De riscos i ous ferrats

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

The post De riscos i ous ferrats appeared first on Alzina de Collbató.

Dit d’una altra manera, en moltes ocasions aquesta deriva inconscient envers la culpa té un benefici neuròtic no sempre senzill de detectar.

Renunciar a la culpa implica assumir una determinada responsabilitat.

Quan a teràpia anomeno la paraula responsabilitat, les persones em miren com si els acusés de no fer els deures. Es visualitzen en escenes de càstigs soferts en temps d’infantesa perquè no s’havien comportat com els mestres o els pares esperaven. Créixer implica assumir les pròpies responsabilitats però sovint acabem integrant que ser responsable implica fer el que els altres esperen de nosaltres.

En la nostra cultura, hereva del judeo-cristianisme, la manera de redimir-nos de la culpa és mitjançant un càstig que ens retorna a la graella de sortida. En el imaginari de molts de nosaltres, encara està molt present la comprensió de la responsabilitat segons un univers de culpa, càstig i perdó.

En aquest paradigma, el poder es troba fora de nosaltres. Per a vertebrar-nos com a societat ens calen normes però, té sentit acceptar-les si no les fem nostres? Per a què serveixen si, com a adults no les hem interioritzat i validat? Els càstigs patits a causa d’actes que no reconeixem com a negatius, serveixen per alguna cosa?

La visió gestàltica de la responsabilitat implica fer-nos càrrec de la pròpia vida i assumir com a propi el que fem, pensem i sentim.

I la teràpia va precisament d’això, d’assenyalar i confrontar l’actitud de culpar a l’altre, al món o a la vida mateixa de tot allò que ens succeeix.

Tot i que al principi abraçar aquesta comprensió sobre la responsabilitat pot provocar un cert neguit, molt aviat ens canvia la percepció de les situacions. Una antiga pell opressora comença a desprendre’s i deixem de vivenciar-nos com a víctimes. El poder comença a bategar internament i creixen les possibilitats de conduir-nos en la pròpia vida.

Deixar de sentir-nos culpables implica sovint entomar la responsabilitat pel que volem.

No és senzill, sobretot al principi, orientar-nos en el caos que suposa atendre el que sentim, el que pensem i el que volem. El pes dels “hauries de” està ben arrelat i dificulta arribar a una entesa que podríem definir com “el que vull”.

“El que vull” no és el que em passa pel pap ara mateix, sinó que inclou un ampli ventall d’apreciacions internes i de comprensió del que ens envolta; es recolza en nosaltres mateixos i no pas en l’exterior o en les demandes externes. En algun moment sabem quin és el pas que volem fer i podem assumir-ne la responsabilitat més enllà de les valoracions externes. Amb una mica d’endreçada emocional i una altra mica de pràctica, acostuma a ser una brúixola fiable.

Sovint, en començar a caminar aquest camí ens sentim egoistes i ens acusen de mirar-nos massa el melic. També és cert que les primeres passes poden ser maldestres i que els canvis no son fàcils. Però també és freqüent que, quan hem fet unes passes i mirem enrere, rebem el regal de descobrir que allò que havíem iniciat “per nosaltres” acaba contagiant els que ens envolten i tot plegat, esdevé més fluid i més sincer.

Torna al Blog

The post Culpa i responsabilitat, una visió gestàltica appeared first on Alzina de Collbató.

En Jaume tenia trenta cinc anys quan va venir a teràpia. No entenia què li estava passant. Feia quatre anys s’havia casat amb una noia meravellosa amb qui compartien un munt de projectes. Els havia semblat que tenir un fill seria la manera més bonica de plasmar l’amor que sentien l’un per l’altre però el nadó havia nascut i després de cinc mesos la vida s’havia convertit en un malson. En Jaume se sentia irritable i cridava cada cop que la petita gemegava. Ja res l’il·lusionava. Havia anat al metge de capçalera a causa de l’angoixa que sentia i aquest li havia dit que si continuava així es posaria malalt. Va ser així com va arribar a consulta.

L’home vivia el que succeïa com una broma pesada que li estava gastant la vida i es ficava al llit cada nit amb l’esperança de despertar d’aquell malson. La Sara, la seva parella, s’havia convertit en una altra dona i ja no compartia amb ell aquelles converses plenes d’enginy i bon humor; gairebé no reia i de vegades plorava i tot.

Quan, passades unes sessions i després d’un procés d’acceptació, li vaig demanar a en Jaume que ocupés el lloc de la Sara i intentés ser ella per uns moments, es va sorprendre. Es va adonar que la Sara se sentia abandonada per ell.

– Que jo l’abandono? – va dir – Si és ella la que m’abandona a mi; si només s’interessa pel bebè – va afegir amb to enfadat.

A en Jaume li costava reconèixer que se sentia abandonat. Com podia un advocat com ell, que començava a tenir un cert renom en el món del dret laboral, sentir-se abandonat perquè la seva dona tenia cura de la filla?

–  Sembla que et sents gelós de la petita Sònia – li vaig dir amb un somriure d’acceptació.

La vergonya i el desconcert es van fer evidents a la seva cara. Però també un alleujament infinit. Em va semblar que s’emocionava.

Sovint sentim emocions difícils d’explicar. Moltes vegades per noves, altres per inconfessables. Si aquest fet ens pertorba massa, a la llarga el nostre organisme reacciona desconnectant, emmalaltint o generant ira. O tot a l’hora.

I ara què?, em direu. Ara ja està tot arreglat? En Jaume torna a tenir la família que havia somiat?

No, no pas. Probablement aquella relació de parella que va viure temps enrere no tornarà. Però ara s’obren portes. Ara en Jaume té més espai intern, reconeix el que sent, comprèn més, s’estima més. Té més eines per situar-se davant d’un nadó que plora. Té més recursos per decidir què vol fer. Pot intentar guarir aquesta ferida d’amor. I, qui sap, potser pot sentir prou confiança per parlar amb la Sara i explicar-li què li està passant. És possible que la Sara s’alleugi de poder posar paraules a una situació difícil. Tenen la possibilitat d’agafar-se a aquest fet com una oportunitat de créixer plegats i veure’s tal com són en realitat.

Allò saludable seria permetre’ns l’emoció, reconèixer-la, ser capaços d’acceptar que això que sentim és una part nostra i què no hi ha res de dolent en el fet de sentir-ho. Estimar-nos així, per molt monstruosos que ens veiem…I comprendre que una cosa és el que sentim i una altra molt diferent l’acció que en resulta…

No, no és fàcil. I encara menys quan imaginem que els altres també veuran en nosaltres aquest monstre. Fantasegem que ens quedarem sols, condemnats, apartats… Ens sentim culpables. I continuem esforçant-nos per mostrar la imatge oportuna, apreciada, impol·luta que voldríem ser a costa de sostenir un patiment intern considerable, perquè una part de nosaltres sap que no som el que els altres creuen. I això, viscut en la família, la parella, els fills, els amics…pot convertir-se en un autèntic calvari.

I vosaltres, si el vostre nadó us despertés a mitja nit, sentíssiu ganes d’etzibar-li un cop de peu i us adonéssiu que això us pertorba més del compte, ho compartiríeu amb algú? Tots en tenim algun, de monstre; les nostres vides foren més amoroses i amables si fóssim capaços de mirar aquestes vivències i començar a estimar-les…

Torna al Blog

The post Paternitat i gelosia appeared first on Alzina de Collbató.

Quan em noto el nus a l’estómac sé que no estic tenint massa en compte les meves necessitats, o en els moments en què sento opressió al pit, recordo que em faria bé plorar perquè alguna cosa m’està produint dolor. A cops, una sensació determinada i agradable em diu que estic contenta o em sento satisfeta i m’entretinc en respirar-la per gaudir-la bé.

Després, decideixo el que vull fer amb aquestes informacions però agraeixo al cos infinitament l’avís.

Darrerament, alguna cosa ha anat canviant. El manual que havia anat elaborant no em serveix per a la versió de qui sóc darrerament. Com els canvis m’espanten, he estat un temps intentant evitar-me tot el que he pogut, encara que sé del cert que això que no funciona.

No sé si els canvis que s’acosten són bons o no, però em recordo que tot va molt millor quan no m’entesto a posar etiquetes al que m’envolta. Ara que he decidit habitar-me i afrontar què m’està passant, reconec que és molt més estimulant seguir comunicant-me i intentar esbrinar de què parlen aquestes sensacions poc conegudes.

Reconec la lluita interna entre la dona exigent que viu en mi i demana respostes amb urgència i aquesta altra, més amorosa, que ha anat creixent amb els anys i em recorda que sense pressions avanço més ràpid i que en realitat no vull anar enlloc més que on sóc.

Respirant, vaig acceptant l’atmosfera del canvi que em visita.

Hi percebo l’empremta d’alguns successos recents que m’han colpit, alguns aprenentatges que no m’he donat el temps per assimilar i el trasbals d’alguns moviments familiars que no em deixen indiferent.

En un moment precís, després d’una lleu sensació de cansament als braços, emergeix la certesa que vull deixar d’empènyer en determinades direccions. També m’adono que permetre’m sentir tot això és suficient per ara i li dono la mà a la dona impacient que em fa notar que m’acompanya.

Com els cercles que una pedra activa en una aigua quieta, sé que les respostes es prendran el seu temps en arribar. Estaré atenta.

Torna al Blog

The post M’habito o m’evito? El procés corporal, un guiatge vital appeared first on Alzina de Collbató.

Recordo l’època -que ara sembla daurada- de quan els fills eren petits. Quan després de dies, pocs, d’una calma aparent, arribaven vents de canvi i calia refer un nou equilibri: de cop es posaven dempeus i aprenien a obrir el congelador, o es posaven malalts i ens desesperàvem a l’hospital, o l’adolescència amenaçava amb trencadisses personals que vivíem contra les cordes… Els fills, la família, els companys, la parella, els amics…Gràcies a ells, la vida té una altra perspectiva.

Són vincles que sens dubte ens construeixen i ens obliguen a ballar una dansa que a cops sembla impossible: el vaivé cadenciós del que sovint interpretem com a oposat i contradictori. Parlo de la necessitat d’acostament i de distància en períodes de temps diabòlicament petits. Dels comptes que sovint no quadren entre el que volem donar i el que esperem rebre. Del desig d’aixoplugar un amic o un fill i la certesa de que els tornarem a fallar. De la gratitud de deixar anar alguna cosa important en benefici de l’altre convivint amb la tossuderia de no cedir el que ens pertany…

Respirem i no és difícil sentir les demandes i manipulacions externes, el preu a pagar per sentir que formem part d’un grup, i el vertigen que suposa compassar tot això amb les pors i contradiccions del nostre interior.

La dansa de les relacions: tot just comencem a comprendre quines són les nostres necessitats quan el ritme de la cançó que ballem suggereix que no ens hi identifiquem massa…Tres passes decidides envers el compromís amb els qui estimem per després romandre en el buit infinit que suposa acceptar-los tal i com són…

Sovint, enmig d’aquesta dansa en la qual anem i venim, perdem peu i ens desesperem. Però també succeeix sovint que, en ple desequilibri i mentre experimentem una giragonsa inesperada, aprenem el millor regal:  ser nosaltres -jo Sóc- part i motor d’aquesta vida que ens mou, el millor regal que ens fem, els uns als altres…

Torna al Blog

The post La dansa de les relacions appeared first on Alzina de Collbató.

En aquest precís moment m’adono de l’ordinador que tinc al davant, la seva textura, els reflexos de la pantalla. També m’adono de la veu del veí que m’arriba i el to que utilitza; es barreja amb el soroll d’un cotxe que passa pel carrer tocant el clàxon. És un exemple del que suposa adonar-me del món exterior.

Al mateix temps, m’adono de quina manera em molesta el soroll del carrer i de la presència d’un nus a l’estómac que es va fent gran. També constato que tinc una mica de fred i em noto inquieta. M’adono del món interior.

Aquests dos tipus d’adonar-me tenen a veure amb la meva realitat tal com la visc. Són les dades de la meva existència aquí, en el moment en què succeeixen. Existeixen perquè sí, perquè així ho experimento.

També hi ha un adonar-se de la fantasia. Em refereixo a l’activitat mental que va més enllà del present. Jutjo, penso, imagino… I, no obstant això, dins d’aquesta fantasia hi ha una veritat encoberta. La puc descobrir si em concentro en la fantasia alhora que prenc consciència de les sensacions físiques…

Ara, per seguir amb l’exemple, mentre escric aquest text experimento la por de no saber-me explicar prou, projecto un futur on no entendreu el que estic escrivint. Aquest pensament em provoca una tensió que relaciono amb el nus que creix a l’estómac. Si m’acompanyo una mica, m’adono que estic molt cansada i emergeix en mi un sentiment a mig camí entre l’enuig i la tristesa. Ara evidencio amb claredat que m’estic exigint massa…

Com us intentava explicar més amunt, adonar-se no pertany a l’àmbit del que és intel·lectual. En algun lloc del procés sensorial de l’experiència s’esdevé un reconèixer que és complet en si mateix. Es tracta de llambregades de consciència que ens comuniquen informacions sobre nosaltres i el que ens envolta. Explicar-ho, ni que sigui mentalment, no afegeix res.

Aleshores, com és que sembla que ho estem pensant?

La paraula, l’etiqueta, el concepte, l’explicació del que estem vivint, acostumem a afegir-la a l’experiència de forma tan ràpida que podríem dir que ho fem de manera automàtica. Vivim aquesta connexió com si fos simultània.

És degut a aquesta simultaneïtat de viure experiència i pensament que acabem perpetuant a la nostra vida els mateixos patrons de relació, els mateixos pensaments, la mateixa manera d’entendre les coses.

Conceptualitzar ens fa sortir de l’experiència vivencial i contactar amb un antic arxiu de respostes.

Em podríeu dir que la comprensió intel·lectual té a veure amb l’evolució de l’espècie i és cert. Obeeix a avantatges indiscutibles: una resposta ràpida, seguretat, funcionalitat… D’alguna manera, obtenim una elevada eficiència en el funcionament habitual repetint patrons impresos a edats molt primarenques. La pregunta és si en la vida actual ens interessa tot el que estem perpetuant.

Perquè, si el que busquem és aprendre coses noves, obrir-nos a veritats més àmplies i evolucionar, si decidim que volem passar pel sedàs propi el que és vigent i el que ja ha quedat caduc, faríem bé de romandre oberts a l’experiència sense córrer a conceptualitzar-la. Sovint la resposta que pot ajudar-nos, la creativitat que cerquem, la sortida, es troba en aquestes llambregades de consciència quan ens donem el temps per copsar-la.

És per això que adonar-se és sanador: ens serveix per endreçar la vida des de la certesa pròpia. Per discernir el que és fantasia del que és real, què és meu i què de l’altre. Per comprendre la diferència entre el que penso i el que sento. Per saber si el que experimentem pertany al moment present o ens estem quedant enredats en el passat.

Torna al Blog

The post Adonar-nos appeared first on Alzina de Collbató.

Són un tipus de treball, d’enfoc fenomenològic, on la família és el punt de partida per a descobrir l’origen dels nostres conflictes i del nostre dolor. Es tracta d’un mètode eficaç que posa en ordre el sistema familiar i ens orienta cap a una possible solució. Ens obre els ulls a una realitat més gran i ens situa, així, en la direcció de la nostra salut i el nostre benestar, tant propi com de la resta de membres del nostre sistema familiar, als quals pot afectar de manera positiva.

Com es això posible?

Tots naixem dins d’un sistema familiar. Des del primer moment formem part d’aquesta xarxa i teixim relacions amb tots els membres (ja siguin vius o no): pares, germans, avis, etcètera. Totes aquestes relacions afecten a la nostra vida d’alguna manera, ja sigui positiva o negativament. A través d’aquestes relacions establim vincles i tot plegat esdevé un vehicle a través del qual realitzem aprenentatges valuosos per a la vida o crearan obstacles que no sabrem com sortejar. Així doncs, aquests vincles poden esdevenir, a vegades, un acompanyament favorable i un suport pel nostre creixement, i d’altres, una font incomprensible de dolor i patiment.

“Totes les persones que formen part de la xarxa familiar tindran una influència sobre nosaltres i nosaltres sobre elles”

Ho volguem o no, vivim lligats a la nostra família i sovint ens trobem atrapats, sense saber com, en lleialtats invisibles i d’altres embolics sistèmics. La constel·lació familiar mostra quina és la dinàmica que segueix cada un dels membres d’una família, busca on està l’embolic, el malentès, el desordre, els oblidats, etc.

Quan es aconsellable constel·lar? Qui pot fer una constel·lació?

Qualsevol persona adulta pot fer una constel·lació. Només cal que estigui oberta i receptiva al treball i sentir el desig de millorar les seves relacions familiars. Així com de trobar el seu lloc en el sí de la seva familia i en el món.

Òbviament és aconsellable constel·lar quan ens trobem implicats en relacions familiars conflictives i desgastants amb pares, fills, avis o altres membres del sistema. També esdevenen una ajuda molt valuosa en situacions traumàtiques, de dols no acabats, quan patim una malatia o ens trobem en risc de patir-ne alguna, enmig de relacions difícils o crisis de parella; però també quan no aconseguim trobar una parella estable o no aconseguim tenir descendència. Quan ens sentim bloquejats o en moments de crisi en general. Aporten comprensió i reparació quan sentim gran enuig amb algun familiar, o una gran tristesa o vergonya o sentiment de culpa sense motiu aparent. O, senzillament, quan ens sentim perduts o encallats a la vida, a la deriva sense saber-ne el perquè.

Pot ser que la persona es trobi en ple procés terapèutic i que aquest es trobi encallat o en un punt d’inflexió, també aquí una constel·lació pot ajudar en el procés i reorientar-lo.

A vegades la constel·lació pot resultar un impacte emocional important per a la persona. Atès que fer una constel·lació familiar és un treball puntual (no és un procés terapèutic amb continuitat en el temps) és aconsellable fer un acompanyament terapèutic que ajudi a la persona a integrar tots els aspectes del treball i l’experiència viscuda.

Com funciona un taller de constel·lacions familars sistèmiques?

En el treball de constel·lacions mirem al sistema familiar i als seus membres sense judicis. Aquesta és una actitud indispensable. També és important conèixer els fets significatius de la pròpia biografia i la història familiar per a poder treballar en profunditat.

Quan treballem en grup el/la terapeuta demana a la persona que vol realitzar una constel·lació claredat i concisió sobre el tema que vol constel·lar. Després li demana d’exposar molt breument algunes dades rellevants i finalment li encomana que esculli algunes persones d’entre els participants per a representar membres de la seva família actual o d’origen, incloent una representant per a si mateixa. A continuació, el client col·loca els representants en l’espai obert de la sala i els relaciona seguint la seva intuïció.

A partir d’aquesta primera imatge el/la terapeuta es guia pels sentiments i emocions que expressen els representants per a revelar una dinàmica de funcionament que genera sofriment i malentesos.

“La dinàmica familiar queda al descobert”

El/la terapeuta, amb l’ajut dels representants i en concordança amb els ordres que regulen les nostres relacions, acompanya ara el client en un treball intens i profund de comprensió, reparació i alliberament. Podent fer ús de frases i gestos concrets per arribar a una escena diferent, esdevé una nova imatge que mostra una realitat més amplia i completa, que en diem de solució. Aquesta imatge per sí sola no és la solució sinó l’indicador que assenyala el camí per on passa la solució, la nostra transformació cap a la salut i el benestar.

En cas de treballar una constel·lació en sessió individual, en comptes de representants fem servir ninots o peces de tela o de cartró. El client va treballant amb cada un d’aquest elements, visualitzant els nusos de la xarxa familiar fins trobar la imatge de solució.

És aquest treball fiable?

Són molts els professionals involucrats en la investigació i la recerca sobre aquest sistema de treball que ha impactat de manera contundent, per la seva potència i eficàcia, la psicoteràpia de les últimes dècades. El seu efecte curatiu és més que notable i evident, i sí, funciona, tot i existir encara molts interrogants del “com”.

“Una constel·lació familar no busca manipular els fets sinó mirar la realitat sense judicis i acceptar-la tal com és i es presenta”

Poder sostenir-nos en aquesta realitat més gran ens permet sentir un amor més autèntic i més conscient envers els nostres, i ens empodera per assolir el propi destí.

Autoria del text: Montse Voltes, Terapeuta Gestalt i Especialista en Constel·lacions Familiars Sistèmiques.

Torna al Blog

The post Les constel·lacions familiars sistèmiques appeared first on Alzina de Collbató.