L’eneagrama prové d’ensenyances espirituals mil·lenàries sufís i s’atribueix a Gurdjieff la transmissió a l’Occident modern. Claudio Naranjo el va popularitzar en l’àmbit terapèutic i avui en dia és una eina potent de comprensió dels caràcters, accessible i utilitzada sovint en la teràpia Gestalt.

Tot i que, en els seus orígens l’eneagrama proporcionava coneixements per avançar el l’àmbit espiritual a través de les anomenades “Idees Santes”, el que s’ha popularitzat en l’àmbit terapèutic és l’anomenat eneagrama de les fixacions o ego-tipus.

El fonament d’aquesta classificació dels caràcters es troba en la manera en què hem après a fer front a les mancances afectives i de seguretat que inevitablement vivim en la infantesa primerenca. Aquesta adaptació a la “realitat” implica una renuncia a un potencial més gran que ens pertany i comporta una determinada fixació caracterial (o univers de sensacions, pensaments i emocions) amb la que aprenem a percebre el que ens envolta.

L’infant es fa adult i aquella adaptació que “funcionava” en el si de la nostra família d’origen sovint no és adaptativa a la societat en què vivim.

En algun moment és saludable qüestionar si la manera de percebre i respondre al mon que ens envolta és una veritat absoluta i si ens resulta útil. És el moment de plantejar-nos revisar les altres eines de que disposem i havíem deixat fora del nostre abast.

Aquest procés implica un qüestionament de qui som i tot un aprenentatge per rebaixar la identificació amb aquesta idea que vam construir de petits. Tot i que el procés pot ser llarg, el resultat acostuma a ser alliberador.

Aquesta classificació de la nostra manera de “funcionar”, de fet, ens ajuda a reconèixer qui NO som. Assenyala la màscara o fixació i, per tant, posa al nostre abast tot un univers de possibilitats.

Així doncs, comprendre el funcionament de la neurosi te un benefici doble: viure més en pau com a persones i permetre avançar en la realització del Ser.

Naranjo presenta una classificació en nou caràcters (ego-tipus o eneatipus). Estaríem parlant de nou maneres diferenciades d’expressar la pèrdua de contacte amb el Ser, la nostra naturalesa bàsica, i pretenen ajudar-nos a restablir aquest contacte.

Acabaré posant alguns exemples. A una persona amb eneatipus “9” li acostuma a ser molt difícil la confrontació i aquest tret pot dificultar contactar amb el que vol i avançar a la vida. Reconèixer aquest fet caracterial i atrevir-se a enfrontar-s’hi acostuma a ser sanador.

Una persona amb caràcter “7” no li agrada sentir-se trist ni ser conscient de problemes ni dificultats. Te tendència a mostrar-se afable, divertit i bon company. Ignora els problemes. Sovint un daltabaix important que no pot amagar-se li fa qüestionar moltes coses.

Un eneatipus “4” seria el caràcter victimista per excel·lència. Sempre percebent el got mig buit i amb el desig més o menys inconscient de ser salvats. Assumir el poder personal que també tenen acostuma a ser tot una descoberta.

∼

Tens curiositat per conèixer com l’Eneagrama podria ser una eina en la teva vida? Demana una entrevista amb els nostres terapeutes gestàltics

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

Quan era jove era de les que creien que, a la vida, podia aconseguir qualsevol cosa si m’hi esforçava prou.

Basava la meva confiança en la capacitat d’autoexigir-me. Amb el temps i teràpia, vaig adonar-me que aquesta creença que em sustentava no era precisament amorosa. Implicava maltractament i també un munt de supèrbia.

Veig sovint aquesta actitud en persones que venen a teràpia. Invariablement les acompanya la insatisfacció, l’angoixa i la dificultat per gaudir.

Davant d’una estratègia neuròtica inconscient que ens dificulta fluir amb la vida, el primer pas és reconèixer-la com a pròpia. El que en diem «ser-ne conscient». El segon pas és afluixar-la i això acostuma a ser més difícil perquè ens identifiquem amb ella.

Seguint amb l’exemple, si soc molt exigent i pretenc afluixar-me amb la recepta de sempre –posant-me pressió– no me’n sortiré.

Aquest escrit vol enfocar la confiança. Tant serveix per la persona massa exigent com la que només pot ser «bona», la que acostuma a manipular per aconseguir les coses o la que sent que si no és una víctima no avançarà a la vida.

Per enfocar un canvi de des-identificació d’aquesta mena, ens cal travessar una zona d’incertesa i de pèrdua de control per la qual és imprescindible un mínim de Confiança. La poso en majúscula perquè no parlo de confiança dipositada en un altra persona o en què les coses seran com esperem, ni tan sols que dependrà del nostre esforç.

Em refereixo a una Confiança bàsica, que descansa en la certesa que passi el que passi, el que succeirà serà adequat.

I que encara que potser no sigui còmode o m‘agradi, podré acompanyar-me amb la situació. Quan disposem d’aquesta qualitat, ni que sigui una mica, aleshores és possible entregar-nos al canvi.

Molts autors (Winnicot, Mark Epstein) es refereixen a aquesta Confiança com una funció materna, la «mare bona», que pot abraçar incerteses i frustracions de manera incondicional, sense pretendre canviar ni forçar res. Algunes persones han rebut aquesta experiència en el si de la seva família d’origen i això les acompanyarà de per vida. Moltes altres no, almenys no en qualitat suficient. Com el mateix Buda, sense anar més lluny, que segons Epstein va perdre la seva mare als pocs dies de vida.

És possible i responsabilitat de cadascú, desenvolupar internament aquesta qualitat de «mare bona». Ens capacita per viure en pau i harmonia.

Aquesta és precisament la funció del terapeuta gestalt. La de representar el paper de funció materna per facilitar que es restableixi la comunicació i la confiança amb un mateix: romandre present, donar espai per acompanyar allò emergent i no judici. Deixar Ser.

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

També et pot interessar…

Teràpia Gestalt

Més enllà del creixement personal

En algun moment vaig comprendre que la vida no tenia més sentit que el que jo volgués donar-li. Tenint en compte l’evidència del canvi i la impermanència, semblava un objectiu raonable proposar-me esbrinar qui era en realitat i desenvolupar-me com a persona. Intuïa, i acceptava, que aquest procés no s’acabaria mai i això ja m’estava bé. 

En els inicis, esperava que aquest esforç m’ajudaria a assolir un estat de perfecció que, amb la neurosi d’aquella època, em semblava desitjable. Darrere d’aquest plantejament hi havia l’esperança equivocada que, d’aquesta manera, seria cada cop més reconeguda i estimada.

De mica en mica, no sense patiment, es va fer evident que bastir una imatge de qui en realitat no era suposava un esforç inassumible. I vaig acompanyar-me en el dol d’acceptar que en realitat era més fràgil, menys intel·ligent i capaç del que en realitat hagués volgut. La part positiva de tot plegat va ser descobrir que aquest desencís implicava menys tensió i que, contra tot pronòstic, estava més contenta. La vida s’adaptava més fàcilment al que anava descobrint i el fet quotidià semblava més fluid i satisfactori. Vaig anar comprenent que, en realitat, això del creixement personal implicava endinsar-se en les febleses i vulnerabilitats i acceptar el «jo» que havia negat i amagat tota la vida. 

La connexió amb el cos ha estat clau durant aquest període perquè m’ha permès comprendre els missatges de les sensacions. De què parla l’angoixa o què li passa al diafragma quan m’obligo a alguna cosa que en realitat no vull. També m’ha ajudat a obrir el cor a les necessitats i mirar els desigs amb compassió. 

Amb els companys de procés hem compartit un munt de descobertes que han resultat útils per anar vivint el dia a dia: de quina manera emocions i pensaments s’impulsen i es donen corda, què vol dir responsabilitat, la diferència entre pensar i saber alguna cosa. Què és això del caràcter i per a què serveix. De què va en realitat això de l’amor. I sobretot, què no sóc «jo».

Semblaria que finalment els fruits havien arribat i era el moment de la recollida perquè vam començar a viure amb prou espai per acollir-ho tot: les necessitats de l’infant que vam ser una vegada, els somnis de l’adult que ens acompanyava i també la mirada envers una realitat que ens envoltava i que tan sovint ens semblava indesxifrable. 

I quan semblava que això era tot, que podíem engaltar els daltabaixos vitals sense necessitat de posar-hi el plus de patiment d’antuvi i que ja no ens perdíem en laberints de culpabilitat, va arribar quelcom nou: l’exercici de connexió habitual del «què penso, què sento, què m’està passant» es va tornar innecessari i estrany. Les coses perdien importància i «jo», també. 

Ja no ens venia de gust aprofundir en les teories de sempre i semblava més interessant embadalir-se i restar en pau que entretenir-nos amb judicis interminables. Ens va començar a agradar sentir la Vida de què formem part i deixar d’estar atents al reconeixement perquè ja som el que som i això era més que suficient.

Com si ens diluíssim en quelcom més gran que potser ja no era «jo». O sí, però no aquell cos que em delimitava ni aquell caràcter que em definia. 

Llavors vam saber que el creixement continuava. I que volia anar més enllà de la persona.

Més enllà del creixement personal.

També et pot interessar…

Teràpia Gestalt | Curs d’introducció a la Gestalt

Som a teràpia. Podríem posar l’exemple d’un home, forner, que no gestiona bé la seva agressivitat, d’una mare jove que se sent feble i poc capaç d’afrontar els reptes de la vida quotidiana, o fins i tot el d’un xicot que no porta bé sentir-se vulnerable i te problemes de parella. Podrien ser aquests exemples o molts d’altres.

Amb molta freqüència, quan algú arriba a teràpia creu que el problema es troba fora: el subordinat que no em respecta, el fill que no és dòcil, o la parella que em demana compartir aspectes emocionals que no vull o no puc expressar.

En el procés terapèutic, les primeres passes es troben en la direcció d’afrontar el que en diem la nostra responsabilitat: A aquest forner li és difícil sostenir les desavinences i això pertany a l’àmbit de la seva responsabilitat, i podríem dir alguna cosa similar de la dona jove i el poc marge per sostenir la frustració i també del xicot i l’acceptació de la seva vulnerabilitat.

Quan deixem de posar l’accent únicament en l’exterior i assumim que tenim alguna responsabilitat en el que vivim i com ho vivim, és quan podem canviar alguna cosa.

Aquests descobriments personals acostumen a tenir, en els inicis, un component cognitiu important. Sovint, la persona que ve a teràpia considera que ja ho ha «entès» i, per tant, podrà «resoldre la situació» a base d’esforç i d’exigència. No acostuma a ser així.

De fet, aquesta exigència dificulta el procés. Costa un temps acceptar que molts conflictes es resolen deixant que la porta s’obri cap endins i per tant, cal deixar d’empènyer cap enfora, que és el que acostumem a fer. Es requereix aprendre una qualitat més receptiva, una mirada conscient i propera a l’acceptació compassiva envers un mateix perquè el xicot pugui obrir-se emocionalment a la parella o la mare jove accepti les seves dificultats amb els límits.

Darrere d’aquestes actituds automàtiques, acostuma a haver-hi dolor. El dolor del bullying viscut, de l’entorn de sobreprotecció que no ens va permetre créixer o el poc espai per l’expressió emocional quan érem petits. Per això, posar més pressió per canviar el comportament no ajuda, prou hem estat patint ja per adaptar-nos al que s’esperava de nosaltres.

I aleshores? Aleshores el procés requereix aprendre a estar en contacte i a sentir el que hem estat evitant.

Acompanyar-nos a re-sentir. Sense judici, sense pressió, permetre l’expressió i els «adonar-se» que l’acompanyen quan emprem aquesta actitud. Aquest acompanyament és, en els inicis, el paper del terapeuta. Més endavant, un cop hem integrat que en el present tot aquell dolor ha perdut força, podrem acompanyar-nos sols.

Començarà a succeir que l’agressivitat s’afluixa i el forner pot sostenir una confrontació amb el seu subordinat, que la dona jove pot sentir-se amorosa posant límits al seu fill o que el nostre estimat xicot pot compartir amb la seva parella la por de perdre-la.

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

Curs d’introducció a la Gestalt (agost 2021) | Teràpia Gestalt

Vivim temps en que desenvolupar una brúixola interna ha esdevingut necessari. Fa anys que em recolzo en la Gestalt com una manera de viure i intento, també professionalment, acompanyar des d’aquí persones que es busquen més enllà d’automatismes i laberints neuròtics.

Us comparteixo uns paràgrafs de Fritz Perls que expliquen les premisses de la Gestalt perquè penso que és una bona manera de donar-la a conèixer. Fan referència a la tècnica de l’adonar-se (awareness), i a la importància de l’aquí i ara. Les he trobat al llibre de Pedro de Casso “Mi Gestalt” que l’editorial Kairós va publicar aquesta primavera. He pensat que us podrien servir, ja que és el propi Perls qui escriu:

          Mitjançant la teràpia, el pacient ha d’aprendre a viure el present i les seves sessions terapèutiques han de ser els seus primers assajos en aquesta tasca. Per tant, la teràpia gestàltica és una teràpia de L’AQUÍ I ARA, en què demanem al pacient que dirigeixi tota la seva atenció al que està fent en el present, durant el curs de la sessió, aquí i ara […]. Li demanem que s’adoni dels seus gestos, de la seva respiració, de les seves emocions, de la seva veu i de la seva expressió facial, tant com dels seus pensaments més urgents […]. La frase central amb la qual li demanem als nostres pacients que comencen la seva teràpia i que mantenim durant el seu transcurs, i no tan sols en paraules sinó en esperit, és la senzilla frase: ARA M’ADONO […]. L’ARA ens manté en el present i ens descobreix el fet que cap experiència és possible excepte en el present […]. El JO s’utilitza com a antídot del discurs impersonal i desenvolupa el sentit de responsabilitat del pacient pels seus sentiments, pensaments i símptomes […]. El M’ADONO li dóna al pacient el sentit de les seves pròpies capacitats i habilitats, i del seu propi equipament sensorial, motriu i intel·lectual.

“Cap experiència és possible excepte en el present”

          Pel fet que el neuròtic troba difícil viure i experimentar-se a si mateix en el present, trobarà difícil atenir-se a la tècnica de l’aquí i ara. Interromprà la seva participació present amb records del passat i insistirà en parlar d’ells com si realment fossin del passat […]. Si ha de progressar cap a una plena participació en el present i fer els primers passos cap a una vida productiva, ha d’aprendre a dirigir les seves energies, això és, ha d’aprendre a concentrar-se […]. A més, la tècnica de concentració (focal awareness, l’adonar-se focalitzat) ens proporciona una eina terapèutica en profunditat més que en extensió […]. En primer lloc, aprèn el que està vivenciant realment. Aprèn com ho està vivenciant. I aprèn com els seus sentiments i el seu comportament en una àrea es relacionen amb els seus sentiments i amb el seu comportament en altres àrees.

          Aconseguint que els nostres pacients, per mitjà de la concentració, s’adonin aquí i ara de la realitat d’aquestes interrupcions, de com aquestes interrupcions els afecten, podem portar-los a veritables integracions.

          Simplement ADONAR-SE QUE UN S’ADONA augmenta l’àrea potencial d’operació […]. Tan aviat com la seva capacitat d’adonar-se augmenta, augmenten també l’orientació i la capacitat de maniobra. Llavors té millor contacte […]. Jo sóc un convençut de que la tècnica de l’adonar-se, per si sola, pot produir valuosos resultats terapèutics.

          La teràpia gestàltica té com a premissa bàsica que al pacient li falta auto-suport, i que el terapeuta simbolitza el sí mateix (self) incomplet del pacient. El primer pas en la teràpia és, llavors, esbrinar què és el que necessita el pacient […]. El pacient s’adona parcialment de les seves necessitats i pot expressar-les, almenys parcialment. Però hi ha àrees en què el pacient, o no s’adona de les seves necessitats específiques (orientació) o està bloquejat en la seva capacitat d’exigir el que vol (manipulació). Però quan aconsegueix expressar les seves exigències, les seves ordres, els seus mandats i les seves peticions de manera directa i realment dient el que vol, ha fet el pas més important […]; ara que comença a reconèixer les seves necessitats, començarà a aprendre com satisfer-les per si mateix […].

Estic d’acord amb Pedro de Casso i amb Fritz Perls que determinades preguntes clau ajuden al pacient a trobar una resposta orgànica pròpia i a estimular la seva responsabilitat:

          Aquestes tres preguntes, que essencialment són reformulacions de l’afirmació ARA M’ADONO, són:

• Què estàs fent?
• Què és el que sents?
• Què és el que vols?

I podríem afegir dues més:

• Què estàs evitant?
• Què és el que esperes?

          Aquestes són òbviament extensions de les altres tres, i totes elles serien un arsenal suficient per al terapeuta. Les cinc són preguntes que estimulen l’auto-suport […]. El llancen sobre els seus propis recursos, el porten a un reconeixement de la seva pròpia responsabilitat […]. Li donen un sentit DEL SEU SÍ MATEIX perquè van dirigides AL SEU SÍ MATEIX (self).