurosi amb un denominador comú: determinats pensaments que se’ns emporten i ens alienen. Perdem el centre i acabem confonent-nos amb la neurosi. Això provoca infelicitat i angoixa.

El treball a fer, amb diferents tècniques i estratègies, passa per deixar de negar el que sentim, reunir el coratge per enfrontar-nos-hi, experimentar-ho i deixar que ens travessi. Arriba un moment en què és possible afluixar la identificació amb aquest jo neuròtic, i aleshores deixem de ser esclaus dels nostres automatismes i ferides . Aleshores ens sentim més lliures. I això permet viure en Pau.

Al mateix temps, a un altre nivell, anem comprenent que en realitat no som aquest jo que contínuament reacciona a allò que passa en el món, que no ens cal perdre’ns en els objectes de la consciència. Que quan s’acosta la tempesta, podem identificar-nos amb aquest altre Jo que és la font de la consciència.