Sovint les persones que venen a teràpia ho fan amb la demanda que els ajudi a controlar la seva vida. La seguretat de tenir-ho tot sota control sembla un valor a l’alça.

Reconec que hi ha moments a la vida en què succeeixen fets que amenacen tot l’edifici psíquic. També comprenc les persones que els costa tirar endavant perquè es perden en inseguretats. Són exemples en què, en aparença, la necessitat de control es fa imperiosa. I no obstant, fins i tot en aquests casos, elaborar els dols o exercir el poder de posar límits millora la sensació de control. Però no és d’aquests casos dels que parlo.

Sovint, en el dia a dia quotidià, pretenem exercir un control desmesurat sobre persones i coses que ens envolten.

Treballem per fer-les encaixar en una idea preconcebuda que avaluem com LA adequada o LA bona. La demanda terapèutica té a veure, en aquests casos, amb la petició d’una ajuda extra per aconseguir que la realitat s’ajusti a aquesta idea que ens hem fet d’ella. I de pas, estalviar-nos la frustració i la ràbia envers el món, a qui culpem del nostre desengany.

Estem còmodes amb la seguretat, fins i tot som una mica addictes a preveure les coses amb molta antelació. Hi ha tants productes al mercat que ens venen aquesta falsa promesa de control! Com si la vida no fos un sense fi de canvis, transicions, cicles, morts i pèrdues seguides de dols… 

Imaginem que la dona que ha vingut a teràpia amb aquesta demanda s’anomena Cristina. Trec el coixí que guardo per aquestes ocasions, el gros i verd en forma de puf, i el col·loco davant d’ella.

Mira –li dic–, això és la vida, com la veus? 

Hi ha excepcions, però la Cristina respon com la majoria de nosaltres quan aquesta pregunta li agafa per sorpresa.

La veu gran, molt gran, la vida.

Fins i tot s’angoixa una mica en sentir-se petita al seu costat. Li proposo que provi  d’agenollar-se davant d’ella en senyal de reconeixement però no vol i s’adona que se sent més còmoda competint amb ella.

Mantenir-li un pols a la vida, amb la pretensió de controlar-la, no ens deixa avançar i suposa un sobreesforç desmesurat. 

A més, considero que és un tret d’omnipotència i una garantia de patiment i infelicitat. Aquest esforç, sovint inconscient, acostuma a ser proporcional a la por de sentir-nos fràgils, desubicats o buits. I sí, no és gens còmode!

La Cristina em mira i confessa que no està preparada per deixar anar, encara. Que s’adona de l’embolic on està ficada però que no pot renunciar a la idea de què esforçant-se, sortirà victoriosa d’aquesta lluita.

Li dic que l’entenc. Deixar anar el control és difícil i a més, contradictori en aparença: com ho fem per responsabilitzar-nos sense controlar?

La realitat és que assumir el nostre poder en la mesura que ens correspon no té res a veure amb aquest pols. Hi ha alguna cosa a aprendre en acceptar que hi ha coses que no depenen de nosaltres o que existeix un ordre intern que sovint va més enllà de la nostra mirada. És alliberador.

Qüestionar les idees de com ha de ser la nostra vida i permetre’ns descobrir com podria ser, és tot un procés. Això significa incorporar sensacions, intuïcions i emocions en el mapa que consultem per orientar-nos.

Quan afluixem el control, emergeix la confiança en la capacitat que tenim tots els éssers vius d’autoregular-nos i d’adreçar-nos envers el benestar.

El coneixement de qui som i què ens fa sentir vius és una porta al gaudi i a la capacitat de meravellar-nos. 

Un excés de control implica rigidesa i dificulta el procés d’autoregulació organísmica.

Poc a poc, em diu la Cristina. I li somric.

Torna al Blog

The post Més enllà del control appeared first on Alzina de Collbató.

Sovint els clients fan demandes que tenen a veure amb insatisfacció i dificultats per afrontar els reptes vitals. Com el cas de la Nona*, trenta cinc-anys, feliçment casada i embarassada del seu segon fill; una professional d’èxit.

Ella no podia comprendre com a pesar de que, en aparença, ho tenia tot, no parava de plorar.

Corporalment m’arribava molt tensa, amb les barres premudes i les espatlles protegint una caixa toràcica que semblava petita i fràgil. Quan es relaxava una mica i començava a deixar-se anar, emprava sovint la frase “em fa molta vergonya dir això”.

Va ser un procés d’una certa dificultat. Al principi, negava contínuament qualsevol símptoma de gaudi i de desig. Tot i les continuades demandes, per part meva, de que canviés els seus “hauria de” per “vull” o “m’agradaria”, no hi havia manera. Vivia amb un patró d’exigència que l’encotillava excessivament.

Com a terapeuta, més enllà de la seva plàstica corporal, la intuïa una dona forta. L’acompanyava a tornar al cos una vegada i una altra perquè sentís el que li passava al pit i al plexe. Sovint em retornava explicacions complexes de refredats i malalties que jo intentava escurçar amb la total acceptació de les seves dificultats.

Les classes de moviment també la van ajudar a connectar amb el seu cos. Tot i les dificultats, m’emocionava adonar-me del compromís que tenia amb ella mateixa.

Després, va venir la temporada del tap al coll i les ganes de plorar. Vivia una sensació profunda de voler expressar alguna cosa però no sabia què.

L’aprenentatge del trànsit pel buit i el no saber.

Moltes estones de presència i tremolors. En aquells moments en que ella se sentia tan perduda jo sabia que estava bastint nous espais, nous permisos. Que un nou ordre intern, més ampli, estava en evolució.

Un dia –estava de peu– em va mirar als ulls i la vaig veure molt certa. Va obrir el pit i em va dir: Crec que la meva vida fins ara ha estat una programació dirigida, no sé massa bé per qui…A partir d’aquí vull ser jo qui dirigeixi la meva vida.

I com si es tractés d’una font que comença a brollar després d’un període de pluges, va començar a prendre decisions que s’adreçaven a sentir-se satisfeta. Va tancar el procés poc després perquè, em va dir, ja sabia on recolzar-se.

* Nom fictici

Torna al Blog

The post Vull portar les regnes de la meva vida! Gestalt, un cas pràctic appeared first on Alzina de Collbató.