He de dir, abans que penseu que m’estic posant moralista, que de tant en tant em venen de gust coses que no són nutritives… Per descomptat que a cops vull alguna cosa perillosa, arriscada o clarament destructiva… Només faltaria! Però quan ho trio prefereixo fer-ho amb premeditació i traïdoria, o en llenguatge terapèutic: amb consciència… I és divertit adonar-me que, quan ho faig així, acostuma a tornar-se nutritiu.

No tots els aliments són nutricis; tampoc no ho són molts pensaments i fantasies. I aquest efecte depèn de nosaltres, de la nostra particular manera d’assimilar-los. És interessant acceptar que tenim una determinada responsabilitat en la decisió d’on posem la nostra atenció o a què obrim la boca.

Molts corrents espirituals parlen de la nutrició des d’aquesta perspectiva. Recomanen l’observació, com si fóssim un testimoni, de com ens alimentem de fantasies, desigs, preguntes i preocupacions.

En pocs anys, hem passat d’una època en què la censura ens marcava uns límits molt estrets de coneixement a abandonar-nos en un món d’informació que pot esdevenir aclaparador. Al nostre abast, incomptables núvols de bits es troben competint per a captar la nostra atenció sota interessos que desconeixem.

Comença a ser indispensable nodrir un nucli interior que ens permeti ordenar i estructurar el món que ens envolta. Per començar, a favor nostre, més endavant potser també pel bé dels altres.

Podem triar de què ens alimentem perquè sigui nodridor.

Per què hauríem de voler engreixar tota classe de llavors de dubtes i pors que ens paralitzen? Quant tenen a veure aquestes llavors amb el que és real?

Em direu: i com ho fem això?

De seguida, busquem l’aliança de l’esforç: sembla difícil, ens caldrà esforçar-nos! I, fins a cert punt, és així; per avançar i canviar les coses ens cal un esforç.

Sóc de les persones que pensen que val la pena posar límits també a l’esforç. Estic parlant d’empènyer cap a on vull anar però no tant com per no escoltar alhora quin efecte té aquesta acció. Considero fonamental mantenir la receptivitat i conrear la tranquil·litat. O dit d’una altra manera: no esforçar-nos fins al punt de perdre la serenitat.

És aleshores quan en aquest equilibri d’anar fent i “no fent”, d’aconseguir objectius i buidant alhora el nostre recipient intern ens és possible digerir, integrar i assimilar.

És a dir, nodrir-nos.

The post De com nodrir-nos d’aliments i pensaments appeared first on Alzina de Collbató.

Més enllà de les calories que tinguin els aliments, aquests tenen una determinada vitalitat.

Diguem que no és el mateix menjar croquetes congelades de bacallà que un bocí d’un rap acabat de pescar; ni una poma acabada de collir de l’arbre d’una que porta setmanes en un transatlàntic amb els conseqüents conservants. No és el mateix un espagueti que un gra d’arròs integral que es converteix en una planteta verda si el sembres. La seva qualitat vital és diferent.

Els aliments tenen la capacitat de transmetre’ns la seva energia vital i en el nostre organisme això es tradueix en ganes de viure, creativitat, salut. És per això que és interessant menjar aliments el menys processats possible.

A més a més, aquesta energia vital dels aliments té una qualitat determinada. N’hi ha que més aviat refreden i n’hi ha que escalfen. Ens ajuden a estar més centrats o més dispersos. Ens activen o ens relaxen. És a dir, que cada aliment vibra a una energia determinada. D’això en diem que alguns són més yin i altres són més yang.

Les persones també tenim una qualitat energètica determinada.

El nostre cos vibra d’una manera concreta a la que estem molt acostumats. Tots naixem amb una constitució i una vibració específica que canvia durant les estacions del any i en el transcurs de la vida. Moltes vegades ni ens adonem d’aquesta vibració ni de com varia segons els aliments que triem per nodrir-nos.

L’especial manera de vibrar de cadascú comporta una constitució determinada.

Per posar un exemple, alguns tendim a tenir uns quilos de més i en canvi, d’altres sempre estem per sota del pes recomanable. Amb el menjar podem variar això. La constitució continuarà essent la mateixa però la condició amb la que vivim es pot modificar decidint alimentar-nos amb aliments que energèticament vagin en aquesta direcció.

Explicat així sembla senzill. Però la veritat és que la major part de les dietes per aprimar-se o engreixar-se fracassen passat un temps. La raó la trobem en que l’organisme presenta una resistència gran al canvi energètic perquè això forma part de l’estructura cos-ment. Les emocions i sensacions estan relacionades amb aquesta vibració i això té molt a veure amb el caràcter o l’ego.

Continuant amb l’exemple de més amunt, quan una persona s’aprima comença a sentir-se molt vulnerable i travessar aquest canvi d’autopercepció no és fàcil si no hi posa una certa comprensió del que està succeint i aprèn a sostenir els canvis interns que això suposa. I, a l’inrevés, una persona que comença a tenir més massa corporal pot contactar amb un més alt nivell de poder personal que no sap com gestionar…

Davant aquests canvis, el cos reacciona desitjant amb força aliments que perpetuïn l’energia que ens aporta la seguretat d’allò conegut i no és suficient comprendre a nivell intel·lectual que és el que ens convé.

La manera d’anar fent un canvi en els nostres hàbits alimentaris, que no una dieta, és comprendre què ens mobilitza un determinat aliment i trobar substitutius ja siguin alimentaris o emocionals, que ens permetin una transició tranquil·la i amorosa envers nosaltres mateixos. D’aquesta manera es va despertant una saviesa corporal que ens fa de guia a l’hora de triar entre diferents opcions possibles.

Mica en mica, la distància entre el que desitjo i el que necessito es va escurçant i acabem trobant-nos en un equilibri on el que desitjo s’assembla molt al que necessito.

I què és tot això sinó un camí de creixement personal?

Seguint aquesta filosofia, l’Alzina de Collbató ofereix Formació i Tallers de Cuina Natural, Saludable i Energètica. Fes una ullada a l’agenda!

The post L’alimentació, un camí de creixement personal appeared first on Alzina de Collbató.

La veritat és que esperar no acostuma a ser una bona aposta vital perquè, com diuen alguns autors(*), ens trobem separats de la felicitat per la mateixa esperança que la persegueix. Esperar acostuma a anar de la mà de la por, de la por de no aconseguir precisament el que estem esperant per ser feliços. Aquest anhel acaba transformant-se en una exigència que pengem del futur: Quan sigui, quan tingui, quan aconsegueixi…

Tal i com la majoria de nosaltres hem experimentat sovint, el que succeeix ho fa en el present i, com no pot ser d’una altra manera, la felicitat també. A teràpia, al menys en la Gestalt que és la meva especialitat, apostem per enfocar el que està succeït en contraposició al que esperem. Sovint això ens posa en contacte amb una mancança, un buit de no sabem massa què que resulta inquietant i volem tapar amb rapidesa amb un nou desig. Aquest buit sí que és real i entrar-hi en contacte és una manera d’anar aprenent el difícil art de viure enlloc d’esperar a viure.

Aquesta manera d’enfocar-nos amb la realitat és generadora de confiança, la qual va creixent en la mesura que anem travessant la desesperació. Ja m’enteneu, no parlo pas de la confiança basada en que succeirà allò que volem (!) sinó en la que es recolza en la certesa que podrem estar amb allò que passi.

I sí, gaudirem d’una felicitat proporcional a la confiança que haurem estat capaços de generar.

(*)André Compte Sponville

The post Esperança o confiança? appeared first on Alzina de Collbató.