The post Gestalt: Responsabilitat i No-Judici appeared first on Alzina de Collbató.

La Lorena és de Buenos Aires. Va venir a teràpia explicant que se sentia molt descontenta amb la seva vida i no suportava una sensació generalitzada d’estafa que contrastava amb les seves expectatives d’una vida feliç a Barcelona.

Tot i que parlava bé el català, li vaig suggerir que s’expressés en castellà perquè li era més senzill contactar amb el seu món emocional.

A les primeres sessions es va fer molt evident que la Lorena era molt responsable, bona companya i “molt raonable”. Aquesta darrera expressió, “soy muy razonable” em cridava l’atenció perquè l’emprava sovint per definir-se i em transmetia una mena de tensió cada cop que ho feia.

També explicava sovint que “le sucedían cosas”, petits accidents o desenllaços en els quals se situava com a objecte passiu o fins i tot amb un posat marcadament victimista. Un exemple n’era la relació laboral amb els seus superiors: se sentia irritable perquè no valoraven els seus esforços tot i que no comprenia la mala sort d’un munt d’excuses que a mi em semblaven surrealistes.

Li vaig proposar un treball de polaritats per acompanyar-la a fer-se càrrec d’aspectes no conscients d’ella mateixa.

Pel treball de polaritats, els gestaltistes emprem la tècnica de la cadira calenta. Es tracta de definir dos aspectes personals aparentment contraposats per convidar-los a seure en dos cadires o coixins diferents. Després, els animem a dialogar. La persona va canviant de posició en els coixins i això l’ajuda a integrar les dues veus o posicions que a cops, poden estar molt allunyades.

En aquest cas la Lorena va asseure en un coixí la seva part de persona “responsable-raonable” i a l’altre, una hipotètica part d’ella mateixa que assumiria l’autoria d’aquests desenllaços no volguts. Pràcticament no es reconeixia en aquesta vessant i el rebuig era alt. La va anomenar “la loca”.

Transcric un bocí d’un dels diàlegs que van mantenir aquestes dues parts i que va esdevenir revelador per a ella:

– LOCA: Estoy harta de me mandes siempre. Me agobio, no me dejas respirar. ¡No me miras!

– RAZONABLE: Tienes que ser razonable, estoy muy cansada, no estamos aquí para divertirnos.

(Loca se muestra desafiante)

– RAZONABLE (enfadada): ¿Tú que te has creído? No podemos fallar, ¡aquí mando yo!

(Loca sigue desafiante, empieza a esbozar una sonrisa)

– TERAPEUTA intervé: Què està passant? Parece que esto te gusta…

– LOCA: No es cierto que mande ella, yo tengo más fuerza.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo es esto?

– LOCA (manifestament satisfeta): Tengo el poder de hacer lo que quiero, de boicotearla.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo lo haces?

– LOCA: Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede. Y si no me tiene en cuenta, no quiero…

Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede.

La Lorena venia d’un passat de repressió que havia influït fortament la seva família allà, a l’Argentina. De fet, el treball l’havia ajudat a reconèixer que havia vingut a Barcelona fugint d’aquesta atmosfera que l’escanyava, però encara no havia pogut fer-se càrrec de com jugava aquesta repressió internament.

Quan va adonar-se de com es reprimia amb l’excusa de ser “responsable i raonable” i de la força que tenia la seva part més vital, va poder abraçar parts d’ella que havia rebutjat completament.

El procés va trigar encara uns mesos fins que va poder beneficiar-se de l’energia que hi havia en l’aspecte més amagat i vital. Va canviar de relacions i també de feina. Ara se sent més viva i s’ha atrevit a ocupar un lloc de treball més creatiu i de més responsabilitat.
 

Torna al Blog

The post Gestalt i treball amb polaritats. Cas pràctic. appeared first on Alzina de Collbató.

Quan em noto el nus a l’estómac sé que no estic tenint massa en compte les meves necessitats, o en els moments en què sento opressió al pit, recordo que em faria bé plorar perquè alguna cosa m’està produint dolor. A cops, una sensació determinada i agradable em diu que estic contenta o em sento satisfeta i m’entretinc en respirar-la per gaudir-la bé.

Després, decideixo el que vull fer amb aquestes informacions però agraeixo al cos infinitament l’avís.

Darrerament, alguna cosa ha anat canviant. El manual que havia anat elaborant no em serveix per a la versió de qui sóc darrerament. Com els canvis m’espanten, he estat un temps intentant evitar-me tot el que he pogut, encara que sé del cert que això que no funciona.

No sé si els canvis que s’acosten són bons o no, però em recordo que tot va molt millor quan no m’entesto a posar etiquetes al que m’envolta. Ara que he decidit habitar-me i afrontar què m’està passant, reconec que és molt més estimulant seguir comunicant-me i intentar esbrinar de què parlen aquestes sensacions poc conegudes.

Reconec la lluita interna entre la dona exigent que viu en mi i demana respostes amb urgència i aquesta altra, més amorosa, que ha anat creixent amb els anys i em recorda que sense pressions avanço més ràpid i que en realitat no vull anar enlloc més que on sóc.

Respirant, vaig acceptant l’atmosfera del canvi que em visita.

Hi percebo l’empremta d’alguns successos recents que m’han colpit, alguns aprenentatges que no m’he donat el temps per assimilar i el trasbals d’alguns moviments familiars que no em deixen indiferent.

En un moment precís, després d’una lleu sensació de cansament als braços, emergeix la certesa que vull deixar d’empènyer en determinades direccions. També m’adono que permetre’m sentir tot això és suficient per ara i li dono la mà a la dona impacient que em fa notar que m’acompanya.

Com els cercles que una pedra activa en una aigua quieta, sé que les respostes es prendran el seu temps en arribar. Estaré atenta.

Torna al Blog

The post M’habito o m’evito? El procés corporal, un guiatge vital appeared first on Alzina de Collbató.

Sovint els clients fan demandes que tenen a veure amb insatisfacció i dificultats per afrontar els reptes vitals. Com el cas de la Nona*, trenta cinc-anys, feliçment casada i embarassada del seu segon fill; una professional d’èxit.

Ella no podia comprendre com a pesar de que, en aparença, ho tenia tot, no parava de plorar.

Corporalment m’arribava molt tensa, amb les barres premudes i les espatlles protegint una caixa toràcica que semblava petita i fràgil. Quan es relaxava una mica i començava a deixar-se anar, emprava sovint la frase “em fa molta vergonya dir això”.

Va ser un procés d’una certa dificultat. Al principi, negava contínuament qualsevol símptoma de gaudi i de desig. Tot i les continuades demandes, per part meva, de que canviés els seus “hauria de” per “vull” o “m’agradaria”, no hi havia manera. Vivia amb un patró d’exigència que l’encotillava excessivament.

Com a terapeuta, més enllà de la seva plàstica corporal, la intuïa una dona forta. L’acompanyava a tornar al cos una vegada i una altra perquè sentís el que li passava al pit i al plexe. Sovint em retornava explicacions complexes de refredats i malalties que jo intentava escurçar amb la total acceptació de les seves dificultats.

Les classes de moviment també la van ajudar a connectar amb el seu cos. Tot i les dificultats, m’emocionava adonar-me del compromís que tenia amb ella mateixa.

Després, va venir la temporada del tap al coll i les ganes de plorar. Vivia una sensació profunda de voler expressar alguna cosa però no sabia què.

L’aprenentatge del trànsit pel buit i el no saber.

Moltes estones de presència i tremolors. En aquells moments en que ella se sentia tan perduda jo sabia que estava bastint nous espais, nous permisos. Que un nou ordre intern, més ampli, estava en evolució.

Un dia –estava de peu– em va mirar als ulls i la vaig veure molt certa. Va obrir el pit i em va dir: Crec que la meva vida fins ara ha estat una programació dirigida, no sé massa bé per qui…A partir d’aquí vull ser jo qui dirigeixi la meva vida.

I com si es tractés d’una font que comença a brollar després d’un període de pluges, va començar a prendre decisions que s’adreçaven a sentir-se satisfeta. Va tancar el procés poc després perquè, em va dir, ja sabia on recolzar-se.

* Nom fictici

Torna al Blog

The post Vull portar les regnes de la meva vida! Gestalt, un cas pràctic appeared first on Alzina de Collbató.