Quan s’acosta la tempesta

Em preparo per l’entrevista amb aquest home que em va contactar la passada setmana. Tot just una estoneta per conèixer-nos i veure si podem treballar plegats, escoltar què porta, veure com emergeix l’empatia i si puc confiar en un procés amb ell.

En general, tots semblem prou funcionals. Hem après a adaptar-nos i mostrar una imatge equilibrada que ens habilita per la vida diària. Però també tots acostumem a tenir algun punt feble, una ferida disposada a reobrir-se quan es donen determinades circumstàncies. Contactar-la no ens agrada, ens fa sentir vulnerables i fem els possibles per evitar-la i estalviar-nos l’angoixa que suposa.

A teràpia, va d’enfocar aquesta part que valorem com a “desequilibrada” i aprendre a mirar-la amb coratge, acceptació i respecte. Sempre ens aporta una informació valuosa, sempre suposa un alleujament aprendre a conviure-hi. I, encara que sembli contradictori,  aquesta és la definició de créixer.

A  tall d’exemple, a mi em descentra la impaciència quan les coses no són com esperava, un vol que es cancel·la, un dia fred i la caldera que no escalfa, un embús que no em permet arribar a una reunió important. La impotència em juga males passades.

Aquest home que tinc aquí davant es troba atrapat en un cercle de perfecció i exigència. M’explica que des la pandèmia se li han accentuat els trets obsessius i mai res és prou perfecte. Els pensaments no s’aturen i viu com un radar que s’orienta a detectar la imperfecció i a denunciar-la. No descansa.

Diferents caràcters, diferents especialitats de neurosi amb un denominador comú: determinats pensaments que se’ns emporten i ens alienen. Perdem el centre i acabem confonent-nos amb la neurosi. Això provoca infelicitat i angoixa.

El treball a fer, amb diferents tècniques i estratègies, passa per deixar de negar el que sentim, reunir el coratge per enfrontar-nos-hi, experimentar-ho i deixar que ens travessi. Arriba un moment en què és possible afluixar la identificació amb aquest jo neuròtic, i aleshores deixem de ser esclaus dels nostres automatismes i ferides . Aleshores ens sentim més lliures. I això permet viure en Pau.

Al mateix temps, a un altre nivell, anem comprenent que en realitat no som aquest jo que contínuament reacciona a allò que passa en el món, que no ens cal perdre’ns en els objectes de la consciència. Que quan s’acosta la tempesta, podem identificar-nos amb aquest altre Jo que és la font de la consciència.

Alegria i felicitat

Enfilats dalt la muntanya russa de les emocions, molts hem passat temporades convençuts que a la vida li havíem de demanar intensitat, adrenalina i alegria. Que si no visitàvem sovint la disbauxa, la joia i els aplaudiments, ens estàvem perdent alguna cosa important. Que d’alguna manera, la vida ens devia un estat d’enamorament perpetu o, almenys, passió i entusiasme.

Quan, inevitablement ens arribava el dolor o la tristesa, contactàvem amb la por o el desengany, ens explicàvem que alguna cosa no estava anant bé, que fracassàvem a la vida o érem víctimes innocents d’algun deu irat. Romaníem en la desesperança durant un temps que semblava etern i, novament, retrobàvem en la lluentor d’una nova il·lusió, la promesa de la felicitat.

Amb els anys, alguns van anar madurant, d’altres vam necessitar a més fer un procés terapèutic i uns quants més encara donen voltes a la muntanya russa, viuen desenganyats o en una mena de sordina.

Hem après a gaudir les estones d’alegria quan es presenten i això és meravellós, però encara ho és més haver comprès que la felicitat no té a veure amb tot això.

Diuen que la felicitat són moments. Moments en què tot s’atura i les coses es deixen veure amb una profunditat i una textura diferents. Moments en què i la serenitat i la pau semblen abraçar-ho tot. Moments de presència.

Ser feliç no és estar content o que les coses surtin com esperem. Més aviat és recordar aquest espai de calma interna on podem arrecerar-nos per estar en pau. Recordar la confiança.

La felicitat és consciència.

Sovint, a teràpia, quan els clients comencen a sanar, em diuen que la seva vida esdevé més plana, sense tants daltabaixos. Troben a faltar l’espurna del disgust o la preocupació, del drama o la bronca, l’adrenalina de l’estrès. Cadascú amb la seva especialitat. Deixen de jugar a recrear-se en la culpa i contacten amb el buit que emergeix quan tot això s’encalma.

Se n’adonen de com engeguen els mecanismes neuròtics que els mantenen desconnectats de si mateixos i del canvi que suposa no fer-ho. Aquest poder els espanta.

Anem bé! els dic.

Tot d’una, la vida o L’escolta gestàltica

Avui volia parlar dels canvis de guió, de les situacions inesperades que mai haguéssim pensat que ens tocaria viure. Amb els anys, anem aprenent que la vida ens porta sorpreses impensables, en moments que mai son oportuns. De vegades, el que vivim és d’una magnitud tan gran que ens deixa sense alè i sense eines per fer-hi front.

Les situacions poden ser molt diverses, prou freqüents en l’entorn però que, d’alguna manera ens agafen desprevinguts. La parella que decideix marxar a treballar a l’estranger, el fill adult que deixa de parlar-nos, un pare que entra en una situació de dependència greu, la mort d’un germà…

El denominador comú és, sovint, el desconcert, una sensació punyent que algú ha canviat les regles del joc sense comptar amb nosaltres i també un sentiment gran d’indefensió.

La Laura ho expressava així “l’entenc (el seu marit), perquè segurament jo hauria fet el mateix, crec que no tinc motius però em sento enfadada i decebuda. No sé com reaccionar”.

De vegades, el diàleg que permetria transitar el desconcert no és possible, ens sentim incompresos  i ens cal demanar ajuda. Reconèixer les nostres limitacions és important. Verbalitzar “no puc amb això” és sovint el primer pas.

Aquest “permís” per parlar de sensacions i emocions aparentment contradictòries és quelcom que els terapeutes gestalt facilitem a teràpia. És important validar el que sentim per poder dibuixar un mapa de la realitat que ens envolta. Comunicar contradiccions aparents, sensacions de pèrdua, impotència, ràbia o abandonament és valuós i contribueix a reconstruir la nostra realitat i a ressituar-nos.

Anomenem escolta gestàltica a aquesta manera d’estar per l’altre amb una actitud present i lliure de judicis. El terapeuta no dona consells, no dictamina. En canvi, acompanya a explorar l’experiència amb consciència i això facilita l’autoconeixement i la transformació.

Amb preguntes com què estàs sentint? Què t’ajudaria? Què necessites? Què estàs evitant? Afavorim obrir un espai on és possible una transformació personal.