He de dir, abans que penseu que m’estic posant moralista, que de tant en tant em venen de gust coses que no són nutritives… Per descomptat que a cops vull alguna cosa perillosa, arriscada o clarament destructiva… Només faltaria! Però quan ho trio prefereixo fer-ho amb premeditació i traïdoria, o en llenguatge terapèutic: amb consciència… I és divertit adonar-me que, quan ho faig així, acostuma a tornar-se nutritiu.

No tots els aliments són nutricis; tampoc no ho són molts pensaments i fantasies. I aquest efecte depèn de nosaltres, de la nostra particular manera d’assimilar-los. És interessant acceptar que tenim una determinada responsabilitat en la decisió d’on posem la nostra atenció o a què obrim la boca.

Molts corrents espirituals parlen de la nutrició des d’aquesta perspectiva. Recomanen l’observació, com si fóssim un testimoni, de com ens alimentem de fantasies, desigs, preguntes i preocupacions.

En pocs anys, hem passat d’una època en què la censura ens marcava uns límits molt estrets de coneixement a abandonar-nos en un món d’informació que pot esdevenir aclaparador. Al nostre abast, incomptables núvols de bits es troben competint per a captar la nostra atenció sota interessos que desconeixem.

Comença a ser indispensable nodrir un nucli interior que ens permeti ordenar i estructurar el món que ens envolta. Per començar, a favor nostre, més endavant potser també pel bé dels altres.

Podem triar de què ens alimentem perquè sigui nodridor.

Per què hauríem de voler engreixar tota classe de llavors de dubtes i pors que ens paralitzen? Quant tenen a veure aquestes llavors amb el que és real?

Em direu: i com ho fem això?

De seguida, busquem l’aliança de l’esforç: sembla difícil, ens caldrà esforçar-nos! I, fins a cert punt, és així; per avançar i canviar les coses ens cal un esforç.

Sóc de les persones que pensen que val la pena posar límits també a l’esforç. Estic parlant d’empènyer cap a on vull anar però no tant com per no escoltar alhora quin efecte té aquesta acció. Considero fonamental mantenir la receptivitat i conrear la tranquil·litat. O dit d’una altra manera: no esforçar-nos fins al punt de perdre la serenitat.

És aleshores quan en aquest equilibri d’anar fent i “no fent”, d’aconseguir objectius i buidant alhora el nostre recipient intern ens és possible digerir, integrar i assimilar.

És a dir, nodrir-nos.

The post De com nodrir-nos d’aliments i pensaments appeared first on Alzina de Collbató.