Sovint els clients fan demandes que tenen a veure amb insatisfacció i dificultats per afrontar els reptes vitals. Com el cas de la Nona*, trenta cinc-anys, feliçment casada i embarassada del seu segon fill; una professional d’èxit.

Ella no podia comprendre com a pesar de que, en aparença, ho tenia tot, no parava de plorar.

Corporalment m’arribava molt tensa, amb les barres premudes i les espatlles protegint una caixa toràcica que semblava petita i fràgil. Quan es relaxava una mica i començava a deixar-se anar, emprava sovint la frase “em fa molta vergonya dir això”.

Va ser un procés d’una certa dificultat. Al principi, negava contínuament qualsevol símptoma de gaudi i de desig. Tot i les continuades demandes, per part meva, de que canviés els seus “hauria de” per “vull” o “m’agradaria”, no hi havia manera. Vivia amb un patró d’exigència que l’encotillava excessivament.

Com a terapeuta, més enllà de la seva plàstica corporal, la intuïa una dona forta. L’acompanyava a tornar al cos una vegada i una altra perquè sentís el que li passava al pit i al plexe. Sovint em retornava explicacions complexes de refredats i malalties que jo intentava escurçar amb la total acceptació de les seves dificultats.

Les classes de moviment també la van ajudar a connectar amb el seu cos. Tot i les dificultats, m’emocionava adonar-me del compromís que tenia amb ella mateixa.

Després, va venir la temporada del tap al coll i les ganes de plorar. Vivia una sensació profunda de voler expressar alguna cosa però no sabia què.

L’aprenentatge del trànsit pel buit i el no saber.

Moltes estones de presència i tremolors. En aquells moments en que ella se sentia tan perduda jo sabia que estava bastint nous espais, nous permisos. Que un nou ordre intern, més ampli, estava en evolució.

Un dia –estava de peu– em va mirar als ulls i la vaig veure molt certa. Va obrir el pit i em va dir: Crec que la meva vida fins ara ha estat una programació dirigida, no sé massa bé per qui…A partir d’aquí vull ser jo qui dirigeixi la meva vida.

I com si es tractés d’una font que comença a brollar després d’un període de pluges, va començar a prendre decisions que s’adreçaven a sentir-se satisfeta. Va tancar el procés poc després perquè, em va dir, ja sabia on recolzar-se.

* Nom fictici

Torna al Blog

The post Vull portar les regnes de la meva vida! Gestalt, un cas pràctic appeared first on Alzina de Collbató.