La natura ens ofereix un munt d’oportunitats per aturar-nos i recordar qui som tot practicant Mindfulness o Consciència Plena. El repte és conviure amb els pensaments d’una manera en què puguem sentir la bellesa del que ens envolta.

La natura és canvi, de la mateixa manera que canvia la nostra existència tot i que, de vegades, pretenguem immobilitzar-la. Observar la natura ens ajuda a comprendre la impermanència que experimentem d’una manera molt més profunda que a través del intel·lecte.

Sentir-nos el cos practicant algunes asanes de ioga sobre la terra humida pot ser una oportunitat per deixar anar tensions i preocupacions. La terra és una mare que acull el que ens és sobrer i ho recicla.

Caminar en silenci en el camí que s’enfila pot permetre’ns descobrir el diàleg entre els ocells. Quan el pensament ens allunya del present, el so de la branca que cruix ens retorna a les sensacions que ens ofereix l’escenari que ens envolta.

Mica a mica podem recuperar aquella capacitat de meravellar-nos de quan érem infants i experimentar una joia profunda. I és aquí, en aquesta experiència d’obertura que comencem a comprendre la interrelació entre les coses.

En abraçar l’alzina i notar la seva escorça rugosa a la galta reconec el sol i la pluja que l’han ajudat a créixer, veig les restes del incendi que va patir, sento les arrels immenses que la nodreixen, m’obro a compartir l’energia d’altres persones que també l’han abraçat en el transcurs de centenars d’anys…

De la mateixa manera que abraço l’alzina, comprenc que la millor forma de conviure amb aquesta emoció que potser emergeix del meu interior i em fa patir, és també abraçar-la. Em puc permetre la proposta d’aprendre a transformar aquest dolor emergent en alguna cosa que em nodreixi.

El campanar del poble assenyala les hores i aprofito per deixar-me envair per la vibració que mobilitza l’espai. Torno a recordar que la meva missió, aquí i ara, és observar, tocar, olorar i percebre la meva respiració, amb els peus sobre la terra. Miro els companys i m’envaeix una sensació de confiança, tots intentem fer el mateix, em sento part. Això em dona pau.

És l’hora de dinar i trec el pícnic que he preparat aquest matí abans de sortir de casa. Mengem en silenci i puc assaborir les textures del meu àpat i la barreja de gustos subtils que el conformen. Em sento agraïda per poder estar aquí nodrint-me amb aquest menjar…Qualsevol cosa que s’esdevé, es transforma en una ocasió per practicar Mindfulness i Consciència Plena.

Abans de marxar ens proposen una curta meditació tot contemplant la muntanya. Inspiro i sé que estic inspirant, expiro i sé que l’aire surt del meu cos. Dins i Fora. Inspiro i em veig com la muntanya, expiro i em sento sòlida. Muntanya, sòlida…Sentir és respondre corporalment al món que ens envolta i està succeint contínuament.

Aquesta capacitat de commoure’ns és la dimensió humana. Ser humans vol dir tendir ponts entre la terra i el cel, entre la forma i el buit, entre la matèria i l’esperit.

Marxo amb un fort sentiment de serenitat interior i amb la confiança de que puc retornar a mi, de mil maneres possibles. La natura és la meva aliada.

Agraeixo a Lama Tashi Lhamo i a Tich Nhat Hang les seves ensenyances.

The post Mindfulness: Natura i Consciència Plena appeared first on Alzina de Collbató.

Quan em noto el nus a l’estómac sé que no estic tenint massa en compte les meves necessitats, o en els moments en què sento opressió al pit, recordo que em faria bé plorar perquè alguna cosa m’està produint dolor. A cops, una sensació determinada i agradable em diu que estic contenta o em sento satisfeta i m’entretinc en respirar-la per gaudir-la bé.

Després, decideixo el que vull fer amb aquestes informacions però agraeixo al cos infinitament l’avís.

Darrerament, alguna cosa ha anat canviant. El manual que havia anat elaborant no em serveix per a la versió de qui sóc darrerament. Com els canvis m’espanten, he estat un temps intentant evitar-me tot el que he pogut, encara que sé del cert que això que no funciona.

No sé si els canvis que s’acosten són bons o no, però em recordo que tot va molt millor quan no m’entesto a posar etiquetes al que m’envolta. Ara que he decidit habitar-me i afrontar què m’està passant, reconec que és molt més estimulant seguir comunicant-me i intentar esbrinar de què parlen aquestes sensacions poc conegudes.

Reconec la lluita interna entre la dona exigent que viu en mi i demana respostes amb urgència i aquesta altra, més amorosa, que ha anat creixent amb els anys i em recorda que sense pressions avanço més ràpid i que en realitat no vull anar enlloc més que on sóc.

Respirant, vaig acceptant l’atmosfera del canvi que em visita.

Hi percebo l’empremta d’alguns successos recents que m’han colpit, alguns aprenentatges que no m’he donat el temps per assimilar i el trasbals d’alguns moviments familiars que no em deixen indiferent.

En un moment precís, després d’una lleu sensació de cansament als braços, emergeix la certesa que vull deixar d’empènyer en determinades direccions. També m’adono que permetre’m sentir tot això és suficient per ara i li dono la mà a la dona impacient que em fa notar que m’acompanya.

Com els cercles que una pedra activa en una aigua quieta, sé que les respostes es prendran el seu temps en arribar. Estaré atenta.

Torna al Blog

The post M’habito o m’evito? El procés corporal, un guiatge vital appeared first on Alzina de Collbató.