Volia compartir l’experiència que estan suposant les sessions de teràpia Gestalt online i aprofitar per explicar com alguns aspectes bàsics de la Gestalt s’actualitzen i prenen vida en la manera de fer teràpia durant aquests moments que estem vivint.

Una recomanació important de la Gestalt és aprendre a reconèixer la necessitat que emergeix en un context determinat. D’aquesta manera, s’obre l’oportunitat de satisfer aquesta necessitat. Per a això, cal disposar d’un espai intern on tingui lloc el contacte amb un mateix. De vegades, la persona no sap o no és conscient d’aquest contacte i la teràpia funciona, en part, perquè el terapeuta el facilita a través de la seva persona. En aquest sentit, semblaria que una pantalla podria  dificultar la proximitat però l’experiència d’aquests mesos em diu que no ha estat així: quan s’obre la sessió de Skype comparteixo un espai d’intimitat on la persona s’expressa amb facilitat.

Aquestes experiències m’han fet pensar que estar-se a casa, en un lloc habitual de seguretat i amb una tecnologia a la qual moltes persones ja estem acostumades, deu facilitar aquest espai d’intimitat. Sovint, algunes persones del meu entorn afectiu proper m’expliquen coses per whatsapp que els costaria molt dir-me a la cara. És estrany, però és així.

A les sessions presencials utilitzem coixins o cadires per treballar les polaritats que habiten amb freqüència dins nostre: “l’exigent” i “el que desapareix quan se’l necessita”, “l’empàtic” i “el que passa de tot”, “el que dubta” i “l’impulsiu”… També treballem amb cadires o coixins les projeccions amb què anem esquitxant les persones del nostre voltant i de les quals ens costa responsabilitzar-nos.

Tenia el prejudici que seria complicat aprofundir en aquests treballs sense aquests recursos. Però la força dels clients empeny amb contundència i quedo bocabadada de la facilitat amb què apareixen darrera la pantalla cadires o coixins mentre adapten l’angle del seu ordinador perquè jo no perdi detall. Una fluïdesa impactant.

Jo continuo, com a terapeuta, amb la tasca de sostenir el que porta el present:  aquí i ara. Atenta a que els meus judicis sobre el que és o no possible interfereixin el menys possible en el que succeeix. Aquesta seria l’actitud Gestàltica que persegueixo i, en aquest cas, donant cabuda també a la tecnologia i als canvis que suposa utilitzar-la.

També em reconec perplexa de com el vincle i la presència traspassen la pantalla. Tenia algun dubte sobre de quina manera podria facilitar l’expressió de determinades emocions,  ja que aquest és un altre dels aspectes importants en un procés gestàltic. Cap problema amb la tristesa ni tampoc amb la por fins que va arribar el dia que un home jove em va dir que estava molt enfadat i jo vaig sentir que necessitava fer una descàrrega. Vaig respirar fons abans de respondre i li vaig oferir una possibilitat a través de la pregunta: hi ha algun espai a casa teva amb coixins perquè puguis colpejar-los? Es va obrir l’espai i em vaig trobar a la seva habitació observant com es deixava l’ànima rebentant coixins sobre el llit de la seva cambra. Sentia en la meva veu tota la força per acompanyar-lo. Va gemegar, va cridar, va plorar i em va dir, finalment, que durant aquella estona havia col·locat internament moltes coses al seu lloc.

Podria dir que «l’autoregulació organísmica», aquesta capacitat que tenim tots els organismes vius d’adreçar-nos envers l’equilibri i que és un altre dels pilars d’aquest treball, es posa en evidència un cop més, en el propi procés de fer una Gestalt online (com a necessitat), adaptada al context que estem vivint. I ho fa gràcies a un munt d’experiències creatives que la fan més viva i en sintonia amb les circumstàncies.

Després de la decisió de facilitar teràpia online, no m’ha suposat una dificultat continuar amb les sessions de Gestalt durant aquest temps que va començar amb el confinament, Skype ha estat un recurs senzill d’assumir que m’ha permès viure la relació amb el client com un organisme viu que fa aparèixer els recursos en la mesura que son necessaris.

Sento que la teràpia online ha vingut per quedar-se. He retrobat antics clients que ara viuen en altres regions de la península i volen reforçar alguna qüestió pendent. D’altres m’han contactat per primer cop en un moment en què han sentit  que tenien accés a un terapeuta de fora de la seva àrea de residència. Alguns d’ells busquen privacitat respecte a una ciutat petita, d’altres la tranquil·litat que els suposa la recomanació d’una persona de confiança.

Estic convençuda que continuaré aprenent d’aquesta nova oportunitat. Us seguiré compartint experiències.

The post Terapia Gestalt: L’experiència Online appeared first on Alzina de Collbató.

Quinta cullerada de “Confiançament”

Seguim aquí, escoltant propostes de com començar a afluixar el confinament. Amb tota la càrrega de contradiccions i interrogants que s’obren i la intuïció de que serà llarg i que serà difícil.

També amb l’atenció posada a enfocar el que depèn de mi, amb tot l’amor del que sóc capaç. Donant valor al que sí que puc fer i activant-me per fer-ho el millor possible. Això inclou no deixar-me arrossegar massa pels inputs externs i, com si d’un mantra es tractés, intentar tornar al meu centre cada cop que me n’aparto.

Ja us he anat parlant de la importància d’estar actius, del moviment i de connectar amb les nostres emocions i necessitats. Cadascú coneix quines coses ens ajuden a sentir-nos tranquils i segurs, i aquí recordaria el fil conductor d’aquests escrits de «confiançament» sobre la importància de disposar d’un espai personal on arraulir-se. 

Què més us podria aportar que pugui ajudar-nos a estar en equilibri? Fa dies que volia compartir-vos la importància de tot el que es mou al voltant de l’alimentació: aspectes, socials, emocionals, de salut i també energètics. De fet, tots ells formen part d’un tot.

Abans de començar, deixeu-me dir-vos que encara que us parlo sovint d’equilibri, considero que és impossible mantenir-lo en aquests moments. És perfectament normal estar vivint les nostres muntanyes russes particulars amb el plus d’intensitat neuròtica característica de cadascú. Deixem-li a l’equilibri un espai com a referent del qual no ens convé allunyar-nos massa i valorem-nos molt quan podem tornar-hi i gaudir-ne uns minuts. Si aquestes propostes les hem de viure com una exigència o una oportunitat per desanimar-nos més, definitivament no és el moment. 

Continuant amb l’alimentació, seria interessant assenyalar que la preparació d’aliments i àpats és una habilitat que moltes persones hem anat deixant de banda, sovint per manca de temps i per la facilitat de comprar aliments preparats o menjar fora de casa. Recuperar i ampliar aquestes competències ens pot aportar confiança i sensació de vàlua personal en aquests moments.

Fer de l’acte de cuinar una manera de sociabilitzar-nos i compartir afecte és recuperar uns valors que com a societat, hem anat perdent.

Cuinar junts, amb els de casa, pot ser una festa. Us engresco a descobrir-ho! I si no és possible perquè estàs passant aquests dies sol o la teva parella prefereix dedicar aquest temps a altres coses, pots intercanviar receptes o compartir telemàticament un dinar amb amics o familiars!

Un segon aspecte està relacionat amb els horaris i la quantitat dels aliments que mengem. Aquests dies és inevitable menjar de més i/o fer-ho no massa saludable, sobretot per compensar aspectes emocionals. Però ja que ho fem, no ens hi barallem i gaudim-ho molt! El suggeriment seria establir moments concrets per aquestes «llicències» perquè, capricis a part, el nostre cos físic i emocional agrairà aliments saludables i quantitats adaptades a la desgast físic real que estem tenint. Empetitir una mica les racions i mastegar-les durant més estona podria ser una proposta interessant. Aprofiteu per sopar d’hora i beneficiar-vos així d’un son reparador durant la nit.

Centrant-nos ara en què és i què no és “saludable”, tot i haver-hi unes bases comunes us diria que no hi ha una resposta única, ja que dependrà de com siguis, de la feina que facis, d’on visquis… Considero que “menjar saludable”, és una resposta personal a la que hi ha d’arribar cadascú una vegada ens hem interessat pel tema, hem après quatre coses bàsiques i sobretot, hem escoltat el nostre cos i la nostra realitat.

Sens dubte, el que mengem afecta a com ens sentim física i emocionalment. Recuperar la saviesa del cos i aprendre a comunicar-nos-hi acostuma a ser una molt bona inversió.

Per als qui no ho heu provat mai i us adoneu que el confinament podria ser una bona ocasió per iniciar-vos-hi, us suggeriria que provéssiu a:

• Explorar com faríeu per disminuir el consum d’aliments processats i elaborats. Això implicarà rebaixar la ingesta de sucres, additius, greixos de qualitat dubtosa i farines refinades. Us engrescaria a explorar el món dels productes frescos, de proximitat i de temporada. Això té un munt d’avantatges per la salut i d’energia viva que ens equilibra amb l’entorn. I a més, i sota el meu parer, d’aspectes socioeconòmics interessants que potser volem tenir en compte en aquests moments.

• Disminuir, dins el que sigui raonable en un inici, el consum de sucres, begudes gasoses i ensucrades, i deixar l’alcohol per moments puntuals que vulgueu fer especials. Això a vegades suposa interessar-nos per altres endolcidors més saludables o buscar maneres alternatives de compartir una beguda amb els de casa. 

• No abusar de les carns vermelles, processades ni embotits.

Una alimentació abundant en llegums, verdures, cereals integrals, fruita, llavors i fruits secs seria òptima. Molt especialment en aquests moments en que la despesa energètica és menor ens cal interessar-nos per les digestions lleugeres i que facilitin el trànsit del budell.

Per augmentar les defenses us recomanem l’all, la ceba i els aliments amb vitamina C (julivert, brocoli, cítrics) i vitamina A (aliments com la pastanaga o la carbassa), ferments com el quefir i el xucrut, les olives, el vinagre de poma sense pasteuritzar, el misos i els tamaris. 

Organitzar un fons de nevera també us pot ajudar en aquests moments si heu de treballar i/o tenir cura dels nens.

Però sobretot, deixeu-me recomanar-vos de nou que, si us decidiu a fer alguna passa d’aquestes que us comento, us assegureu que ho feu des de l’amor, a favor del gaudi i el desig de descobrir com és sentir-nos una mica més equilibrats. 

Cuideu-vos molt!

Em podeu escriure per mail a rosamontells@gmail.com. Em servirà per estar en contacte i per nodrir-me també dels vostres feedbacks. Intentaré recollir-ho en noves cullerades si em sembla que puc compartir alguna cosa que sumi. 

The post Quinta cullerada: nodrir-nos amb aliments saludables appeared first on Alzina de Collbató.

Quarta cullerada de “Confiançament”

Ara que ja fa un mes que ens trobem en aquesta situació de confinament és una mica estrany que us parli d’establir una rutina diària. Molt probablement ja la teniu en marxa. La rutina aporta estructura i límits i alhora és aconsellable que sigui flexible i apta per ser revisada quan detectem que alguna cosa ja no té sentit o que ens hi cal algun ingredient extra.

Fa dies que volia parlar-vos-en, però aprofito avui que em trobo en plena fase de revisió de la que he intentat anar seguint aquests dies. En aquesta rutina, jo necessito un espai per la neteja física i de l’espai que m’envolta. No tothom és igual d’estricte o laxe en aquestes coses però un mínim de neteja de llençols, per posar un exemple, fa que ens sentim més còmodes i endreçats dins del caos que ens envolta.

Deixo per més endavant fer algun comentari sobre els àpats i l’alimentació en temps de confinament, però no vull deixar passar l’ocasió per subratllar que en aquesta rutina diària cal un espai per l’activitat física. Sense excuses. És imprescindible estirar-nos, respirar profundament, obrir el pit i articular les frontisses. En cas contrari, ens anem quedant de cartró pedra i no us ho recomano. Tant és si saltes a corda, puges i baixes escales, neteges les rajoles de la cuina, fas steps o ioga o moviment amb consciència. Bé, no és exactament igual però és molt, molt important moure el cos i respirar.

Tenir persones al teu càrrec, haver de teletreballar o estar esgotat no són excuses. Busca’t un tutorial de la disciplina que menys ràbia et faci o posa’t música i balla. A youtube he trobat vídeos fins i tot per fer exercici assegut a una cadira.

I sí. En aquesta rutina també hi hem fet un espai per habitar el nostre racó de sentir. Us recordeu? Hem anat transitant per la por i el dolor, per l’angoixa. A estones segurament també per l’agraïment. Tot plegat resulta una bona coctelera i no ens queda més remei que deixar-nos impregnar de tot plegat.

Avui us volia demanar també per l’energia de la ràbia o de l’enfado. Com ho porteu? La noteu? Sovint són emocions que tendim a jutjar com a negatives i preferim evitar-les.

Confonem l’agressivitat amb la violència i davant el dubte, acabem bloquejant una energia que no només és sana sinó ens cal per avançar. 

D’entrada deixo clar i subratllo que mai, mai de la vida és legítima la violència. No és lícit agredir una persona ni física ni verbal ni emocionalment. Quan llegiu aquestes paraules estic segura que us vindran a la ment imatges de violència de gènere, racial o situacions on la violència és descarregada sobre persones més febles. Però aquest no és el cas del que ens ocuparem avui.

La situació que estem vivint aquestes setmanes és probable que ens posi contra les cordes en determinats moments. Ens fa contactar amb la impotència, el sense sentit i la injustícia. Per no parlar de l’ofec o la desesperació.

Que aixequi la mà qui no hagi sentit mai la ràbia pujar per les venes. Ens ha passat, ens passa i ens continuarà passant a la gran majoria. Tenir sentiments de ràbia o agressivitat no és dolent. És fins i tot recomanable, constitueix un bon motor per reunir el coratge suficient per afrontar situacions de necessitat que altrament no podríem resoldre.

Disposar d’un mapa corporal de com és la nostra ràbia, com s’expressa, què necessita i com podem reconduir-la en benefici propi i dels que ens envolten és fonamental.

Qui ha elaborat aquest mapa és molt difícil que agredeixi ningú, funciona com un antídot. Aquest és un clàssic que treballem durant les sessions de teràpia però en situació de confinament, per si us fa falta, us l’explico….

Tot i que, com qualsevol altra emoció, aparentment existeix una causa «fora» que ens desperta tota aquesta energia, creieu-me, això no és cert. Anireu molt més ben encaminats si podeu acceptar, ni que sigui una mica, que quan algú fa «A», tot i que sembli que em desperta l’emoció «B», en realitat «B» ja existia en mi. De fet, aquesta emoció «B» acostuma a ser un escenari que visitem amb freqüència, cadascú segons el seu caràcter. Si, com en el cas que ens trobem, «B» és molta ràbia:

Sentir-nos amorosos potser arribarà després. O tot d’una, potser us adoneu que necessitàveu alguna cosa concreta que havíeu passat per alt, o que us cal repensar els límits o les rutines que havíeu establert per aquests dies. O que teniu alguna cosa pendent amb algú que us cal comunicar… Tot estarà genial.

Com fer per comunicar-nos amb els de casa quan hi ha conflicte, ho deixarem per un altre dia.

Que estigueu bé!!!

Em podeu escriure per mail a rosamontells@gmail.com. Em servirà per estar en contacte i per nodrir-me també dels vostres feedbacks. Intentaré recollir-ho en noves cullerades si em sembla que puc compartir alguna cosa que sumi. 

The post Quarta cullerada: Gestionar la ràbia appeared first on Alzina de Collbató.

Tercera cullerada de “Confiançament”

Desitjo que estigueu bé i anímicament forts per continuar travessant tot aquest enrenou en el què ens trobem. Són dies que tots fem el que podem i cal valorar-nos molt com a persones i com a col·lectiu.

M’arriba el patiment i el desgast que estem vivint. Conec moltes persones que tenen un familiar que no es troba bé, que està ingressat o que ha mort.

També sento el patiment intens que estan vivint els professionals de l’entorn hospitalari: metges, infermers, camillers, personal de neteja, administratius i un llarg etcètera. Patiment a causa del nombre de persones que atenen, dels tractaments, de la por al contagi, de la gestió de l’estrès, de les directrius canviants sota les que treballen… 

Però el patiment també el generen aspectes econòmics, el sentir-se confinat tot sol a casa, la dificultat d’encarar un munt de situacions impensables fa tot just unes setmanes i que ara cal afrontar. En especial, m’arriba el patiment en les persones grans, a qui de sobte se’ls obre un futur incert i desesperançat. Cito només algunes circumstàncies que tinc més presents aquests dies perquè hi estic més en contacte per telèfon o mail, però tots sabem que n’hi ha moltíssimes més.

No és gens fàcil deixar-nos sentir el dolor i encara costa més quan els canvis són inesperats i afecten tantes àrees de la nostra vida.

Quan tampoc tenim previsió de com continuaran i quan sovint ens agafen lluny de la nostra xarxa de recolzaments afectius. Fins i tot veiem alterats o ens sentim privats dels rituals socials que ens aporten una important sensació de seguretat .

Patiment i dolor podrien ser sinònims. Per a mi, patiment té un component neuròtic, és a dir, l’amplifiquem amb els pensaments que poden arribar a ser obsessius en determinats moments. El que ens expliquem va allunyant la nostra percepció de la realitat fent-la encara més inhòspita. Sovint, aquest procés mental té la funció d’evitar entrar en contacte amb una emoció difícil de sostenir com pot ser el dolor. El dolor és punyent i agut però es pot travessar. La meva experiència és que pot ser molt intens però un cop travessat, marxa deixant un pòsit de serenor. Amb el dolor no hi ha res a sanar.

El dolor és inherent a la vida. Només vol ser sostingut, abraçat, viscut.

Em va impactar, anys enrere, quan vaig conèixer el monjo vietnamita Tich Nhat Hanh. Coneixia la seva biografia i alguns dels fets traumàtics que havia viscut en contacte amb el dolor. Em va impactar com ens en parlava. Deia que el problema amb el patiment no era el patiment en sí, sinó la nostra dificultat en acostar-nos-hi i conviure-hi.

Ens va explicar com acompanyar-nos a sentir el dolor. Aquests dies tinc molt presents aquelles imatges i les seves paraules. Us les volia compartir:

• Va tancar la mà esquerra en un puny ben premut i ens va dir que imaginéssim que aquella mà tancada representava el dolor. No només el teu dolor o el meu sinó el dolor en el món. A mi allò em ressonava perquè vivia el dolor, o el patiment, com una experiència de tensió i compressió física.
• Amb la mà dreta i el palmell ben obert, ens va mostrar com embolcallar el puny tancat de la mà esquerra. Aquest gest de les dues mans sobreposades, una abraçant l’altra, simbolitzaven l’abraçada al patiment.
• Després va acostar les dues mans enllaçades d’aquesta manera al pit i ens va convidar a respirar plegats.

Aquí tornaria a recordar el suggeriment del “racó de sentir” del que us parlava en les primeres «cullerades de confiançament». Amb les mans recolzades al pit i en una posició que ens resulti còmoda per relaxar-nos, comencem a respirar per entrar en contacte amb el dolor i l’abraçada que el permet.

Prefereixo no oferir-vos comentaris del que pot passar quan us acompanyeu d’aquesta manera. La resposta a l’experiència possible és infinita. Si esteu patint, us farà bé.

Avalokiteshvara és el bodhisattva de la compassió. Siguis o no budista és un mantra que arriba. Quan l’escolto cantat per la comunitat de monjos i monges de Tich Nhat Hanh se m’obre el cor i alguna cosa és rendeix dins meu. Us passo un link d’una versió llarga. N’hi ha de més curts per youtube.

Sigueu compassius amb vosaltres mateixos. Amb els que us envolten també. Aquesta és una actitud nodridora que necessitem en aquests moments.

Em podeu escriure per mail a rosamontells@gmail.com. Em servirà per estar en contacte i per nodrir-me també dels vostres feedbacks. Intentaré recollir-ho en noves cullerades si em sembla que puc compartir alguna cosa que sum

The post Tercera cullerada: Abraçar el patiment appeared first on Alzina de Collbató.

Segona cullerada de “Confiançament”

A les acaballes de la tercera setmana de confinament. Amb la noticia recent de que no seran una, sinó tres setmanes més d’estar-nos a casa. Fa dies que vigilo com oscil·la la por, que l’acompanyo. 

Allò difícil amb la por, sovint, és adonar-se’n. Ens comencem a posar nerviosos, a voler controlar més del que seria necessari, passem a enfadar-nos o, directament, entrem en bloqueig i ens desconnectem de sentir. Cadascú tenim la nostra manera singular de viure la por i aquests dies que campa lliure, ens la trobem fins i tot en l’aire que respirem. En comptes de fer com que no va amb nosaltres, podem aprofitar per mirar-la als ulls, descobrir com es manifesta i decidir acompanyar-la. Aquest canvi de perspectiva modifica molt la percepció de les coses.

La meva por, per exemple, sovint pren la forma de molta activitat i d’ocupar-me en excés dels altres. És la meva especial manera de desconnectar-me de mi. Podria semblar avantatjós estar sense sentir-la, però aleshores també perdo l’espai per orientar-me des del sentir i l’estimar. Quan m’assec al meu “racó de sentir” aquests dies, sovint m’adono que respiro molt superficialment i el pit es tanca. Si respiro més profundament, connecto amb una por atàvica que ni tan sols té a veure amb el que està passant fora. No puc definir una por concreta.

El que succeeix a l’exterior senzillament accentua una emoció profunda que sempre m’ha acompanyat.

És interessant permetre que aquesta energia de la por, com emoció que és, corri pel cos i ens travessi. Sovint es manifesta en forma de tremolor, un plor o un petament de dents. En la mesura que podem sentir-la en el cos, la por s’allibera, perd poder i recuperem espai interior. La por i l’amor són una mica excloents.

Com us va el racó de sentir? Us hi heu arrecerat algun dia? Us convido avui a acompanyar-vos amb la por i deixar-vos-la respirar. La respiració és clau per sentir les emocions. Inconscientment, deixem de respirar o ho fem molt superficialment per no sentir. Sé que molts de vosaltres ja n’heu après i que només us cal recordar que necessiteu deixar-vos caure una estona. Potser coneixeu alguna tècnica de meditació, ioga, mindfulness o senzillament heu après a respirar movent el diafragma. Per als que no, us explico:

• Col·loqueu les mans sota els pits, com si volguéssiu sobreposar-vos unes costelles a les ja existents. Les primeres vegades podeu intentar-ho estirats a terra, després també ho podeu fer asseguts. Es tracta de respirar permetent que la caixa toràcica desplaci les mans. Deixeu-vos respirar relaxadament d’aquesta manera.
• Passats uns minuts, podeu posar una mà a la zona pectoral i respirar normalment prenent consciencia de com puja la mà amb la  respiració.
• A continuació, desplaceu la mà al ventre i feu que també la mà pugi i baixi amb la respiració.
• Acabarem la proposta posant una mà al pectoral i una altra al ventre i permetent que la respiració arribi a les dues mans.
• En total, 15 minuts? Si és el primer cop i només en són cinc també és fantàstic!!

Al principi, potser estarem molt pendents de la tècnica però més endavant ens podrem relaxar i permetre notar les tensions i emocions que aniran emergint en el cos. Cada cop que vulguem acompanyar-nos amb el que sentim podem fer que l’aire arribi al ventre i al pit d’aquesta manera.

Continuarem amb les emocions a la propera cullerada de «confiançament» però seria interessant adonar-nos de com ens estem informant aquests dies. És molt fàcil quedar-nos atrapats en noticies i informacions diverses que no sumen en aquests moments i ens mantenen enganxats en un estat hipnòtic de desesperança. A casa, per exemple, fa tres setmanes que vam pactar no encendre el televisor.

Abans d’acabar aquest escrit volia aprofitar per comentar una iniciativa adreçada als professionals que treballen en l’entorn d’hospitals i centres de salut. Diversos col·lectius i associacions de psicòlegs ofereixen acompanyament gratuït per telèfon o skype. Entre d’altres, l’Associació de Terapeutes Gestalt (AETG) a la qual pertanyo. Aquest és el contacte social.aetg@gmail.com.

Gràcies per fer-ho arribar a qui creieu que ho necessita. 

Em podeu escriure per mail a rosamontells@gmail.com. Em servirà per estar en contacte i per nodrir-me també dels vostres feedbacks. Intentaré recollir-ho en noves cullerades si em sembla que puc compartir alguna cosa que sumi. 

The post Segona cullerada: Respirar la por appeared first on Alzina de Collbató.

Primera Cullerada de “Confiançament”

Encetant la tercera setmana de confinament amb la consciència del comiat que estem fent de la vida tal i com la teníem muntada. Tenint cura de la situació familiar i establint prioritats. Entre elles, la d’acompanyar el meu jo exigent, posant atenció per no barallar-me amb les decisions que estic prenent. Fent el que puc, com tothom. Molta admiració per la societat a la que pertanyo, pels sanitaris, per el munt de professionals que hi estan deixant la pell, les associacions, la família, els veïns… Dia que passa, em va creixent el sentit de tribu, d’espècie.

Menys pensaments i més deixar-me en pau.

Bocabadada i agraïda pel munt de consells, avisos i propostes d’activitats que rebo cada dia. Baixant esglaons, molts…Com tothom. No queda altra, i amb la intenció de posar-hi alegria. La que puc. 

Buscava una manera d’establir contacte amb l’exterior. Truco a amics, coneguts. Persones grans que sento que poden estar soles… Avui he sentit el desig de compartir algunes coses que em serveixen en aquests moments. Les imagino com cullerades de «confiançament», d’un brou nutritiu que aquests dies cuino amb amor als fogons de casa a mig camí entre la confiança en l’esdevenidor i aquella altra que s’esdevé entre els propers, quan compartim tardes de pluja i no hi ha res més important que puguem fer.

Potser aquestes cullerades contribuiran a travessar algun desert o obrir alguna finestra, a acompanyar el que està passant fora amb el sentir i la consciència del que està succeint a dins, per entrar en osmosi i deixar-nos transformar. Mai no havia viscut una situació com l’actual però són eines que he anat arreplegant durant els anys per ser receptiva a moments de canvi. Confio que quan els portals es tornin a obrir, en sortirem més forts i més nosaltres.

Quan els de casa em demanen com farem si tot això s’allarga, m’adono que estem encara amb una actitud mental de voler sortir de la situació i tornar enrere. A un punt de partida en què el camí va embogir. Els dic que sospito que tot serà més harmònic si podem permetre que el marc de referencia d’on venim es desdibuixi. Això ajudarà a viure aquesta crisi majúscula d’una manera més viva, més present. I serà més senzill anar descobrint què ens ajuda. Què suma. I el que no, doncs no li correspondrà un espai en la vida que estem vivint ara mateix.

Una primera cullerada nutritiva per a mi és construir un espai físic on deixar-me caure

Ja sé que cal posar-nos creatius per trobar-lo en aquests moments en què passem tots, totes les hores a casa. Creieu-me, és possible i és necessari. Pot ser un espai on hi ha una llum bonica, un racó a l’habitació, al balcó o al rebedor del pis. Aquest espai físic ha d’anar acompanyat d’un espai temporal també. Potser vint minuts al dia? Felicitats als que ja hi teniu pràctica! Als que us esteu estrenant, molta empenta. Val la pena!

I per a què, aquest espai? Per a moltes coses, us aniré explicant… Però en resum seria per deixar-nos-hi caure. Per comunicar amb nosaltres, per preguntar com estem i donar-nos el temps per esbrinar-ho. Com aquella imatge de la pedra que llencem a un estany i ens cal restar un temps atenent a que arribi una resposta en forma d’onada circular. En aquest lloc podem posar un coixí o tirar-nos per terra (una manta pot anar molt bé). El nostre racó per sentir… Els dols que tot aquest daltabaix suposa, la culpa, la por… A mi em passa sovint que se’m tanca el pit i me n’adono perquè em fa mal. Llavors vaig al meu racó i respiro-permeto una estona. I passen coses…

El proposo un viatge cap endins…Malgrat la dificultat i el caos, és un bon moment. Aniré escrivint. Anem?  

Em podeu escriure per mail a rosamontells@gmail.com. Em servirà per estar en contacte i per nodrir-me també dels vostres feedbacks. Intentaré recollir-ho en noves cullerades si em sembla que puc compartir alguna cosa que sumi. 

The post Primera cullerada: Crear un espai propi appeared first on Alzina de Collbató.