Quan s’acosta la tempesta

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

The post Quan s’acosta la tempesta appeared first on Alzina de Collbató.

The post Gestalt: Responsabilitat i No-Judici appeared first on Alzina de Collbató.

SI L’ENTRADA QUE VOLIES LLEGIR ÉS “LA RELACIÓ TERAPÈUTICA I EL PERQUÈ DE L’ENTREVISTA” CLICA AQUÍ

Recordo quan perseguia la Pau interior, la «maleïda Pau interior» com acostumava a dir-li. Em salvava la ironia, penso ara. Em trobava immersa en una lluita entre el que sentia i el que em semblava que havia de sentir i ni tan sols ho podia reconèixer. Això de viure en Pau, tranquil·la, és un tema que emergeix sovint, molt a teràpia amb els pacients i també amb la família i amics de prou confiança per sincerar-nos.

Aquests dies escoltava un àudio d’en Nick Arandes sobre la Pau interior i m’embadalia escoltar-lo posar les paraules a quelcom tant senzill i tant difícil alhora. Em sorprenia adonar-me com podia comprendre el que deia i, al mateix temps, reconèixer la dificultat que suposa posar-ho en pràctica.

S’acosta Nadal i, així de rodolons, emergeix allò de la «Nit de Pau» amb un significat diferent. Potser per les circumstancies que estem vivint, em dic que m’agradaria tenir com a objectiu viure totes les nits en Pau i no només la de Nadal. M’ha anat creixent el desig d’explicar el que entenc per «estar en Pau» amb les meves paraules d’ara; per allò de si acabo d’integrar alguna cosa i, de passada, per si li ressona a algú altre i li serveix.

Som-hi:

De manera planera, diria que he descobert que la Pau interior habita en els espais sense judici. Que, en realitat, no te res a veure amb el que passa o deixa de passar a la vida; amb el que tenim o deixem de tenir. Sembla senzill, oi? Doncs no ho és gens.

Ens resulta difícil perquè sovint passem per alt el «jo» que percep, interpreta i, a causa d’això, experimenta inquietuds i estats emocionals. No ens adonem fins a quin punt ens identifiquem amb ell i perdem objectivitat. No hi ha manera de veure el que senzillament ÉS si estem identificats amb aquest «Jo».

Quan emergeixen circumstàncies que etiquetem com a «desfavorables», la ment arriba presta a proveir-nos una «lectura» del que està passant. Aquesta lectura és perfectament conseqüent amb la nostra especial manera d’entendre les coses. En qüestió d’instants interpreta, jutja, aconsella i projecta diverses possibilitats de futur. És molt ràpida i molt destra.

Aquesta «ajuda» no és gratuïta. Es troba impregnada de passat i de futur i ens fa fora del present de manera abrupta. Fora del present, en realitat, no existeix res però aquest «jo» il·lusori és addicte a les seves fantasies, prediccions i càlculs de probabilitats i es nodreix de tot això per mantenir la seva consistència aparent.

La Pau interior emergeix en el moment precís en què respirem i la ment s’observa. Això és descansar en Pau. Encara que aquest moment convisqui amb emocions i sentiments, si som capaços d’observar la ment, no hi ha espai per al judici. Aleshores ens trobem amb la Pau.

De fet, aquesta pau pot tenir lloc en qualsevol moment. No cal explicar-nos que vindrà quan meditem. També pot acompanyar-nos en les nostres tasques quotidianes; n’hi ha prou amb observar com la ment es vol involucrar en el joc del judici i decidir observar-la enlloc de deixar-nos arrossegar. A mi m’ajuda adoptar una actitud encuriosida.

Enlloc d’això, acostumem a conviure amb un garbuix incessant de judicis sobre el què sentim o el que suposadament hauria d’estar passant o sentint. Una ment en continua avaluació de resultats o respostes. A la recerca d’alguna cosa exterior a nosaltres que ens permetrà descansar en pau quan l’aconseguim. I això ja ho sabeu, oi? Mai arriba. D’aquesta manera, la pau te poca cabuda a la nostra vida.

No ens han ensenyat a estar presents, però certament és possible aprendre’n.

Determinar-nos a observar la ment cada vegada que ens reconeguem funcionant en automàtic. Amb la curiositat enjogassada de descobrir com ho fem per enganxar-nos, i després esbrinar com evoluciona el joc i quina és la dinàmica. Mentre estem observant tot això, estem en Pau.

Per acabar-ho d’arreglar, acostumem a fer el judici què ens en sortim poc i malament i aleshores, la frustració està servida. Però podem aprendre a estar amb ella i incloure-la en el nostre repertori d’emocions a observar. Amb el temps, va perdent força i es va consolidant la capacitat d’observar-la amb presència.

No cal que us creieu res de tot això, no és una teoria. Podeu provar, si voleu, com és la pràctica d’observar com us sentiu quan us rendiu al que ÉS. Probablement reconeixereu algunes resistències al principi però és una via ràpida a l’experiència del present amb el que aquest porta. I aquí no hi ha patiment.

Em sembla escoltar-vos dir que això no és compatible amb la vida que portem. No estic dient que no vulguem fer determinades coses o deixem de tenir plans: Quan sorgeixi la inspiració, seguim-la, però realment no ens cal enredar-nos quan la ment comença a fabricar possibilitats de futur (ai, el control!).

Recordem-nos de portar presència. Això ja és molt! L’experiència es va donant i el futur va prenent forma però no perquè es comporti de la manera que teníem previst. Obrim-nos, ni que sigui una mica, a la possibilitat què la vida pot canviar en qualsevol moment, perquè l’experiència humana és de canvi i moviment,

La vida ens mou i el problema mai és cap a on ens porta sinó si estem vivint-la o jutjant-la.

Que tingueu unes festes de Nadal plenes de Joia i Estimació. Plenes de Pau i Esperança. I que, quan aquestes festes acabin, puguem continuar en pau.

The post La Pau interior appeared first on Alzina de Collbató.

The post Gestalt, la teràpia de l’aquí i ara appeared first on Alzina de Collbató.

Imagineu-vos un bar que tingui la barra i les taules a peu de carrer, però la màquina del cafè i les neveres amb els refrescos al cinquè pis. Us imagineu els pobres cambrers anant escales amunt i avall tot el dia?

Cap arquitecte projectaria un espai així si pogués evitar-ho. El sentit comú ens diu que és un malbaratament de temps i d’energia tenir tan separades dues funcions que es necessiten.

Doncs a la natura tenim exemples que semblen contradir el sentit comú. M’estic referint als arbres.

Els vegetals necessiten absorbir aigua i nutrients inorgànics del sòl per les arrels. I fer-los pujar fins a dalt a les fulles, on absorbeixen el diòxid de carboni de l’aire i, mitjançant la fotosíntesi, sintetitzen matèria orgànica. Tot això a través de un tronc que pot arribar a tenir bastants metres d’alçada…No sembla molt bona idea.

I així han arribat a viure per tota la terra. Hi ha boscos a totes les latituds. Potser no és tan mala idea, doncs.

Un altre cas que ens pot semblar paradoxal és el dels animals de quatre potes: una forma equilibrada, estable, ràpida i energèticament sostenible de desplaçar-se. Qui voldria desplaçar-se només amb dues potes? Una manera de moure’s estrafolària, inestable, lenta…Tampoc semblava una bona idea, però així hem arribat a instal·lar-nos a tot arreu i a ocupar tot el planeta.

La natura ens ensenya doncs que les coses no són tant senzilles com semblen, que sempre hi ha molts factors en joc i que el que, a priori, sembla poc probable, a vegades acaba funcionant. Sovint oblidem que la llum és, pels arbres, un factor tant o més important que l’aigua o els nutrients del sòl.

He pensat això tot llegint el llibre «La Vida Secreta dels Arbres» de Peter Wohlleben. Felicitem a Cossetània Edicions per haver traduït al català aquest magnífic llibre. Hi explica de forma amena més capacitats sorprenents dels arbres, que sovint pensem que només tenen les persones.

Els arbres es comuniquen per les arrels, o mitjançant substàncies químiques odoríferes, cuiden els seus fills i es preocupen dels veïns malalts, vells o més dèbils.

I també que encara tenim moltes incògnites i qüestions per resoldre, com el misteri del transport d’aigua des de les arrels fins a les fulles.

Hi ha un estrany paral·lelisme en aquesta postura vertical, que compartim arbres i persones. Si caminem pel bosc i ens deixem envoltar per arbres molt més alts que nosaltres, podrem sentir una sensació de relaxació i de coherència interior. En acostar-nos a un arbre i potser abraçar-lo, podem sentir aquest pont que connecta amb el cel i la terra. Podem sentir la seguretat i fermesa que els dona el seu arrelament. Podem sentir la verticalitat del seu tronc i la lleugeresa i confiança de les seves fulles. Acostumats a un ritme frenètic, ens podem relaxar en la seva energia que, d’una forma lenta i quasi imperceptible, els fa arribar més amunt i més endins que nosaltres.

I això ens dóna una profunda pau.

The post Els secrets dels arbres appeared first on Alzina de Collbató.

La Natura ens regala un munt d’oportunitats per aturar-nos i recordar qui som. Les experiències que combinen els treballs de Rio Abierto amb els de contacte amb la Natura afavoreixen una comprensió profunda en indrets amb una energia especial com és la Muntanya de Montserrat.

Gràcies a  tècniques de respiració i meditació, d’utilització del so i la música, de l’observació contemplativa del que ens envolta i de l’escolta dels moviments del nostre interior arribem a comprendre el que suposa encarnar allò que és la nostra naturalesa més sagrada.

Establir ponts entre la naturalesa de la Muntanya i la del nostre cos facilita sentir que espiritualitat i matèria dansen i s’expressen a través del moviment, del gest quotidià més subtil i de la respiració.

Escoltem doncs els ritmes de la muntanya que ens sintonitzen amb el nostre propi ritme intern. Aprenguem a establir aquest diàleg amb la terra per sentir emergir el nostre impuls vital i el nostre jo més profund i sagrat.

La natura és canvi, de la mateixa manera que canvia la nostra existència tot i que, de vegades, pretenguem immobilitzar-la. Rendim-nos a abraçar la impermanència que experimentem d’una manera molt més profunda que a través del intel·lecte.

Permetem-nos despertar aquella capacitat de meravellar-nos de quan érem infants i gaudim d’una joia profunda. És aquí, en aquesta experiència d’obertura que comencem a comprendre la interrelació entre totes les coses.

Aquests tallers de moviment, convivència i autoconeixement  aprofiten el contacte amb la natura, la bellesa i l’energia de Montserrat, per obrir-nos i sensibilitzar-nos. Mitjançant les eines del sistema Río Abierto ens apropem a la nostra naturalesa més sagrada.

RETIR RIO ABIERTO A MONTSERRAT

Dissabte 14 i diumenge 15 març 2020

Retir de cap de setmana de moviment i convivència Río Abierto al cor de Montserrat.

Organitzat per Espai Delta i Río Abierto Catalunya.

MÉS INFORMACIÓ

The post Naturaleses sagrades appeared first on Alzina de Collbató.

Dit d’una altra manera, en moltes ocasions aquesta deriva inconscient envers la culpa té un benefici neuròtic no sempre senzill de detectar.

Renunciar a la culpa implica assumir una determinada responsabilitat.

Quan a teràpia anomeno la paraula responsabilitat, les persones em miren com si els acusés de no fer els deures. Es visualitzen en escenes de càstigs soferts en temps d’infantesa perquè no s’havien comportat com els mestres o els pares esperaven. Créixer implica assumir les pròpies responsabilitats però sovint acabem integrant que ser responsable implica fer el que els altres esperen de nosaltres.

En la nostra cultura, hereva del judeo-cristianisme, la manera de redimir-nos de la culpa és mitjançant un càstig que ens retorna a la graella de sortida. En el imaginari de molts de nosaltres, encara està molt present la comprensió de la responsabilitat segons un univers de culpa, càstig i perdó.

En aquest paradigma, el poder es troba fora de nosaltres. Per a vertebrar-nos com a societat ens calen normes però, té sentit acceptar-les si no les fem nostres? Per a què serveixen si, com a adults no les hem interioritzat i validat? Els càstigs patits a causa d’actes que no reconeixem com a negatius, serveixen per alguna cosa?

La visió gestàltica de la responsabilitat implica fer-nos càrrec de la pròpia vida i assumir com a propi el que fem, pensem i sentim.

I la teràpia va precisament d’això, d’assenyalar i confrontar l’actitud de culpar a l’altre, al món o a la vida mateixa de tot allò que ens succeeix.

Tot i que al principi abraçar aquesta comprensió sobre la responsabilitat pot provocar un cert neguit, molt aviat ens canvia la percepció de les situacions. Una antiga pell opressora comença a desprendre’s i deixem de vivenciar-nos com a víctimes. El poder comença a bategar internament i creixen les possibilitats de conduir-nos en la pròpia vida.

Deixar de sentir-nos culpables implica sovint entomar la responsabilitat pel que volem.

No és senzill, sobretot al principi, orientar-nos en el caos que suposa atendre el que sentim, el que pensem i el que volem. El pes dels “hauries de” està ben arrelat i dificulta arribar a una entesa que podríem definir com “el que vull”.

“El que vull” no és el que em passa pel pap ara mateix, sinó que inclou un ampli ventall d’apreciacions internes i de comprensió del que ens envolta; es recolza en nosaltres mateixos i no pas en l’exterior o en les demandes externes. En algun moment sabem quin és el pas que volem fer i podem assumir-ne la responsabilitat més enllà de les valoracions externes. Amb una mica d’endreçada emocional i una altra mica de pràctica, acostuma a ser una brúixola fiable.

Sovint, en començar a caminar aquest camí ens sentim egoistes i ens acusen de mirar-nos massa el melic. També és cert que les primeres passes poden ser maldestres i que els canvis no son fàcils. Però també és freqüent que, quan hem fet unes passes i mirem enrere, rebem el regal de descobrir que allò que havíem iniciat “per nosaltres” acaba contagiant els que ens envolten i tot plegat, esdevé més fluid i més sincer.

Torna al Blog

The post Culpa i responsabilitat, una visió gestàltica appeared first on Alzina de Collbató.

En Jaume tenia trenta cinc anys quan va venir a teràpia. No entenia què li estava passant. Feia quatre anys s’havia casat amb una noia meravellosa amb qui compartien un munt de projectes. Els havia semblat que tenir un fill seria la manera més bonica de plasmar l’amor que sentien l’un per l’altre però el nadó havia nascut i després de cinc mesos la vida s’havia convertit en un malson. En Jaume se sentia irritable i cridava cada cop que la petita gemegava. Ja res l’il·lusionava. Havia anat al metge de capçalera a causa de l’angoixa que sentia i aquest li havia dit que si continuava així es posaria malalt. Va ser així com va arribar a consulta.

L’home vivia el que succeïa com una broma pesada que li estava gastant la vida i es ficava al llit cada nit amb l’esperança de despertar d’aquell malson. La Sara, la seva parella, s’havia convertit en una altra dona i ja no compartia amb ell aquelles converses plenes d’enginy i bon humor; gairebé no reia i de vegades plorava i tot.

Quan, passades unes sessions i després d’un procés d’acceptació, li vaig demanar a en Jaume que ocupés el lloc de la Sara i intentés ser ella per uns moments, es va sorprendre. Es va adonar que la Sara se sentia abandonada per ell.

– Que jo l’abandono? – va dir – Si és ella la que m’abandona a mi; si només s’interessa pel bebè – va afegir amb to enfadat.

A en Jaume li costava reconèixer que se sentia abandonat. Com podia un advocat com ell, que començava a tenir un cert renom en el món del dret laboral, sentir-se abandonat perquè la seva dona tenia cura de la filla?

–  Sembla que et sents gelós de la petita Sònia – li vaig dir amb un somriure d’acceptació.

La vergonya i el desconcert es van fer evidents a la seva cara. Però també un alleujament infinit. Em va semblar que s’emocionava.

Sovint sentim emocions difícils d’explicar. Moltes vegades per noves, altres per inconfessables. Si aquest fet ens pertorba massa, a la llarga el nostre organisme reacciona desconnectant, emmalaltint o generant ira. O tot a l’hora.

I ara què?, em direu. Ara ja està tot arreglat? En Jaume torna a tenir la família que havia somiat?

No, no pas. Probablement aquella relació de parella que va viure temps enrere no tornarà. Però ara s’obren portes. Ara en Jaume té més espai intern, reconeix el que sent, comprèn més, s’estima més. Té més eines per situar-se davant d’un nadó que plora. Té més recursos per decidir què vol fer. Pot intentar guarir aquesta ferida d’amor. I, qui sap, potser pot sentir prou confiança per parlar amb la Sara i explicar-li què li està passant. És possible que la Sara s’alleugi de poder posar paraules a una situació difícil. Tenen la possibilitat d’agafar-se a aquest fet com una oportunitat de créixer plegats i veure’s tal com són en realitat.

Allò saludable seria permetre’ns l’emoció, reconèixer-la, ser capaços d’acceptar que això que sentim és una part nostra i què no hi ha res de dolent en el fet de sentir-ho. Estimar-nos així, per molt monstruosos que ens veiem…I comprendre que una cosa és el que sentim i una altra molt diferent l’acció que en resulta…

No, no és fàcil. I encara menys quan imaginem que els altres també veuran en nosaltres aquest monstre. Fantasegem que ens quedarem sols, condemnats, apartats… Ens sentim culpables. I continuem esforçant-nos per mostrar la imatge oportuna, apreciada, impol·luta que voldríem ser a costa de sostenir un patiment intern considerable, perquè una part de nosaltres sap que no som el que els altres creuen. I això, viscut en la família, la parella, els fills, els amics…pot convertir-se en un autèntic calvari.

I vosaltres, si el vostre nadó us despertés a mitja nit, sentíssiu ganes d’etzibar-li un cop de peu i us adonéssiu que això us pertorba més del compte, ho compartiríeu amb algú? Tots en tenim algun, de monstre; les nostres vides foren més amoroses i amables si fóssim capaços de mirar aquestes vivències i començar a estimar-les…

Torna al Blog

The post Paternitat i gelosia appeared first on Alzina de Collbató.

Què ens aporta aquesta connexió amb els arbres?

Els científics potser ens parlaran d’efectes neurològics provocats per substàncies volàtils emeses pels vegetals. Però qualsevol persona que passegi per un bosc podrà sentir aquest benestar i aquesta connexió especial que establim amb els arbres. Per què?

Més enllà de les olors i la bioquímica, jo crec que hi ha un paral·lelisme energètic, estètic i vital entre les persones i els arbres. Us ho intento explicar…

Imagineu-vos un bar que tingui la barra i les taules a peu de carrer, però la màquina del cafè i les neveres amb els refrescos al cinquè pis. Us imagineu els pobres cambrers anant escales amunt i avall tot el dia? Cap arquitecte projectaria un espai així si pogués evitar-ho. El sentit comú ens diu que és un malbaratament de temps i d’energia tenir tan separades dues funcions que es necessiten.

Doncs els arbres són un exemple que contradiu aquest sentit comú. Tenen les arrels ben avall a la terra i les fulles ben amunt cap al cel, separades per un tronc que pot tenir bastants metres d’alçada. No només han aconseguit sobreviure, si no que hi ha boscos per tota la terra!

Evolutivament, nosaltres també podem semblar un cas paradoxal. Els animals de quatre potes suposen una forma equilibrada, estable, ràpida i energèticament sostenible de desplaçar-se. Com és que l’evolució ens ha empès a desplaçar-nos només amb dues potes? Una manera de moure’s estrafolària, inestable, lenta… No sembla una bona idea, però així hem arribat a instal·lar-nos a tot arreu i a ocupar tot el planeta.

Existeix un paral·lelisme entre els arbres i nosaltres. Necessitem tenir els peus ben plantats a terra i alhora el cap ben amunt, cap al cel. Hi ha una energia comuna, una necessitat vital, que ens empeny cap a la verticalitat.

Si passegeu per un bosc, ho podreu sentir. I potser aprendre dels nostres amics, els arbres.

PD: i voleu saber-ne més us recomanem el llibre «Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal» de Stefano Mancuso, també hi ha una xerrada TED.

Torna al Blog

The post Un Bany de Bosc appeared first on Alzina de Collbató.

La Lorena és de Buenos Aires. Va venir a teràpia explicant que se sentia molt descontenta amb la seva vida i no suportava una sensació generalitzada d’estafa que contrastava amb les seves expectatives d’una vida feliç a Barcelona.

Tot i que parlava bé el català, li vaig suggerir que s’expressés en castellà perquè li era més senzill contactar amb el seu món emocional.

A les primeres sessions es va fer molt evident que la Lorena era molt responsable, bona companya i “molt raonable”. Aquesta darrera expressió, “soy muy razonable” em cridava l’atenció perquè l’emprava sovint per definir-se i em transmetia una mena de tensió cada cop que ho feia.

També explicava sovint que “le sucedían cosas”, petits accidents o desenllaços en els quals se situava com a objecte passiu o fins i tot amb un posat marcadament victimista. Un exemple n’era la relació laboral amb els seus superiors: se sentia irritable perquè no valoraven els seus esforços tot i que no comprenia la mala sort d’un munt d’excuses que a mi em semblaven surrealistes.

Li vaig proposar un treball de polaritats per acompanyar-la a fer-se càrrec d’aspectes no conscients d’ella mateixa.

Pel treball de polaritats, els gestaltistes emprem la tècnica de la cadira calenta. Es tracta de definir dos aspectes personals aparentment contraposats per convidar-los a seure en dos cadires o coixins diferents. Després, els animem a dialogar. La persona va canviant de posició en els coixins i això l’ajuda a integrar les dues veus o posicions que a cops, poden estar molt allunyades.

En aquest cas la Lorena va asseure en un coixí la seva part de persona “responsable-raonable” i a l’altre, una hipotètica part d’ella mateixa que assumiria l’autoria d’aquests desenllaços no volguts. Pràcticament no es reconeixia en aquesta vessant i el rebuig era alt. La va anomenar “la loca”.

Transcric un bocí d’un dels diàlegs que van mantenir aquestes dues parts i que va esdevenir revelador per a ella:

– LOCA: Estoy harta de me mandes siempre. Me agobio, no me dejas respirar. ¡No me miras!

– RAZONABLE: Tienes que ser razonable, estoy muy cansada, no estamos aquí para divertirnos.

(Loca se muestra desafiante)

– RAZONABLE (enfadada): ¿Tú que te has creído? No podemos fallar, ¡aquí mando yo!

(Loca sigue desafiante, empieza a esbozar una sonrisa)

– TERAPEUTA intervé: Què està passant? Parece que esto te gusta…

– LOCA: No es cierto que mande ella, yo tengo más fuerza.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo es esto?

– LOCA (manifestament satisfeta): Tengo el poder de hacer lo que quiero, de boicotearla.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo lo haces?

– LOCA: Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede. Y si no me tiene en cuenta, no quiero…

Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede.

La Lorena venia d’un passat de repressió que havia influït fortament la seva família allà, a l’Argentina. De fet, el treball l’havia ajudat a reconèixer que havia vingut a Barcelona fugint d’aquesta atmosfera que l’escanyava, però encara no havia pogut fer-se càrrec de com jugava aquesta repressió internament.

Quan va adonar-se de com es reprimia amb l’excusa de ser “responsable i raonable” i de la força que tenia la seva part més vital, va poder abraçar parts d’ella que havia rebutjat completament.

El procés va trigar encara uns mesos fins que va poder beneficiar-se de l’energia que hi havia en l’aspecte més amagat i vital. Va canviar de relacions i també de feina. Ara se sent més viva i s’ha atrevit a ocupar un lloc de treball més creatiu i de més responsabilitat.
 

Torna al Blog

The post Gestalt i treball amb polaritats. Cas pràctic. appeared first on Alzina de Collbató.