Quan era jove era de les que creien que, a la vida, podia aconseguir qualsevol cosa si m’hi esforçava prou.

Basava la meva confiança en la capacitat d’autoexigir-me. Amb el temps i teràpia, vaig adonar-me que aquesta creença que em sustentava no era precisament amorosa. Implicava maltractament i també un munt de supèrbia.

Veig sovint aquesta actitud en persones que venen a teràpia. Invariablement les acompanya la insatisfacció, l’angoixa i la dificultat per gaudir.

Davant d’una estratègia neuròtica inconscient que ens dificulta fluir amb la vida, el primer pas és reconèixer-la com a pròpia. El que en diem «ser-ne conscient». El segon pas és afluixar-la i això acostuma a ser més difícil perquè ens identifiquem amb ella.

Seguint amb l’exemple, si soc molt exigent i pretenc afluixar-me amb la recepta de sempre –posant-me pressió– no me’n sortiré.

Aquest escrit vol enfocar la confiança. Tant serveix per la persona massa exigent com la que només pot ser «bona», la que acostuma a manipular per aconseguir les coses o la que sent que si no és una víctima no avançarà a la vida.

Per enfocar un canvi de des-identificació d’aquesta mena, ens cal travessar una zona d’incertesa i de pèrdua de control per la qual és imprescindible un mínim de Confiança. La poso en majúscula perquè no parlo de confiança dipositada en un altra persona o en què les coses seran com esperem, ni tan sols que dependrà del nostre esforç.

Em refereixo a una Confiança bàsica, que descansa en la certesa que passi el que passi, el que succeirà serà adequat.

I que encara que potser no sigui còmode o m‘agradi, podré acompanyar-me amb la situació. Quan disposem d’aquesta qualitat, ni que sigui una mica, aleshores és possible entregar-nos al canvi.

Molts autors (Winnicot, Mark Epstein) es refereixen a aquesta Confiança com una funció materna, la «mare bona», que pot abraçar incerteses i frustracions de manera incondicional, sense pretendre canviar ni forçar res. Algunes persones han rebut aquesta experiència en el si de la seva família d’origen i això les acompanyarà de per vida. Moltes altres no, almenys no en qualitat suficient. Com el mateix Buda, sense anar més lluny, que segons Epstein va perdre la seva mare als pocs dies de vida.

És possible i responsabilitat de cadascú, desenvolupar internament aquesta qualitat de «mare bona». Ens capacita per viure en pau i harmonia.

Aquesta és precisament la funció del terapeuta gestalt. La de representar el paper de funció materna per facilitar que es restableixi la comunicació i la confiança amb un mateix: romandre present, donar espai per acompanyar allò emergent i no judici. Deixar Ser.

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

També et pot interessar…

Teràpia Gestalt