Quan la porta s’obre cap endins

Ho he viscut manta vegades, el miracle succeeix quan em difumino i adopto una actitud més d’observar que de buscar solucions, empènyer o manipular. Quan faig espai a la possibilitat que una Veritat més gran que la “meva” entri a formar part de l’equació vital que la vida em posa al davant.

Quan parlo de miracle em refereixo a que, com en un clic, tot comença a encaixar. Emergeix una opció, impensable una estona abans, que es bona en general… I s’acompanya d’una sensació de que tot està be i en Pau.

A teràpia, sobretot. Segurament perquè les situacions que la vida em posa davant em troben més ben col·locada i presta a fer-me a un costat i obrir-me a la confiança. Tinc la certesa que només cada persona sap què li convé. Ho sap quan deixa anar expectatives, s’obre a caminar pel camí de la incertesa i aprèn a acompanyar-se en les resistències al canvi i els bloquejos.

Anant cap endins, tornant a sentir la dificultat, deixant anar el judici, revivint els moments que hem après a fer les coses d’una determinada manera prefixada, és quan la porta s’obre. I ho fa cap endins!

La “feina” del terapeuta és aquesta, sostenir el camp, exhalar confiança, posar presència, assenyalar alguns forrellats envellits, acompanyar i permetre el que emergeix.

Són dies de festes i entrem a l’hivern, un infant ens recorda que un adveniment és possible. Nosaltres som aquí, celebrant, assajant-nos en l’amor, també equivocant-nos.

Avançant, sens dubte.

L’aigua i l’onada

Vinc d’un estiu en què he gaudit molt de l’aigua. He nedat en rius, llacs, basses i piscines diverses, sobretot al mar.

Tinc molt presents les sensacions d’ingravidesa i de llibertat. Quan nedo i tinc la sort de relaxar-me convisc amb la paradoxa de l’aigua i l’onada.

Tal i com ho entenc, l’onada representa aquest “jo” que s’enfronta a les qüestions quotidianes amb un determinat bagatge inconscient amb què ens identifiquem. Ens capfiquem amb els objectius laborals, les dificultats de convivència, els diners, el nostre físic i un interminable etcètera acolorit amb la mirada especial de cadascú.

Hi ha dies que l’onada es suau i dies que sen’s emporta. Sovint pensem que la vida és això: un interminable llistat de desafiaments que cal anar superant com si li féssim un pols a la vida.

I certament, per mi, molts dies nedar al mar és així. El cos puja i baixa amb el vaivé de la onada; intento controlar i respirar adequadament per no empassar massa aigua salada i estic molt atenta a veure venir les meduses per esquivar-les. Em sento sòlida en un medi aliè i estic pendent de quan és moment de tornar a la sorra per poder relaxar-me.

En canvi, l’experiència “Ser aigua” és molt diferent. Per algun motiu que se m’escapa, flueixo i ja no soc un cos estrany, allà. La profunditat no només no m’espanta sinó que m’acull com un úter i el més fascinant de tot és que jo em deixo engolir. Tot esdevé harmònic, com si jo també fos aigua.

És estrany perquè aquestes dues experiències succeeixen simultàniament però sovint estic tant pendent de l’onada que no percebo el mar.

Crec que amb la vida, passa el mateix. L’experiència d’estar enfrontant-nos a tantes onades no ens permet adonar-nos en què ens sostenim. Una essència que va més enllà del cos i de l’estructura emocional amb la que acostumem a identificar-nos.

Conèixer aquest fet, que som éssers experimentant dues realitats alhora, ens ajuda a viure més presents, sense tanta por. A sentir-nos més lliures.

Nedar al mar és fer una braçada i després una altra. Mentre nedo m’agrada imaginar-me diàlegs entre l’aigua i l’onada. L’onada sempre pregunta, vol saber, inventa històries i fantasieja. Al mar no li cal res de tot això, És i prou.

I si em moro?, diu la onada. I el mar es fa un tip de riure…

Quan fem res

Quan ens introvertim, silenciem demandes, expectatives i desitjos. Noticies, encàrrecs i llistats interminables de coses pendents.

Posem el telèfon en mode avió i també tot allò que semblaria urgent, en pausa. Trobem un espai intern on acomodar-nos per una estona i prioritzem allò important. Quan mirem endins.

Abaixem també la persiana de les demandes internes, l’especial maltracte intern amb què ens identifiquem: comparacions, exigències i expectatives, idees recurrents d’èxit i fracàs. Ens despullem també de les pretensions sobre com el món hauria de ser i comportar-se, així com del ventall d’estratègies que creiem haver desenvolupat per aconseguir-ho.

Potser travessem uns moments de vertigen, però després queda el Buit. O el TOT, o el que ÉS.

De fet, ja hi era! No podia revelar-se sota tot aquest fardell identitari. Es trobava emmordassat, emmanillat, tenallat, acorralat, premut…

El lledoner del jardí ha fet una fulla primerenca verda fràgil i tendra. Es troba en el límit entre el que és i no és. Com un germinat vulnerable ple de força i vida. Em corprèn.

La bellesa esclata i ho abasta tot. Tot ÉS viu vibrant i lliure. Jo també sóc tot. Ja no ni ha temps. Ni paraules

I tu, què ets?

M’interessa descobrir amb què s’identifiquen les persones que venen a teràpia. Em refereixo a idees, models, valors o actituds que utilitzen per definir-se. Sé que si aquesta identificació és molt forta els farà patir i els dificultarà avançar a la vida.

Quan aquesta identificació facilita un reconeixement social semblaria que no cal capficar-s’hi massa. Si soc una persona altruista, un bon pare, tinc èxit, soc espiritual, inquiet o divertit o qualsevol cosa valorada en el meu àmbit de relacions, arribo a la conclusió que soc una persona valuosa i que mereixo l’estima que em mostra el meu entorn gràcies, precisament, a aquestes qualitats. Mantinc, d’aquesta manera, una autoestima prou alta per tirar endavant a la vida.

En canvi, si amb el que m’identifico és amb la idea que soc egoista, mediocre, poc sociable o amb dificultats per expressar-me, semblaria que caldria treballar per “millorar-me” o qüestionar aquesta creença i canviar-la per una de més favorable i adaptativa socialment.

Fins a cert punt, podríem dir que el que esmento és cert. Arriba més gent a teràpia a causa d’un autoconcepte –socialment parlant– poc adaptatiu.

Però si fem una anàlisi més profunda –amb la qual estaria d’acord la Gestalt– podem dir que sentir-nos molt identificats amb el que sigui, deixa inevitablement qualitats o fortaleses fora del nostre abast i aquesta mancança no ens proporciona satisfacció a la vida.

Podem parlar del grau de neurosi o d’identificació amb determinats aspectes de la nostra personalitat. Aquests aspectes no son dolents en si mateixos, el que causa patiment és la identificació en si. Si no puc deixar de fer un paper que em condiciona i no em deixa fluir amb la vida, sigui considerat positiu o negatiu a nivell social, tindré problemes amb mi mateix.

A tall d’exemple, tant és si parlem d’una persona alegre, tipus ànima de la festa, que no té el permís intern per mostrar les seves decepcions, frustracions o tristeses; com d’una persona melancòlica amb tendència a la solitud que no pot nodrir-se del que l’envolta i es troba instal·lada en la queixa perpètua. Les dues pateixen, les dues tenen dificultats amb la vida.

Les crisis venen a qüestionar aquestes creences o identificacions que acostumem a establir en edat molt primerenca. Qui soc jo si no soc un bon amant? Un treballador excel·lent, una persona exitosa, un emprenedor, una mare perfecta, un buscador, una bona persona?

Qui soc jo, de fet, si no responc a la pregunta amb atributs qualificatius? Fer-se preguntes resulta útil. Adonar-nos amb quins aspectes ens identifiquem és una consulta que convé fer-nos periòdicament. Sobretot per adonar-nos de com canvien les respostes segons les situacions o el pas del temps.

És sanador anar comprenent que el “JO” que respon les preguntes ha de ser per força molt més ampli i inabastable que la resposta actual que ens identifica.

I, us deixo amb una pregunta: Qui és aquest que respon amb el pas del temps?

A teràpia, sovint hi arribem perquè un succés inesperat capgira la realitat tal i com ens l’explicàvem. Intentem continuar amb la nostra vida però ens resulta massa difícil i res no sembla encaixar. Podria ser una definició de crisi.

La vida porta aquestes situacions. Les primeres vegades ens hi resistim tant com podem i això provoca encara més patiment. En el procés de assimilar els canvis, comprenem que la situació ens obliga a qüestionar-nos coses i que resistir-nos i patir no aporta res al procés. Anem acceptant que viure implica canviar i que aprendre a amigar-nos amb el verb “permetre” quan les coses semblen inevitables, resulta una bona eina.

És humà esperar que el que anomenem “la anomalia” o el “succés inesperat” desaparegui, s’adapti o es reabsorbeixi i tot torni a ser com era abans. Aquesta és la fase que anomenem de la negació i es troba descrita en tots els llibres de psicologia.

De fet, acostuma a succeir que aconseguim transitar el mal tràngol i descobrir que les situacions han trobat un encaix diferent, no sempre previsible.

Perquè aquesta crisi sobrevinguda, de fet, ve a crear una consciència més amplia de Ser que implica més espai, un ordre diferent i un paradigma nou. Un alliberament.

La gran majoria de les nostres dificultats vitals no són una anomalia o una patologia. Es “normal” que la Vida ens plantegi situacions a les que intentem donar resposta amb les eines i coneixements de què disposem. La nostra comprensió, de vegades, pot ser massa limitant i la realitat no pot encaixar-hi. Aleshores entrem en contradicció entre els valors i les creences de qui som o de què és la vida.

El creixement personal significa anar desenvolupant un “art de viure” on desenvolupar la compassió cap a un mateix, el respecte a la realitat tal com és i l’acceptació del que és la Vida.

L’Amor és difícil d’explicar amb paraules

Però sí que puc reconèixer les situacions en què faig una tria. Les vegades que m’allunyo de l’Amor.

Sovint, m’acompanya aquesta sensació d’estar esperant. Quan rebi la noticia, quan arribi a casa, quan sigui l’hora de plegar, quan em jubili… L’ espera és un mur que m’aïlla del present. De fet, res m’impedeix de deixar d’esperar i capbussar-me en el moment que és ara. Aquest canvi, el visc com un buit inquietant que em connecta amb una por atàvica. El que sigui per fugir de l’angoixa, la incertesa. De la por.

Agafar el mòbil per mirar l’hora i, de passada, fer un cop d’ull a les noticies, revisar aquella oferta llaminera, tornar a veure les fotos del cap de setmana i reaparèixer passat un temps amb la sensació d’haver estat en un mon paral·lel. Se’n diu desconnectar. Però de què? Qui ha triat per mi?

Quan decideixo enredar-me en el sacrifici, la culpa, la vergonya. Aquests sentiments tant nostrats en què ens agrada rebolcar-nos prou sovint com per considerar-los addictius. Això tampoc no és Amor.

Com és que no podem deixar-nos en Pau? Donar-nos el permís per romandre tranquils i conscients de nosaltres mateixos? D’estar en silenci si no hi ha res a dir?

No, no és senzill. És fàcil caure en l’exigència i això també ens allunya de l’Amor. Però potser, en nom de l’Amor, podríem començar a fer-nos preguntes. Cadascú les seves.

De fet, quan sentim la disponibilitat, aquest romandre en el “no se” es una bona manera d’obrir portes a l’Amor.

Quan s’acosta la tempesta

Em preparo per l’entrevista amb aquest home que em va contactar la passada setmana. Tot just una estoneta per conèixer-nos i veure si podem treballar plegats, escoltar què porta, veure com emergeix l’empatia i si puc confiar en un procés amb ell.

En general, tots semblem prou funcionals. Hem après a adaptar-nos i mostrar una imatge equilibrada que ens habilita per la vida diària. Però també tots acostumem a tenir algun punt feble, una ferida disposada a reobrir-se quan es donen determinades circumstàncies. Contactar-la no ens agrada, ens fa sentir vulnerables i fem els possibles per evitar-la i estalviar-nos l’angoixa que suposa.

A teràpia, va d’enfocar aquesta part que valorem com a “desequilibrada” i aprendre a mirar-la amb coratge, acceptació i respecte. Sempre ens aporta una informació valuosa, sempre suposa un alleujament aprendre a conviure-hi. I, encara que sembli contradictori,  aquesta és la definició de créixer.

A  tall d’exemple, a mi em descentra la impaciència quan les coses no són com esperava, un vol que es cancel·la, un dia fred i la caldera que no escalfa, un embús que no em permet arribar a una reunió important. La impotència em juga males passades.

Aquest home que tinc aquí davant es troba atrapat en un cercle de perfecció i exigència. M’explica que des la pandèmia se li han accentuat els trets obsessius i mai res és prou perfecte. Els pensaments no s’aturen i viu com un radar que s’orienta a detectar la imperfecció i a denunciar-la. No descansa.

Diferents caràcters, diferents especialitats de neurosi amb un denominador comú: determinats pensaments que se’ns emporten i ens alienen. Perdem el centre i acabem confonent-nos amb la neurosi. Això provoca infelicitat i angoixa.

El treball a fer, amb diferents tècniques i estratègies, passa per deixar de negar el que sentim, reunir el coratge per enfrontar-nos-hi, experimentar-ho i deixar que ens travessi. Arriba un moment en què és possible afluixar la identificació amb aquest jo neuròtic, i aleshores deixem de ser esclaus dels nostres automatismes i ferides . Aleshores ens sentim més lliures. I això permet viure en Pau.

Al mateix temps, a un altre nivell, anem comprenent que en realitat no som aquest jo que contínuament reacciona a allò que passa en el món, que no ens cal perdre’ns en els objectes de la consciència. Que quan s’acosta la tempesta, podem identificar-nos amb aquest altre Jo que és la font de la consciència.

En aigües obertes

Això de fer-se gran i acceptar els canvis que suposa, el que en diríem “envellir bé”, és tot un repte. Curiosament, te molt a veure amb fer espai a l’infant que continua ressentit. Establir-hi un diàleg i acompanyar-lo a acabar de fer els dols pel que no va poder ser i, d’aquesta manera, recuperar alguns aspectes del joc i la innocència.

En el meu cas, us comparteixo que estic recuperant algunes sensacions físiques agradables del cos surant a l’aigua. Submergir-me i tornar a eixir, aguantar la respiració, avançar de maneres creatives, millorar l’estil… Em connecta amb el gaudi i la llibertat.

En plena pandèmia, em vaig prometre aprofundir en el plaer de moure’m lliurement a l’aigua. Com un homenatge a aquell infant. Vaig començar a la piscina i després, nedant, he arribat a mar obert.

No amago que alguns aspectes em fan por; saber orientar-me i mesurar les forces em crea inseguretat però intento no capficar-me en això ni tampoc amb la fondària, ni les meduses ni en els accidents aquàtics de les darreres setmanes. Prioritzo respirar amb lentitud per compassar el meu ritme. L’atenció reposa en aquesta braçada que emergeix ara. I després, una altra. Com a la vida

Nedar al mar em permet deixar anar alguna cosa. L’oceà és tan gran i jo semblo tan petita! Respiro pel cantó que no ve l’ onada i em deixo bressolar en un batec que m’asserena.

Potser les coses són així, ara pau i gaudi, ara una onada que em tomba. Oblido l’objectiu, l’horari i les obligacions. Esdevinc aquest mar interior i obscur i l’abraço una vegada i una altra mentre se m’escola entre els braços. Semblaria que no existeix. Que no existeixo.

A cops, rendir-me. Deixar-me estar panxa enlaire, obrir el pit i cridar un Sí ben fort. Al caos i al sacseig. A la vida.

Intuir com deu ser perdre-ho tot. També la por.

I després, amb lleugeresa, ser retornada a la sorra rescatada de mi mateixa.

De riscos i ous ferrats

A teràpia, és recurrent la demanda de trobar un equilibri entre la seguretat i la satisfacció amb la vida que tenim. Una polaritat present en moltes persones i que és sovint causa de dubtes i patiment.

Potser ets dels que tendeixes a adaptar-te, a no arriscar, a acontentar-te amb el que hi ha com una mena de destí o fat en el qual, el que tu vols, no té massa importància. Potser et falta il·lusió a la vida i tot i així et resisteixes a sortir de la teva zona de confort perquè “això ja t’ho coneixes”. Ho sàpigues o no, et fa por aventurar-te més enllà dels límits coneguts que et donen seguretat. La teva vida tendeix a ser mecànica, previsible i rutinària i sovint pagues un preu que pot anar des de la insatisfacció, la queixa o fins i tot l’angoixa.

En l’altre extrem, potser ets dels que t’agrada qüestionar-ho tot i pots reconèixer certa addicció a les emocions intenses. Prefereixes arriscar i fantasiejar amb un munt de possibilitats alhora; et trobes còmode en allò inesperat, l’aventura i el risc. Acostumes a sortir-te’n però a cops et trobes amb algun límit dolorós al qual tampoc prestes massa atenció. Potser tampoc ets massa conscient de la por en el teu dia a dia perquè ja t’agrada viure en contacte amb l’adrenalina. Et costa reconèixer que molt en el fons t’agradaria transitar una vida més tranquil·la en què, sense perdre la sensació de fluïdesa, comandessis la teva vida amb més responsabilitat.

Desconec qui és l’autor de la teoria de l’ou ferrat. A mi me la va explicar una mestra de meditació ja fa un munt d’anys i la utilitzo a teràpia quan apareix aquesta situació. El rovell de l’ou simbolitzaria la zona de confort, de contenció i seguretat. L’espai on ens sentim segurs i arrecerats, quatre parets d’una “casa” que nosaltres vivim com a surador salvavides. Una “casa” que no deixa de ser fictícia i aquest és també part del problema. La clara simbolitza l’espai d’expansió i de risc, on podem desenvolupar les nostres idees i la nostra creativitat.

La realitat és que, amb grans diferències segons caràcters i persones, tots oscil·lem entre el rovell i la clara. Sovint ho fem a batzegades, com a resultat d’un efecte reactiu o automàtic.

Si ens arrecerem en el rovell, arriba un moment que ens falta l’aire, no li veiem sentit a la vida, ens deprimim i la mateixa inèrcia ens empeny a fer un salt més o menys inconscient envers la clara d’ou per compensar aquesta insatisfacció sense saber massa quin és l’objectiu. Cadascú coneix la seva especialitat: esports d’aventura, compres compulsives, provocació de conflictes,  jocs d’atzar, canvis estètics, viatges exòtics…

Passat un temps ens en cansem, contactem amb una difusa manca de sentit i ens sentim insegurs i poc arrelats. Creix en nosaltres un desig gran de seguretat i confiança i tornar al rovell ens sembla la millor de les idees. I tornem a començar.

La situació, per a caràcters més expansius, podria explicar-se amb matisos diferents: la vida és plena d’una activitat bulliciosa amb situacions de risc que tenim l’habilitat d’anar trampejant sense saber massa com. El contacte amb la adrenalina i les papallones a l’estomac ens fa sentir vius i això dona sentit a la vida. Però potser quan arribem a casa necessitem aïllar-nos amb series o jocs virtuals en què ho “controlem tot”. Potser no disposem de temps per les relacions properes ja que ens poden fer demandes que no tenim energia per sostenir. Només desitgem evadir-nos.

Potser són casos una mica extrems, volen assenyalar tendències. Et reconeixes?.

La persona que em va explicar la teoria de l’ou ferrat ens deia que val la pena explorar la zona de contacte entre la clara i el rovell. Una mena d’equilibri on sostenir-se viu, despert i en contacte amb nosaltres. Una manera de transitar i gestionar el límit amb consciència. A mi em sembla interessant. Tu que en penses?

Alegria i felicitat

Enfilats dalt la muntanya russa de les emocions, molts hem passat temporades convençuts que a la vida li havíem de demanar intensitat, adrenalina i alegria. Que si no visitàvem sovint la disbauxa, la joia i els aplaudiments, ens estàvem perdent alguna cosa important. Que d’alguna manera, la vida ens devia un estat d’enamorament perpetu o, almenys, passió i entusiasme.

Quan, inevitablement ens arribava el dolor o la tristesa, contactàvem amb la por o el desengany, ens explicàvem que alguna cosa no estava anant bé, que fracassàvem a la vida o érem víctimes innocents d’algun deu irat. Romaníem en la desesperança durant un temps que semblava etern i, novament, retrobàvem en la lluentor d’una nova il·lusió, la promesa de la felicitat.

Amb els anys, alguns van anar madurant, d’altres vam necessitar a més fer un procés terapèutic i uns quants més encara donen voltes a la muntanya russa, viuen desenganyats o en una mena de sordina.

Hem après a gaudir les estones d’alegria quan es presenten i això és meravellós, però encara ho és més haver comprès que la felicitat no té a veure amb tot això.

Diuen que la felicitat són moments. Moments en què tot s’atura i les coses es deixen veure amb una profunditat i una textura diferents. Moments en què i la serenitat i la pau semblen abraçar-ho tot. Moments de presència.

Ser feliç no és estar content o que les coses surtin com esperem. Més aviat és recordar aquest espai de calma interna on podem arrecerar-nos per estar en pau. Recordar la confiança.

La felicitat és consciència.

Sovint, a teràpia, quan els clients comencen a sanar, em diuen que la seva vida esdevé més plana, sense tants daltabaixos. Troben a faltar l’espurna del disgust o la preocupació, del drama o la bronca, l’adrenalina de l’estrès. Cadascú amb la seva especialitat. Deixen de jugar a recrear-se en la culpa i contacten amb el buit que emergeix quan tot això s’encalma.

Se n’adonen de com engeguen els mecanismes neuròtics que els mantenen desconnectats de si mateixos i del canvi que suposa no fer-ho. Aquest poder els espanta.

Anem bé! els dic.