Més aviat em refereixo a un estat més profund que es cuina a foc lent i que parla de nosaltres en moments en què la vida sembla tenir sentit. Es presenta en les diferents maneres d’acompanyar-nos quan les coses no surten com voldríem o en els moments en què vivim amb més força el que ens manca que el que tenim.

Estic parlant de l’amor que comença envers nosaltres mateixos. D’aquesta personal manera d’estar amb nosaltres quan ens sentim fràgils, vulnerables, inadequats i, fins i tot, poc amorosos.

He anat descobrint que l’amor és espai. Espai per permetre que les coses siguin com són sense pretendre impedir els canvis que la vida ens porta i també per quedar-nos quiets, sense resoldre, atents a descobrir com és la realitat en realitat.

Soc de l’opinió que l’amor podem conrear-lo, o més aviat, permetre que emergeixi. Perquè sospito que es manifesti o no, l’amor sempre hi és.

Aquest conreu conviu amb la voluntat. L’aprenentatge té a veure amb anar acceptant pors, fragilitats i vergonyes pròpies. Preteses mancances que no sabem explicar perquè sovint ens acompanyen des de temps d’infantesa i que constitueixen el nostre bagatge personal. En aquest sentit, el conreu de l’amor, respon a una voluntat de mirar i permetre, de rendició.

Fem camí en caminar, deia el poeta. Quan ens hem enfangat uns quants cops ens és més senzill començar a renunciar a aquesta persona –perfecta– que haguéssim volgut ser. I a canvi, rebem més espai, amor, per ser qui som.

Llavors és quan apareix l’altre, en realitat. O els altres. La parella, l’amic, el pare, els companys. L’altre a qui podem estimar en la mesura que disposem de prou espai perquè es comporti tal com és.

No t’estimo perquè em dónes o et necessito. T’estimo perquè ara que sé com acompanyar-me i reconec els meus límits i necessitats, puc acceptar-te tal i com ets. I l’amor s’encomana.

Conrear amor és crear espai. Romandre tranquil·lament a tocar de la por, ballar suaument amb la incertesa, abraçar la pròpia vulnerabilitat. És des d’aquesta acceptació que puc arriscar i sortir de la meva àrea de confort per trobar-te.

I aleshores compartir l’amor amb tu.

The post Avui voldria parlar de l’amor appeared first on Alzina de Collbató.

Recordo l’època -que ara sembla daurada- de quan els fills eren petits. Quan després de dies, pocs, d’una calma aparent, arribaven vents de canvi i calia refer un nou equilibri: de cop es posaven dempeus i aprenien a obrir el congelador, o es posaven malalts i ens desesperàvem a l’hospital, o l’adolescència amenaçava amb trencadisses personals que vivíem contra les cordes… Els fills, la família, els companys, la parella, els amics…Gràcies a ells, la vida té una altra perspectiva.

Són vincles que sens dubte ens construeixen i ens obliguen a ballar una dansa que a cops sembla impossible: el vaivé cadenciós del que sovint interpretem com a oposat i contradictori. Parlo de la necessitat d’acostament i de distància en períodes de temps diabòlicament petits. Dels comptes que sovint no quadren entre el que volem donar i el que esperem rebre. Del desig d’aixoplugar un amic o un fill i la certesa de que els tornarem a fallar. De la gratitud de deixar anar alguna cosa important en benefici de l’altre convivint amb la tossuderia de no cedir el que ens pertany…

Respirem i no és difícil sentir les demandes i manipulacions externes, el preu a pagar per sentir que formem part d’un grup, i el vertigen que suposa compassar tot això amb les pors i contradiccions del nostre interior.

La dansa de les relacions: tot just comencem a comprendre quines són les nostres necessitats quan el ritme de la cançó que ballem suggereix que no ens hi identifiquem massa…Tres passes decidides envers el compromís amb els qui estimem per després romandre en el buit infinit que suposa acceptar-los tal i com són…

Sovint, enmig d’aquesta dansa en la qual anem i venim, perdem peu i ens desesperem. Però també succeeix sovint que, en ple desequilibri i mentre experimentem una giragonsa inesperada, aprenem el millor regal:  ser nosaltres -jo Sóc- part i motor d’aquesta vida que ens mou, el millor regal que ens fem, els uns als altres…

Torna al Blog

The post La dansa de les relacions appeared first on Alzina de Collbató.

Són un tipus de treball, d’enfoc fenomenològic, on la família és el punt de partida per a descobrir l’origen dels nostres conflictes i del nostre dolor. Es tracta d’un mètode eficaç que posa en ordre el sistema familiar i ens orienta cap a una possible solució. Ens obre els ulls a una realitat més gran i ens situa, així, en la direcció de la nostra salut i el nostre benestar, tant propi com de la resta de membres del nostre sistema familiar, als quals pot afectar de manera positiva.

Com es això posible?

Tots naixem dins d’un sistema familiar. Des del primer moment formem part d’aquesta xarxa i teixim relacions amb tots els membres (ja siguin vius o no): pares, germans, avis, etcètera. Totes aquestes relacions afecten a la nostra vida d’alguna manera, ja sigui positiva o negativament. A través d’aquestes relacions establim vincles i tot plegat esdevé un vehicle a través del qual realitzem aprenentatges valuosos per a la vida o crearan obstacles que no sabrem com sortejar. Així doncs, aquests vincles poden esdevenir, a vegades, un acompanyament favorable i un suport pel nostre creixement, i d’altres, una font incomprensible de dolor i patiment.

“Totes les persones que formen part de la xarxa familiar tindran una influència sobre nosaltres i nosaltres sobre elles”

Ho volguem o no, vivim lligats a la nostra família i sovint ens trobem atrapats, sense saber com, en lleialtats invisibles i d’altres embolics sistèmics. La constel·lació familiar mostra quina és la dinàmica que segueix cada un dels membres d’una família, busca on està l’embolic, el malentès, el desordre, els oblidats, etc.

Quan es aconsellable constel·lar? Qui pot fer una constel·lació?

Qualsevol persona adulta pot fer una constel·lació. Només cal que estigui oberta i receptiva al treball i sentir el desig de millorar les seves relacions familiars. Així com de trobar el seu lloc en el sí de la seva familia i en el món.

Òbviament és aconsellable constel·lar quan ens trobem implicats en relacions familiars conflictives i desgastants amb pares, fills, avis o altres membres del sistema. També esdevenen una ajuda molt valuosa en situacions traumàtiques, de dols no acabats, quan patim una malatia o ens trobem en risc de patir-ne alguna, enmig de relacions difícils o crisis de parella; però també quan no aconseguim trobar una parella estable o no aconseguim tenir descendència. Quan ens sentim bloquejats o en moments de crisi en general. Aporten comprensió i reparació quan sentim gran enuig amb algun familiar, o una gran tristesa o vergonya o sentiment de culpa sense motiu aparent. O, senzillament, quan ens sentim perduts o encallats a la vida, a la deriva sense saber-ne el perquè.

Pot ser que la persona es trobi en ple procés terapèutic i que aquest es trobi encallat o en un punt d’inflexió, també aquí una constel·lació pot ajudar en el procés i reorientar-lo.

A vegades la constel·lació pot resultar un impacte emocional important per a la persona. Atès que fer una constel·lació familiar és un treball puntual (no és un procés terapèutic amb continuitat en el temps) és aconsellable fer un acompanyament terapèutic que ajudi a la persona a integrar tots els aspectes del treball i l’experiència viscuda.

Com funciona un taller de constel·lacions familars sistèmiques?

En el treball de constel·lacions mirem al sistema familiar i als seus membres sense judicis. Aquesta és una actitud indispensable. També és important conèixer els fets significatius de la pròpia biografia i la història familiar per a poder treballar en profunditat.

Quan treballem en grup el/la terapeuta demana a la persona que vol realitzar una constel·lació claredat i concisió sobre el tema que vol constel·lar. Després li demana d’exposar molt breument algunes dades rellevants i finalment li encomana que esculli algunes persones d’entre els participants per a representar membres de la seva família actual o d’origen, incloent una representant per a si mateixa. A continuació, el client col·loca els representants en l’espai obert de la sala i els relaciona seguint la seva intuïció.

A partir d’aquesta primera imatge el/la terapeuta es guia pels sentiments i emocions que expressen els representants per a revelar una dinàmica de funcionament que genera sofriment i malentesos.

“La dinàmica familiar queda al descobert”

El/la terapeuta, amb l’ajut dels representants i en concordança amb els ordres que regulen les nostres relacions, acompanya ara el client en un treball intens i profund de comprensió, reparació i alliberament. Podent fer ús de frases i gestos concrets per arribar a una escena diferent, esdevé una nova imatge que mostra una realitat més amplia i completa, que en diem de solució. Aquesta imatge per sí sola no és la solució sinó l’indicador que assenyala el camí per on passa la solució, la nostra transformació cap a la salut i el benestar.

En cas de treballar una constel·lació en sessió individual, en comptes de representants fem servir ninots o peces de tela o de cartró. El client va treballant amb cada un d’aquest elements, visualitzant els nusos de la xarxa familiar fins trobar la imatge de solució.

És aquest treball fiable?

Són molts els professionals involucrats en la investigació i la recerca sobre aquest sistema de treball que ha impactat de manera contundent, per la seva potència i eficàcia, la psicoteràpia de les últimes dècades. El seu efecte curatiu és més que notable i evident, i sí, funciona, tot i existir encara molts interrogants del “com”.

“Una constel·lació familar no busca manipular els fets sinó mirar la realitat sense judicis i acceptar-la tal com és i es presenta”

Poder sostenir-nos en aquesta realitat més gran ens permet sentir un amor més autèntic i més conscient envers els nostres, i ens empodera per assolir el propi destí.

Autoria del text: Montse Voltes, Terapeuta Gestalt i Especialista en Constel·lacions Familiars Sistèmiques.

Torna al Blog

The post Les constel·lacions familiars sistèmiques appeared first on Alzina de Collbató.