En Jaume tenia trenta cinc anys quan va venir a teràpia. No entenia què li estava passant. Feia quatre anys s’havia casat amb una noia meravellosa amb qui compartien un munt de projectes. Els havia semblat que tenir un fill seria la manera més bonica de plasmar l’amor que sentien l’un per l’altre però el nadó havia nascut i després de cinc mesos la vida s’havia convertit en un malson. En Jaume se sentia irritable i cridava cada cop que la petita gemegava. Ja res l’il·lusionava. Havia anat al metge de capçalera a causa de l’angoixa que sentia i aquest li havia dit que si continuava així es posaria malalt. Va ser així com va arribar a consulta.

L’home vivia el que succeïa com una broma pesada que li estava gastant la vida i es ficava al llit cada nit amb l’esperança de despertar d’aquell malson. La Sara, la seva parella, s’havia convertit en una altra dona i ja no compartia amb ell aquelles converses plenes d’enginy i bon humor; gairebé no reia i de vegades plorava i tot.

Quan, passades unes sessions i després d’un procés d’acceptació, li vaig demanar a en Jaume que ocupés el lloc de la Sara i intentés ser ella per uns moments, es va sorprendre. Es va adonar que la Sara se sentia abandonada per ell.

– Que jo l’abandono? – va dir – Si és ella la que m’abandona a mi; si només s’interessa pel bebè – va afegir amb to enfadat.

A en Jaume li costava reconèixer que se sentia abandonat. Com podia un advocat com ell, que començava a tenir un cert renom en el món del dret laboral, sentir-se abandonat perquè la seva dona tenia cura de la filla?

–  Sembla que et sents gelós de la petita Sònia – li vaig dir amb un somriure d’acceptació.

La vergonya i el desconcert es van fer evidents a la seva cara. Però també un alleujament infinit. Em va semblar que s’emocionava.

Sovint sentim emocions difícils d’explicar. Moltes vegades per noves, altres per inconfessables. Si aquest fet ens pertorba massa, a la llarga el nostre organisme reacciona desconnectant, emmalaltint o generant ira. O tot a l’hora.

I ara què?, em direu. Ara ja està tot arreglat? En Jaume torna a tenir la família que havia somiat?

No, no pas. Probablement aquella relació de parella que va viure temps enrere no tornarà. Però ara s’obren portes. Ara en Jaume té més espai intern, reconeix el que sent, comprèn més, s’estima més. Té més eines per situar-se davant d’un nadó que plora. Té més recursos per decidir què vol fer. Pot intentar guarir aquesta ferida d’amor. I, qui sap, potser pot sentir prou confiança per parlar amb la Sara i explicar-li què li està passant. És possible que la Sara s’alleugi de poder posar paraules a una situació difícil. Tenen la possibilitat d’agafar-se a aquest fet com una oportunitat de créixer plegats i veure’s tal com són en realitat.

Allò saludable seria permetre’ns l’emoció, reconèixer-la, ser capaços d’acceptar que això que sentim és una part nostra i què no hi ha res de dolent en el fet de sentir-ho. Estimar-nos així, per molt monstruosos que ens veiem…I comprendre que una cosa és el que sentim i una altra molt diferent l’acció que en resulta…

No, no és fàcil. I encara menys quan imaginem que els altres també veuran en nosaltres aquest monstre. Fantasegem que ens quedarem sols, condemnats, apartats… Ens sentim culpables. I continuem esforçant-nos per mostrar la imatge oportuna, apreciada, impol·luta que voldríem ser a costa de sostenir un patiment intern considerable, perquè una part de nosaltres sap que no som el que els altres creuen. I això, viscut en la família, la parella, els fills, els amics…pot convertir-se en un autèntic calvari.

I vosaltres, si el vostre nadó us despertés a mitja nit, sentíssiu ganes d’etzibar-li un cop de peu i us adonéssiu que això us pertorba més del compte, ho compartiríeu amb algú? Tots en tenim algun, de monstre; les nostres vides foren més amoroses i amables si fóssim capaços de mirar aquestes vivències i començar a estimar-les…

Torna al Blog

The post Paternitat i gelosia appeared first on Alzina de Collbató.