The post Gestalt: Responsabilitat i No-Judici appeared first on Alzina de Collbató.

Com responem al silenci? A la presència? A la consciència? Al contacte físic?

Tot això és el que es posa a prova en el massatge californià, i cada una d’aquestes emocions –o estats– ens ajuden a sentir unes o a entrar en els altres.

M’explico. El contacte físic ens permet assolir un estat de presència, presència que ens porta a un estat de silenci mental, silenci que genera un gran espai per a la consciència.

Per tant el massatge no és més que una eina que utilitzem per a endinsar-nos en aquests nostres espais interiors que el dia a dia no ens permet cultivar i estimar, ajudant-nos a dissoldre les emocions enquistades en el nostre cos físic.

Emocions que sense donar-nos compte generen males postures, dolors, malalties i moltes vegades aquest malestar inexplicable que pot venir acompanyat de tristesa, ràbia, por… Sentiments que normalment portem al pla mental i que ens fan entrar en conflicte, amb els altres o amb nosaltres mateixos.

Però tampoc és una eina miraculosa. El massatge ens mostra un mapa, la nostra atenció és la que troba el camí: estar atenta, atent, als moviments energètics, al sentir en la seva màxima expressió, és el que ens permet transitar per un espai moltes vegades desconegut, però que és el nostre espai, el nostre COS.

Quantes vegades li has dit “t’estimo”? Quantes vegades has dialogat amb ell?

Doncs donem-li espai, prestem-li atenció. “He sentit l’energia corrent per tot el meu cos” són paraules d’un pacient després del massatge o “m’he transportat a un altre món, ha sigut un viatge!”.

Hi ha lligam entre el cos i les emocions? No hi ha una reacció del cos a cada emoció? Les sents?

Estem vivint moments de convulsos que ens generen estats d’angoixa i estrès, el cos n’és una de les grans víctimes silencioses. Tots coneixem la frase “m’ho carrego tot a l’esquena” o “porto una motxilla”, aquestes frases són la viva demostració que acceptem sense contradicció que el cos és el viu suport de les càrreges emocionals. Alleugerir-lo mitjançant el massatge és una forma de prendre consciència de la necessitat d’estimar-lo. I estimar-lo és una forma de trobar noves eines de gestió de les nostres emocions.

Tanca els ulls un moment, busca un punt d’incomoditat del teu cos, no tinguis pressa, dedica-hi una estona. És el genoll, les lumbars, una espatlla… Centra la teva atenció en aquest punt i digues-li: Hola (part del cos), quant de temps sense prestar-te atenció, i tu aquí, mai t’he agraït tot el que fas per mi, PERDONA, T’ESTIMO. 

The post El teu cos, l’estimes? appeared first on Alzina de Collbató.

The post Gestalt, la teràpia de l’aquí i ara appeared first on Alzina de Collbató.

Dit d’una altra manera, en moltes ocasions aquesta deriva inconscient envers la culpa té un benefici neuròtic no sempre senzill de detectar.

Renunciar a la culpa implica assumir una determinada responsabilitat.

Quan a teràpia anomeno la paraula responsabilitat, les persones em miren com si els acusés de no fer els deures. Es visualitzen en escenes de càstigs soferts en temps d’infantesa perquè no s’havien comportat com els mestres o els pares esperaven. Créixer implica assumir les pròpies responsabilitats però sovint acabem integrant que ser responsable implica fer el que els altres esperen de nosaltres.

En la nostra cultura, hereva del judeo-cristianisme, la manera de redimir-nos de la culpa és mitjançant un càstig que ens retorna a la graella de sortida. En el imaginari de molts de nosaltres, encara està molt present la comprensió de la responsabilitat segons un univers de culpa, càstig i perdó.

En aquest paradigma, el poder es troba fora de nosaltres. Per a vertebrar-nos com a societat ens calen normes però, té sentit acceptar-les si no les fem nostres? Per a què serveixen si, com a adults no les hem interioritzat i validat? Els càstigs patits a causa d’actes que no reconeixem com a negatius, serveixen per alguna cosa?

La visió gestàltica de la responsabilitat implica fer-nos càrrec de la pròpia vida i assumir com a propi el que fem, pensem i sentim.

I la teràpia va precisament d’això, d’assenyalar i confrontar l’actitud de culpar a l’altre, al món o a la vida mateixa de tot allò que ens succeeix.

Tot i que al principi abraçar aquesta comprensió sobre la responsabilitat pot provocar un cert neguit, molt aviat ens canvia la percepció de les situacions. Una antiga pell opressora comença a desprendre’s i deixem de vivenciar-nos com a víctimes. El poder comença a bategar internament i creixen les possibilitats de conduir-nos en la pròpia vida.

Deixar de sentir-nos culpables implica sovint entomar la responsabilitat pel que volem.

No és senzill, sobretot al principi, orientar-nos en el caos que suposa atendre el que sentim, el que pensem i el que volem. El pes dels “hauries de” està ben arrelat i dificulta arribar a una entesa que podríem definir com “el que vull”.

“El que vull” no és el que em passa pel pap ara mateix, sinó que inclou un ampli ventall d’apreciacions internes i de comprensió del que ens envolta; es recolza en nosaltres mateixos i no pas en l’exterior o en les demandes externes. En algun moment sabem quin és el pas que volem fer i podem assumir-ne la responsabilitat més enllà de les valoracions externes. Amb una mica d’endreçada emocional i una altra mica de pràctica, acostuma a ser una brúixola fiable.

Sovint, en començar a caminar aquest camí ens sentim egoistes i ens acusen de mirar-nos massa el melic. També és cert que les primeres passes poden ser maldestres i que els canvis no son fàcils. Però també és freqüent que, quan hem fet unes passes i mirem enrere, rebem el regal de descobrir que allò que havíem iniciat “per nosaltres” acaba contagiant els que ens envolten i tot plegat, esdevé més fluid i més sincer.

Torna al Blog

The post Culpa i responsabilitat, una visió gestàltica appeared first on Alzina de Collbató.

La Lorena és de Buenos Aires. Va venir a teràpia explicant que se sentia molt descontenta amb la seva vida i no suportava una sensació generalitzada d’estafa que contrastava amb les seves expectatives d’una vida feliç a Barcelona.

Tot i que parlava bé el català, li vaig suggerir que s’expressés en castellà perquè li era més senzill contactar amb el seu món emocional.

A les primeres sessions es va fer molt evident que la Lorena era molt responsable, bona companya i “molt raonable”. Aquesta darrera expressió, “soy muy razonable” em cridava l’atenció perquè l’emprava sovint per definir-se i em transmetia una mena de tensió cada cop que ho feia.

També explicava sovint que “le sucedían cosas”, petits accidents o desenllaços en els quals se situava com a objecte passiu o fins i tot amb un posat marcadament victimista. Un exemple n’era la relació laboral amb els seus superiors: se sentia irritable perquè no valoraven els seus esforços tot i que no comprenia la mala sort d’un munt d’excuses que a mi em semblaven surrealistes.

Li vaig proposar un treball de polaritats per acompanyar-la a fer-se càrrec d’aspectes no conscients d’ella mateixa.

Pel treball de polaritats, els gestaltistes emprem la tècnica de la cadira calenta. Es tracta de definir dos aspectes personals aparentment contraposats per convidar-los a seure en dos cadires o coixins diferents. Després, els animem a dialogar. La persona va canviant de posició en els coixins i això l’ajuda a integrar les dues veus o posicions que a cops, poden estar molt allunyades.

En aquest cas la Lorena va asseure en un coixí la seva part de persona “responsable-raonable” i a l’altre, una hipotètica part d’ella mateixa que assumiria l’autoria d’aquests desenllaços no volguts. Pràcticament no es reconeixia en aquesta vessant i el rebuig era alt. La va anomenar “la loca”.

Transcric un bocí d’un dels diàlegs que van mantenir aquestes dues parts i que va esdevenir revelador per a ella:

– LOCA: Estoy harta de me mandes siempre. Me agobio, no me dejas respirar. ¡No me miras!

– RAZONABLE: Tienes que ser razonable, estoy muy cansada, no estamos aquí para divertirnos.

(Loca se muestra desafiante)

– RAZONABLE (enfadada): ¿Tú que te has creído? No podemos fallar, ¡aquí mando yo!

(Loca sigue desafiante, empieza a esbozar una sonrisa)

– TERAPEUTA intervé: Què està passant? Parece que esto te gusta…

– LOCA: No es cierto que mande ella, yo tengo más fuerza.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo es esto?

– LOCA (manifestament satisfeta): Tengo el poder de hacer lo que quiero, de boicotearla.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo lo haces?

– LOCA: Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede. Y si no me tiene en cuenta, no quiero…

Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede.

La Lorena venia d’un passat de repressió que havia influït fortament la seva família allà, a l’Argentina. De fet, el treball l’havia ajudat a reconèixer que havia vingut a Barcelona fugint d’aquesta atmosfera que l’escanyava, però encara no havia pogut fer-se càrrec de com jugava aquesta repressió internament.

Quan va adonar-se de com es reprimia amb l’excusa de ser “responsable i raonable” i de la força que tenia la seva part més vital, va poder abraçar parts d’ella que havia rebutjat completament.

El procés va trigar encara uns mesos fins que va poder beneficiar-se de l’energia que hi havia en l’aspecte més amagat i vital. Va canviar de relacions i també de feina. Ara se sent més viva i s’ha atrevit a ocupar un lloc de treball més creatiu i de més responsabilitat.
 

Torna al Blog

The post Gestalt i treball amb polaritats. Cas pràctic. appeared first on Alzina de Collbató.

Quan em noto el nus a l’estómac sé que no estic tenint massa en compte les meves necessitats, o en els moments en què sento opressió al pit, recordo que em faria bé plorar perquè alguna cosa m’està produint dolor. A cops, una sensació determinada i agradable em diu que estic contenta o em sento satisfeta i m’entretinc en respirar-la per gaudir-la bé.

Després, decideixo el que vull fer amb aquestes informacions però agraeixo al cos infinitament l’avís.

Darrerament, alguna cosa ha anat canviant. El manual que havia anat elaborant no em serveix per a la versió de qui sóc darrerament. Com els canvis m’espanten, he estat un temps intentant evitar-me tot el que he pogut, encara que sé del cert que això que no funciona.

No sé si els canvis que s’acosten són bons o no, però em recordo que tot va molt millor quan no m’entesto a posar etiquetes al que m’envolta. Ara que he decidit habitar-me i afrontar què m’està passant, reconec que és molt més estimulant seguir comunicant-me i intentar esbrinar de què parlen aquestes sensacions poc conegudes.

Reconec la lluita interna entre la dona exigent que viu en mi i demana respostes amb urgència i aquesta altra, més amorosa, que ha anat creixent amb els anys i em recorda que sense pressions avanço més ràpid i que en realitat no vull anar enlloc més que on sóc.

Respirant, vaig acceptant l’atmosfera del canvi que em visita.

Hi percebo l’empremta d’alguns successos recents que m’han colpit, alguns aprenentatges que no m’he donat el temps per assimilar i el trasbals d’alguns moviments familiars que no em deixen indiferent.

En un moment precís, després d’una lleu sensació de cansament als braços, emergeix la certesa que vull deixar d’empènyer en determinades direccions. També m’adono que permetre’m sentir tot això és suficient per ara i li dono la mà a la dona impacient que em fa notar que m’acompanya.

Com els cercles que una pedra activa en una aigua quieta, sé que les respostes es prendran el seu temps en arribar. Estaré atenta.

Torna al Blog

The post M’habito o m’evito? El procés corporal, un guiatge vital appeared first on Alzina de Collbató.

Més aviat em refereixo a un estat més profund que es cuina a foc lent i que parla de nosaltres en moments en què la vida sembla tenir sentit. Es presenta en les diferents maneres d’acompanyar-nos quan les coses no surten com voldríem o en els moments en què vivim amb més força el que ens manca que el que tenim.

Estic parlant de l’amor que comença envers nosaltres mateixos. D’aquesta personal manera d’estar amb nosaltres quan ens sentim fràgils, vulnerables, inadequats i, fins i tot, poc amorosos.

He anat descobrint que l’amor és espai. Espai per permetre que les coses siguin com són sense pretendre impedir els canvis que la vida ens porta i també per quedar-nos quiets, sense resoldre, atents a descobrir com és la realitat en realitat.

Soc de l’opinió que l’amor podem conrear-lo, o més aviat, permetre que emergeixi. Perquè sospito que es manifesti o no, l’amor sempre hi és.

Aquest conreu conviu amb la voluntat. L’aprenentatge té a veure amb anar acceptant pors, fragilitats i vergonyes pròpies. Preteses mancances que no sabem explicar perquè sovint ens acompanyen des de temps d’infantesa i que constitueixen el nostre bagatge personal. En aquest sentit, el conreu de l’amor, respon a una voluntat de mirar i permetre, de rendició.

Fem camí en caminar, deia el poeta. Quan ens hem enfangat uns quants cops ens és més senzill començar a renunciar a aquesta persona –perfecta– que haguéssim volgut ser. I a canvi, rebem més espai, amor, per ser qui som.

Llavors és quan apareix l’altre, en realitat. O els altres. La parella, l’amic, el pare, els companys. L’altre a qui podem estimar en la mesura que disposem de prou espai perquè es comporti tal com és.

No t’estimo perquè em dónes o et necessito. T’estimo perquè ara que sé com acompanyar-me i reconec els meus límits i necessitats, puc acceptar-te tal i com ets. I l’amor s’encomana.

Conrear amor és crear espai. Romandre tranquil·lament a tocar de la por, ballar suaument amb la incertesa, abraçar la pròpia vulnerabilitat. És des d’aquesta acceptació que puc arriscar i sortir de la meva àrea de confort per trobar-te.

I aleshores compartir l’amor amb tu.

The post Avui voldria parlar de l’amor appeared first on Alzina de Collbató.

Recordo l’època -que ara sembla daurada- de quan els fills eren petits. Quan després de dies, pocs, d’una calma aparent, arribaven vents de canvi i calia refer un nou equilibri: de cop es posaven dempeus i aprenien a obrir el congelador, o es posaven malalts i ens desesperàvem a l’hospital, o l’adolescència amenaçava amb trencadisses personals que vivíem contra les cordes… Els fills, la família, els companys, la parella, els amics…Gràcies a ells, la vida té una altra perspectiva.

Són vincles que sens dubte ens construeixen i ens obliguen a ballar una dansa que a cops sembla impossible: el vaivé cadenciós del que sovint interpretem com a oposat i contradictori. Parlo de la necessitat d’acostament i de distància en períodes de temps diabòlicament petits. Dels comptes que sovint no quadren entre el que volem donar i el que esperem rebre. Del desig d’aixoplugar un amic o un fill i la certesa de que els tornarem a fallar. De la gratitud de deixar anar alguna cosa important en benefici de l’altre convivint amb la tossuderia de no cedir el que ens pertany…

Respirem i no és difícil sentir les demandes i manipulacions externes, el preu a pagar per sentir que formem part d’un grup, i el vertigen que suposa compassar tot això amb les pors i contradiccions del nostre interior.

La dansa de les relacions: tot just comencem a comprendre quines són les nostres necessitats quan el ritme de la cançó que ballem suggereix que no ens hi identifiquem massa…Tres passes decidides envers el compromís amb els qui estimem per després romandre en el buit infinit que suposa acceptar-los tal i com són…

Sovint, enmig d’aquesta dansa en la qual anem i venim, perdem peu i ens desesperem. Però també succeeix sovint que, en ple desequilibri i mentre experimentem una giragonsa inesperada, aprenem el millor regal:  ser nosaltres -jo Sóc- part i motor d’aquesta vida que ens mou, el millor regal que ens fem, els uns als altres…

Torna al Blog

The post La dansa de les relacions appeared first on Alzina de Collbató.

En aquest precís moment m’adono de l’ordinador que tinc al davant, la seva textura, els reflexos de la pantalla. També m’adono de la veu del veí que m’arriba i el to que utilitza; es barreja amb el soroll d’un cotxe que passa pel carrer tocant el clàxon. És un exemple del que suposa adonar-me del món exterior.

Al mateix temps, m’adono de quina manera em molesta el soroll del carrer i de la presència d’un nus a l’estómac que es va fent gran. També constato que tinc una mica de fred i em noto inquieta. M’adono del món interior.

Aquests dos tipus d’adonar-me tenen a veure amb la meva realitat tal com la visc. Són les dades de la meva existència aquí, en el moment en què succeeixen. Existeixen perquè sí, perquè així ho experimento.

També hi ha un adonar-se de la fantasia. Em refereixo a l’activitat mental que va més enllà del present. Jutjo, penso, imagino… I, no obstant això, dins d’aquesta fantasia hi ha una veritat encoberta. La puc descobrir si em concentro en la fantasia alhora que prenc consciència de les sensacions físiques…

Ara, per seguir amb l’exemple, mentre escric aquest text experimento la por de no saber-me explicar prou, projecto un futur on no entendreu el que estic escrivint. Aquest pensament em provoca una tensió que relaciono amb el nus que creix a l’estómac. Si m’acompanyo una mica, m’adono que estic molt cansada i emergeix en mi un sentiment a mig camí entre l’enuig i la tristesa. Ara evidencio amb claredat que m’estic exigint massa…

Com us intentava explicar més amunt, adonar-se no pertany a l’àmbit del que és intel·lectual. En algun lloc del procés sensorial de l’experiència s’esdevé un reconèixer que és complet en si mateix. Es tracta de llambregades de consciència que ens comuniquen informacions sobre nosaltres i el que ens envolta. Explicar-ho, ni que sigui mentalment, no afegeix res.

Aleshores, com és que sembla que ho estem pensant?

La paraula, l’etiqueta, el concepte, l’explicació del que estem vivint, acostumem a afegir-la a l’experiència de forma tan ràpida que podríem dir que ho fem de manera automàtica. Vivim aquesta connexió com si fos simultània.

És degut a aquesta simultaneïtat de viure experiència i pensament que acabem perpetuant a la nostra vida els mateixos patrons de relació, els mateixos pensaments, la mateixa manera d’entendre les coses.

Conceptualitzar ens fa sortir de l’experiència vivencial i contactar amb un antic arxiu de respostes.

Em podríeu dir que la comprensió intel·lectual té a veure amb l’evolució de l’espècie i és cert. Obeeix a avantatges indiscutibles: una resposta ràpida, seguretat, funcionalitat… D’alguna manera, obtenim una elevada eficiència en el funcionament habitual repetint patrons impresos a edats molt primarenques. La pregunta és si en la vida actual ens interessa tot el que estem perpetuant.

Perquè, si el que busquem és aprendre coses noves, obrir-nos a veritats més àmplies i evolucionar, si decidim que volem passar pel sedàs propi el que és vigent i el que ja ha quedat caduc, faríem bé de romandre oberts a l’experiència sense córrer a conceptualitzar-la. Sovint la resposta que pot ajudar-nos, la creativitat que cerquem, la sortida, es troba en aquestes llambregades de consciència quan ens donem el temps per copsar-la.

És per això que adonar-se és sanador: ens serveix per endreçar la vida des de la certesa pròpia. Per discernir el que és fantasia del que és real, què és meu i què de l’altre. Per comprendre la diferència entre el que penso i el que sento. Per saber si el que experimentem pertany al moment present o ens estem quedant enredats en el passat.

Torna al Blog

The post Adonar-nos appeared first on Alzina de Collbató.

He de dir, abans que penseu que m’estic posant moralista, que de tant en tant em venen de gust coses que no són nutritives… Per descomptat que a cops vull alguna cosa perillosa, arriscada o clarament destructiva… Només faltaria! Però quan ho trio prefereixo fer-ho amb premeditació i traïdoria, o en llenguatge terapèutic: amb consciència… I és divertit adonar-me que, quan ho faig així, acostuma a tornar-se nutritiu.

No tots els aliments són nutricis; tampoc no ho són molts pensaments i fantasies. I aquest efecte depèn de nosaltres, de la nostra particular manera d’assimilar-los. És interessant acceptar que tenim una determinada responsabilitat en la decisió d’on posem la nostra atenció o a què obrim la boca.

Molts corrents espirituals parlen de la nutrició des d’aquesta perspectiva. Recomanen l’observació, com si fóssim un testimoni, de com ens alimentem de fantasies, desigs, preguntes i preocupacions.

En pocs anys, hem passat d’una època en què la censura ens marcava uns límits molt estrets de coneixement a abandonar-nos en un món d’informació que pot esdevenir aclaparador. Al nostre abast, incomptables núvols de bits es troben competint per a captar la nostra atenció sota interessos que desconeixem.

Comença a ser indispensable nodrir un nucli interior que ens permeti ordenar i estructurar el món que ens envolta. Per començar, a favor nostre, més endavant potser també pel bé dels altres.

Podem triar de què ens alimentem perquè sigui nodridor.

Per què hauríem de voler engreixar tota classe de llavors de dubtes i pors que ens paralitzen? Quant tenen a veure aquestes llavors amb el que és real?

Em direu: i com ho fem això?

De seguida, busquem l’aliança de l’esforç: sembla difícil, ens caldrà esforçar-nos! I, fins a cert punt, és així; per avançar i canviar les coses ens cal un esforç.

Sóc de les persones que pensen que val la pena posar límits també a l’esforç. Estic parlant d’empènyer cap a on vull anar però no tant com per no escoltar alhora quin efecte té aquesta acció. Considero fonamental mantenir la receptivitat i conrear la tranquil·litat. O dit d’una altra manera: no esforçar-nos fins al punt de perdre la serenitat.

És aleshores quan en aquest equilibri d’anar fent i “no fent”, d’aconseguir objectius i buidant alhora el nostre recipient intern ens és possible digerir, integrar i assimilar.

És a dir, nodrir-nos.

The post De com nodrir-nos d’aliments i pensaments appeared first on Alzina de Collbató.