control

Més enllà del control

Més enllà del control

Sovint les persones que venen a teràpia ho fan amb la demanda que els ajudi a controlar la seva vida. La seguretat de tenir-ho tot sota control sembla un valor a l’alça.

Reconec que hi ha moments a la vida en què succeeixen fets que amenacen tot l’edifici psíquic. També comprenc les persones que els costa tirar endavant perquè es perden en inseguretats. Són exemples en què, en aparença, la necessitat de control es fa imperiosa. I no obstant, fins i tot en aquests casos, elaborar els dols o exercir el poder de posar límits millora la sensació de control. Però no és d’aquests casos dels que parlo.

Sovint, en el dia a dia quotidià, pretenem exercir un control desmesurat sobre persones i coses que ens envolten.

Treballem per fer-les encaixar en una idea preconcebuda que avaluem com LA adequada o LA bona. La demanda terapèutica té a veure, en aquests casos, amb la petició d’una ajuda extra per aconseguir que la realitat s’ajusti a aquesta idea que ens hem fet d’ella. I de pas, estalviar-nos la frustració i la ràbia envers el món, a qui culpem del nostre desengany.

Estem còmodes amb la seguretat, fins i tot som una mica addictes a preveure les coses amb molta antelació. Hi ha tants productes al mercat que ens venen aquesta falsa promesa de control! Com si la vida no fos un sense fi de canvis, transicions, cicles, morts i pèrdues seguides de dols… 

Imaginem que la dona que ha vingut a teràpia amb aquesta demanda s’anomena Cristina. Trec el coixí que guardo per aquestes ocasions, el gros i verd en forma de puf, i el col·loco davant d’ella.

Mira –li dic–, això és la vida, com la veus? 

Hi ha excepcions, però la Cristina respon com la majoria de nosaltres quan aquesta pregunta li agafa per sorpresa.

La veu gran, molt gran, la vida.

Fins i tot s’angoixa una mica en sentir-se petita al seu costat. Li proposo que provi  d’agenollar-se davant d’ella en senyal de reconeixement però no vol i s’adona que se sent més còmoda competint amb ella.

Mantenir-li un pols a la vida, amb la pretensió de controlar-la, no ens deixa avançar i suposa un sobreesforç desmesurat. 

A més, considero que és un tret d’omnipotència i una garantia de patiment i infelicitat. Aquest esforç, sovint inconscient, acostuma a ser proporcional a la por de sentir-nos fràgils, desubicats o buits. I sí, no és gens còmode!

La Cristina em mira i confessa que no està preparada per deixar anar, encara. Que s’adona de l’embolic on està ficada però que no pot renunciar a la idea de què esforçant-se, sortirà victoriosa d’aquesta lluita.

Li dic que l’entenc. Deixar anar el control és difícil i a més, contradictori en aparença: com ho fem per responsabilitzar-nos sense controlar?

La realitat és que assumir el nostre poder en la mesura que ens correspon no té res a veure amb aquest pols. Hi ha alguna cosa a aprendre en acceptar que hi ha coses que no depenen de nosaltres o que existeix un ordre intern que sovint va més enllà de la nostra mirada. És alliberador.

Qüestionar les idees de com ha de ser la nostra vida i permetre’ns descobrir com podria ser, és tot un procés. Això significa incorporar sensacions, intuïcions i emocions en el mapa que consultem per orientar-nos.

Quan afluixem el control, emergeix la confiança en la capacitat que tenim tots els éssers vius d’autoregular-nos i d’adreçar-nos envers el benestar.

El coneixement de qui som i què ens fa sentir vius és una porta al gaudi i a la capacitat de meravellar-nos. 

Un excés de control implica rigidesa i dificulta el procés d’autoregulació organísmica.

Poc a poc, em diu la Cristina. I li somric.

 

També et pot interessar

 

Tags: