Quan la porta s’obre cap endins

Ho he viscut manta vegades, el miracle succeeix quan em difumino i adopto una actitud més d’observar que de buscar solucions, empènyer o manipular. Quan faig espai a la possibilitat que una Veritat més gran que la “meva” entri a formar part de l’equació vital que la vida em posa al davant.

Quan parlo de miracle em refereixo a que, com en un clic, tot comença a encaixar. Emergeix una opció, impensable una estona abans, que es bona en general… I s’acompanya d’una sensació de que tot està be i en Pau.

A teràpia, sobretot. Segurament perquè les situacions que la vida em posa davant em troben més ben col·locada i presta a fer-me a un costat i obrir-me a la confiança. Tinc la certesa que només cada persona sap què li convé. Ho sap quan deixa anar expectatives, s’obre a caminar pel camí de la incertesa i aprèn a acompanyar-se en les resistències al canvi i els bloquejos.

Anant cap endins, tornant a sentir la dificultat, deixant anar el judici, revivint els moments que hem après a fer les coses d’una determinada manera prefixada, és quan la porta s’obre. I ho fa cap endins!

La “feina” del terapeuta és aquesta, sostenir el camp, exhalar confiança, posar presència, assenyalar alguns forrellats envellits, acompanyar i permetre el que emergeix.

Són dies de festes i entrem a l’hivern, un infant ens recorda que un adveniment és possible. Nosaltres som aquí, celebrant, assajant-nos en l’amor, també equivocant-nos.

Avançant, sens dubte.