Dit d’una altra manera, en moltes ocasions aquesta deriva inconscient envers la culpa té un benefici neuròtic no sempre senzill de detectar.

Renunciar a la culpa implica assumir una determinada responsabilitat.

Quan a teràpia anomeno la paraula responsabilitat, les persones em miren com si els acusés de no fer els deures. Es visualitzen en escenes de càstigs soferts en temps d’infantesa perquè no s’havien comportat com els mestres o els pares esperaven. Créixer implica assumir les pròpies responsabilitats però sovint acabem integrant que ser responsable implica fer el que els altres esperen de nosaltres.

En la nostra cultura, hereva del judeo-cristianisme, la manera de redimir-nos de la culpa és mitjançant un càstig que ens retorna a la graella de sortida. En el imaginari de molts de nosaltres, encara està molt present la comprensió de la responsabilitat segons un univers de culpa, càstig i perdó.

En aquest paradigma, el poder es troba fora de nosaltres. Per a vertebrar-nos com a societat ens calen normes però, té sentit acceptar-les si no les fem nostres? Per a què serveixen si, com a adults no les hem interioritzat i validat? Els càstigs patits a causa d’actes que no reconeixem com a negatius, serveixen per alguna cosa?

La visió gestàltica de la responsabilitat implica fer-nos càrrec de la pròpia vida i assumir com a propi el que fem, pensem i sentim.

I la teràpia va precisament d’això, d’assenyalar i confrontar l’actitud de culpar a l’altre, al món o a la vida mateixa de tot allò que ens succeeix.

Tot i que al principi abraçar aquesta comprensió sobre la responsabilitat pot provocar un cert neguit, molt aviat ens canvia la percepció de les situacions. Una antiga pell opressora comença a desprendre’s i deixem de vivenciar-nos com a víctimes. El poder comença a bategar internament i creixen les possibilitats de conduir-nos en la pròpia vida.

Deixar de sentir-nos culpables implica sovint entomar la responsabilitat pel que volem.

No és senzill, sobretot al principi, orientar-nos en el caos que suposa atendre el que sentim, el que pensem i el que volem. El pes dels “hauries de” està ben arrelat i dificulta arribar a una entesa que podríem definir com “el que vull”.

“El que vull” no és el que em passa pel pap ara mateix, sinó que inclou un ampli ventall d’apreciacions internes i de comprensió del que ens envolta; es recolza en nosaltres mateixos i no pas en l’exterior o en les demandes externes. En algun moment sabem quin és el pas que volem fer i podem assumir-ne la responsabilitat més enllà de les valoracions externes. Amb una mica d’endreçada emocional i una altra mica de pràctica, acostuma a ser una brúixola fiable.

Sovint, en començar a caminar aquest camí ens sentim egoistes i ens acusen de mirar-nos massa el melic. També és cert que les primeres passes poden ser maldestres i que els canvis no son fàcils. Però també és freqüent que, quan hem fet unes passes i mirem enrere, rebem el regal de descobrir que allò que havíem iniciat “per nosaltres” acaba contagiant els que ens envolten i tot plegat, esdevé més fluid i més sincer.

Torna al Blog

The post Culpa i responsabilitat, una visió gestàltica appeared first on Alzina de Collbató.