En el comiat

Ja fa temps que anem sentint el final d’una etapa. Els senyals parlen d’un espai per contemplar, per estar en contacte, per reinventar l’equilibri entre el buit i la forma….

Deixar anar sempre és difícil. Han estat molts anys d’aprenentatges, d’impulsar i crear, de confiar. Molta satisfacció en el fet d’acompanyar i també algunes frustracions i dificultats.

Preval el reconeixement de tot el que ha estat lluminós: coneixences, molt d’amor, i sobretot agraïment als qui, d’alguna manera, han fet possible el projecte de l’Alzina de Collbato: usuaris, col·laboradors, família, proveïdors, amics i veïnatge. Ens nodreix la certesa que amb molts de vosaltres existeix un vincle que estem segurs que perdurarà en el temps.

El curs vinent l’Alzina de Collbató ja no obrirà les portes i aquest espai romandrà en repòs. En Joan i jo, la Rosa, de ben segur trobarem altres maneres d’expressar-nos, de compartir- nos i de transitar per la vida, ara ja en aquesta etapa de jubilació.

Moltes gràcies!

Quan la porta s’obre cap endins

Ho he viscut manta vegades, el miracle succeeix quan em difumino i adopto una actitud més d’observar que de buscar solucions, empènyer o manipular. Quan faig espai a la possibilitat que una Veritat més gran que la “meva” entri a formar part de l’equació vital que la vida em posa al davant.

Quan parlo de miracle em refereixo a que, com en un clic, tot comença a encaixar. Emergeix una opció, impensable una estona abans, que es bona en general… I s’acompanya d’una sensació de que tot està be i en Pau.

A teràpia, sobretot. Segurament perquè les situacions que la vida em posa davant em troben més ben col·locada i presta a fer-me a un costat i obrir-me a la confiança. Tinc la certesa que només cada persona sap què li convé. Ho sap quan deixa anar expectatives, s’obre a caminar pel camí de la incertesa i aprèn a acompanyar-se en les resistències al canvi i els bloquejos.

Anant cap endins, tornant a sentir la dificultat, deixant anar el judici, revivint els moments que hem après a fer les coses d’una determinada manera prefixada, és quan la porta s’obre. I ho fa cap endins!

La “feina” del terapeuta és aquesta, sostenir el camp, exhalar confiança, posar presència, assenyalar alguns forrellats envellits, acompanyar i permetre el que emergeix.

Són dies de festes i entrem a l’hivern, un infant ens recorda que un adveniment és possible. Nosaltres som aquí, celebrant, assajant-nos en l’amor, també equivocant-nos.

Avançant, sens dubte.

L’aigua i l’onada

Vinc d’un estiu en què he gaudit molt de l’aigua. He nedat en rius, llacs, basses i piscines diverses, sobretot al mar.

Tinc molt presents les sensacions d’ingravidesa i de llibertat. Quan nedo i tinc la sort de relaxar-me convisc amb la paradoxa de l’aigua i l’onada.

Tal i com ho entenc, l’onada representa aquest “jo” que s’enfronta a les qüestions quotidianes amb un determinat bagatge inconscient amb què ens identifiquem. Ens capfiquem amb els objectius laborals, les dificultats de convivència, els diners, el nostre físic i un interminable etcètera acolorit amb la mirada especial de cadascú.

Hi ha dies que l’onada es suau i dies que sen’s emporta. Sovint pensem que la vida és això: un interminable llistat de desafiaments que cal anar superant com si li féssim un pols a la vida.

I certament, per mi, molts dies nedar al mar és així. El cos puja i baixa amb el vaivé de la onada; intento controlar i respirar adequadament per no empassar massa aigua salada i estic molt atenta a veure venir les meduses per esquivar-les. Em sento sòlida en un medi aliè i estic pendent de quan és moment de tornar a la sorra per poder relaxar-me.

En canvi, l’experiència “Ser aigua” és molt diferent. Per algun motiu que se m’escapa, flueixo i ja no soc un cos estrany, allà. La profunditat no només no m’espanta sinó que m’acull com un úter i el més fascinant de tot és que jo em deixo engolir. Tot esdevé harmònic, com si jo també fos aigua.

És estrany perquè aquestes dues experiències succeeixen simultàniament però sovint estic tant pendent de l’onada que no percebo el mar.

Crec que amb la vida, passa el mateix. L’experiència d’estar enfrontant-nos a tantes onades no ens permet adonar-nos en què ens sostenim. Una essència que va més enllà del cos i de l’estructura emocional amb la que acostumem a identificar-nos.

Conèixer aquest fet, que som éssers experimentant dues realitats alhora, ens ajuda a viure més presents, sense tanta por. A sentir-nos més lliures.

Nedar al mar és fer una braçada i després una altra. Mentre nedo m’agrada imaginar-me diàlegs entre l’aigua i l’onada. L’onada sempre pregunta, vol saber, inventa històries i fantasieja. Al mar no li cal res de tot això, És i prou.

I si em moro?, diu la onada. I el mar es fa un tip de riure…

Quan fem res

Quan ens introvertim, silenciem demandes, expectatives i desitjos. Noticies, encàrrecs i llistats interminables de coses pendents.

Posem el telèfon en mode avió i també tot allò que semblaria urgent, en pausa. Trobem un espai intern on acomodar-nos per una estona i prioritzem allò important. Quan mirem endins.

Abaixem també la persiana de les demandes internes, l’especial maltracte intern amb què ens identifiquem: comparacions, exigències i expectatives, idees recurrents d’èxit i fracàs. Ens despullem també de les pretensions sobre com el món hauria de ser i comportar-se, així com del ventall d’estratègies que creiem haver desenvolupat per aconseguir-ho.

Potser travessem uns moments de vertigen, però després queda el Buit. O el TOT, o el que ÉS.

De fet, ja hi era! No podia revelar-se sota tot aquest fardell identitari. Es trobava emmordassat, emmanillat, tenallat, acorralat, premut…

El lledoner del jardí ha fet una fulla primerenca verda fràgil i tendra. Es troba en el límit entre el que és i no és. Com un germinat vulnerable ple de força i vida. Em corprèn.

La bellesa esclata i ho abasta tot. Tot ÉS viu vibrant i lliure. Jo també sóc tot. Ja no ni ha temps. Ni paraules

I tu, què ets?

M’interessa descobrir amb què s’identifiquen les persones que venen a teràpia. Em refereixo a idees, models, valors o actituds que utilitzen per definir-se. Sé que si aquesta identificació és molt forta els farà patir i els dificultarà avançar a la vida.

Quan aquesta identificació facilita un reconeixement social semblaria que no cal capficar-s’hi massa. Si soc una persona altruista, un bon pare, tinc èxit, soc espiritual, inquiet o divertit o qualsevol cosa valorada en el meu àmbit de relacions, arribo a la conclusió que soc una persona valuosa i que mereixo l’estima que em mostra el meu entorn gràcies, precisament, a aquestes qualitats. Mantinc, d’aquesta manera, una autoestima prou alta per tirar endavant a la vida.

En canvi, si amb el que m’identifico és amb la idea que soc egoista, mediocre, poc sociable o amb dificultats per expressar-me, semblaria que caldria treballar per “millorar-me” o qüestionar aquesta creença i canviar-la per una de més favorable i adaptativa socialment.

Fins a cert punt, podríem dir que el que esmento és cert. Arriba més gent a teràpia a causa d’un autoconcepte –socialment parlant– poc adaptatiu.

Però si fem una anàlisi més profunda –amb la qual estaria d’acord la Gestalt– podem dir que sentir-nos molt identificats amb el que sigui, deixa inevitablement qualitats o fortaleses fora del nostre abast i aquesta mancança no ens proporciona satisfacció a la vida.

Podem parlar del grau de neurosi o d’identificació amb determinats aspectes de la nostra personalitat. Aquests aspectes no son dolents en si mateixos, el que causa patiment és la identificació en si. Si no puc deixar de fer un paper que em condiciona i no em deixa fluir amb la vida, sigui considerat positiu o negatiu a nivell social, tindré problemes amb mi mateix.

A tall d’exemple, tant és si parlem d’una persona alegre, tipus ànima de la festa, que no té el permís intern per mostrar les seves decepcions, frustracions o tristeses; com d’una persona melancòlica amb tendència a la solitud que no pot nodrir-se del que l’envolta i es troba instal·lada en la queixa perpètua. Les dues pateixen, les dues tenen dificultats amb la vida.

Les crisis venen a qüestionar aquestes creences o identificacions que acostumem a establir en edat molt primerenca. Qui soc jo si no soc un bon amant? Un treballador excel·lent, una persona exitosa, un emprenedor, una mare perfecta, un buscador, una bona persona?

Qui soc jo, de fet, si no responc a la pregunta amb atributs qualificatius? Fer-se preguntes resulta útil. Adonar-nos amb quins aspectes ens identifiquem és una consulta que convé fer-nos periòdicament. Sobretot per adonar-nos de com canvien les respostes segons les situacions o el pas del temps.

És sanador anar comprenent que el “JO” que respon les preguntes ha de ser per força molt més ampli i inabastable que la resposta actual que ens identifica.

I, us deixo amb una pregunta: Qui és aquest que respon amb el pas del temps?

Ara que és temps de collir espàrrecs, us passem aquesta recepta que ens encanta per a la primavera.

Ingredients:

• 1 tassa de quinoa
• 2 tasses d’aigua
• 1 porro
• un manat d’espàrrecs verds
• oli d’oliva, sal marina, herbes aromàtiques fresques al gust (cibulet o julivert picat), orenga i salsa tamari.

Preparació:

1. Saltar el porro picat en una cassola de fons gruixut amb una miqueta d’oli i un polsim de sal, durant uns 5 minuts.

2. Afegir-hi els espàrecs a bocinets i saltejar-ho 3 minuts més.

3. Afegir-hi la quinoa neta, barrejar-ho una mica i afegir-hi l’aigua. Deixar-ho coure al voltant d’uns 20 minuts, a foc lent fins que s’evapori tota l’aigua i la quinoa sigui cuita. 

4. En els últims minuts de cocció afegir-hi les herbes i espècies. També la salsa tamari al gust.

5. Ens agrada servir-la amb forma de castell amb l’ajuda d’un got prèviament humitejat.

Bon profit!

A teràpia, sovint hi arribem perquè un succés inesperat capgira la realitat tal i com ens l’explicàvem. Intentem continuar amb la nostra vida però ens resulta massa difícil i res no sembla encaixar. Podria ser una definició de crisi.

La vida porta aquestes situacions. Les primeres vegades ens hi resistim tant com podem i això provoca encara més patiment. En el procés de assimilar els canvis, comprenem que la situació ens obliga a qüestionar-nos coses i que resistir-nos i patir no aporta res al procés. Anem acceptant que viure implica canviar i que aprendre a amigar-nos amb el verb “permetre” quan les coses semblen inevitables, resulta una bona eina.

És humà esperar que el que anomenem “la anomalia” o el “succés inesperat” desaparegui, s’adapti o es reabsorbeixi i tot torni a ser com era abans. Aquesta és la fase que anomenem de la negació i es troba descrita en tots els llibres de psicologia.

De fet, acostuma a succeir que aconseguim transitar el mal tràngol i descobrir que les situacions han trobat un encaix diferent, no sempre previsible.

Perquè aquesta crisi sobrevinguda, de fet, ve a crear una consciència més amplia de Ser que implica més espai, un ordre diferent i un paradigma nou. Un alliberament.

La gran majoria de les nostres dificultats vitals no són una anomalia o una patologia. Es “normal” que la Vida ens plantegi situacions a les que intentem donar resposta amb les eines i coneixements de què disposem. La nostra comprensió, de vegades, pot ser massa limitant i la realitat no pot encaixar-hi. Aleshores entrem en contradicció entre els valors i les creences de qui som o de què és la vida.

El creixement personal significa anar desenvolupant un “art de viure” on desenvolupar la compassió cap a un mateix, el respecte a la realitat tal com és i l’acceptació del que és la Vida.

Us proposem aquesta recepta amb verdures d’hivern i una cocció llarga per escalfar-vos profundament els mesos de fred. Un plat remineralitzant i molt dolç  que de ben segur gaudireu molt!

Ingredients:

• Tres cebes tallades a quarts
• Quatre carxofes
• Dues xirivies pelades i tallades a bocins grossos.
• Una tira d’alga wakame tallada a bocins i remullada 10 minuts amb aigua.
• Condiments: oli d’oliva, una mica de farigola fresca, tamari, mitja llimona. Nous trossejades i torrades.

Preparació:

1. Treure les fulles dures de les carxofes i també les puntes. Talleu-les a quarts i traieu la pelussa del mig. Suqueu-les amb llimona perquè no s’ennegreixin.

2. Saltar les cebes amb una mica d’oli d’oliva i una mica de sal marina, sense tapa, durant 7 minuts en una cassola de base gruixuda.

3. Afegir les verdures i l’alga, la farigola i saltar amb la ceba uns minuts més.

4. Afegir aigua que cobreixi 1/3 les verdures (podeu aprofitar la del remull de l’alga) . Tapar i coure a foc baix o mig durant 30-40 minuts o fins que quedin ben toves.

5. Afegir un rajolí de tamari i les nous torrades. Apagar i deixar reposar uns minuts abans de servir.

Bon profit!

L’Amor és difícil d’explicar amb paraules

Però sí que puc reconèixer les situacions en què faig una tria. Les vegades que m’allunyo de l’Amor.

Sovint, m’acompanya aquesta sensació d’estar esperant. Quan rebi la noticia, quan arribi a casa, quan sigui l’hora de plegar, quan em jubili… L’ espera és un mur que m’aïlla del present. De fet, res m’impedeix de deixar d’esperar i capbussar-me en el moment que és ara. Aquest canvi, el visc com un buit inquietant que em connecta amb una por atàvica. El que sigui per fugir de l’angoixa, la incertesa. De la por.

Agafar el mòbil per mirar l’hora i, de passada, fer un cop d’ull a les noticies, revisar aquella oferta llaminera, tornar a veure les fotos del cap de setmana i reaparèixer passat un temps amb la sensació d’haver estat en un mon paral·lel. Se’n diu desconnectar. Però de què? Qui ha triat per mi?

Quan decideixo enredar-me en el sacrifici, la culpa, la vergonya. Aquests sentiments tant nostrats en què ens agrada rebolcar-nos prou sovint com per considerar-los addictius. Això tampoc no és Amor.

Com és que no podem deixar-nos en Pau? Donar-nos el permís per romandre tranquils i conscients de nosaltres mateixos? D’estar en silenci si no hi ha res a dir?

No, no és senzill. És fàcil caure en l’exigència i això també ens allunya de l’Amor. Però potser, en nom de l’Amor, podríem començar a fer-nos preguntes. Cadascú les seves.

De fet, quan sentim la disponibilitat, aquest romandre en el “no se” es una bona manera d’obrir portes a l’Amor.

Ingredients:

• 300g d’ametlla marcona
• 120g de sucre de coco
• un polsim de sal

Preparació:

0. Escalfa el forn a 180 °C.

1. Posa les ametlles a la safata del forn i torra-les lleugerament, remenant una mica amb cura que no es cremin. Estaran llestes en uns 10 minuts. Deixa-les refredar fora del forn.

2. Passa el sucre de coco per un molinet o batedora per a fer-lo glass (pots ometre aquest pas).

3. Quan siguin fredes, posa les ametlles i el sucre de coco fet glass en un processador d’aliments (una picadora també servirà!) i tritura la barreja fins que comenci a convertir-se en una crema. Aquí has de tenir cura de no passar-te triturant o et quedarà una crema tipus tahini que no serà emmotllable. Hauràs d’aturar-te quan la massa comenci a deixar anar l’oli i les ametlles comencin a estar triturades. Que siguin emmotllables.

4. Folra un motlle de Turró rectangular –o un altre qualsevol– amb paper de fornejar i estén la pasta per sobre. Aplana bé prement una mica amb una mà de morter i cobreix amb un altre paper de fornejar. Guarda a la nevera al menys 12 hores per a que se solidifiqui una mica.

Bon profit!