Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

The post Tot d’una, la vida o L’escolta gestàltica appeared first on Alzina de Collbató.

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

The post Gestalt en grup appeared first on Alzina de Collbató.

The post Gestalt: Responsabilitat i No-Judici appeared first on Alzina de Collbató.

The post Gestalt, la teràpia de l’aquí i ara appeared first on Alzina de Collbató.

Dit d’una altra manera, en moltes ocasions aquesta deriva inconscient envers la culpa té un benefici neuròtic no sempre senzill de detectar.

Renunciar a la culpa implica assumir una determinada responsabilitat.

Quan a teràpia anomeno la paraula responsabilitat, les persones em miren com si els acusés de no fer els deures. Es visualitzen en escenes de càstigs soferts en temps d’infantesa perquè no s’havien comportat com els mestres o els pares esperaven. Créixer implica assumir les pròpies responsabilitats però sovint acabem integrant que ser responsable implica fer el que els altres esperen de nosaltres.

En la nostra cultura, hereva del judeo-cristianisme, la manera de redimir-nos de la culpa és mitjançant un càstig que ens retorna a la graella de sortida. En el imaginari de molts de nosaltres, encara està molt present la comprensió de la responsabilitat segons un univers de culpa, càstig i perdó.

En aquest paradigma, el poder es troba fora de nosaltres. Per a vertebrar-nos com a societat ens calen normes però, té sentit acceptar-les si no les fem nostres? Per a què serveixen si, com a adults no les hem interioritzat i validat? Els càstigs patits a causa d’actes que no reconeixem com a negatius, serveixen per alguna cosa?

La visió gestàltica de la responsabilitat implica fer-nos càrrec de la pròpia vida i assumir com a propi el que fem, pensem i sentim.

I la teràpia va precisament d’això, d’assenyalar i confrontar l’actitud de culpar a l’altre, al món o a la vida mateixa de tot allò que ens succeeix.

Tot i que al principi abraçar aquesta comprensió sobre la responsabilitat pot provocar un cert neguit, molt aviat ens canvia la percepció de les situacions. Una antiga pell opressora comença a desprendre’s i deixem de vivenciar-nos com a víctimes. El poder comença a bategar internament i creixen les possibilitats de conduir-nos en la pròpia vida.

Deixar de sentir-nos culpables implica sovint entomar la responsabilitat pel que volem.

No és senzill, sobretot al principi, orientar-nos en el caos que suposa atendre el que sentim, el que pensem i el que volem. El pes dels “hauries de” està ben arrelat i dificulta arribar a una entesa que podríem definir com “el que vull”.

“El que vull” no és el que em passa pel pap ara mateix, sinó que inclou un ampli ventall d’apreciacions internes i de comprensió del que ens envolta; es recolza en nosaltres mateixos i no pas en l’exterior o en les demandes externes. En algun moment sabem quin és el pas que volem fer i podem assumir-ne la responsabilitat més enllà de les valoracions externes. Amb una mica d’endreçada emocional i una altra mica de pràctica, acostuma a ser una brúixola fiable.

Sovint, en començar a caminar aquest camí ens sentim egoistes i ens acusen de mirar-nos massa el melic. També és cert que les primeres passes poden ser maldestres i que els canvis no son fàcils. Però també és freqüent que, quan hem fet unes passes i mirem enrere, rebem el regal de descobrir que allò que havíem iniciat “per nosaltres” acaba contagiant els que ens envolten i tot plegat, esdevé més fluid i més sincer.

Torna al Blog

The post Culpa i responsabilitat, una visió gestàltica appeared first on Alzina de Collbató.

En Jaume tenia trenta cinc anys quan va venir a teràpia. No entenia què li estava passant. Feia quatre anys s’havia casat amb una noia meravellosa amb qui compartien un munt de projectes. Els havia semblat que tenir un fill seria la manera més bonica de plasmar l’amor que sentien l’un per l’altre però el nadó havia nascut i després de cinc mesos la vida s’havia convertit en un malson. En Jaume se sentia irritable i cridava cada cop que la petita gemegava. Ja res l’il·lusionava. Havia anat al metge de capçalera a causa de l’angoixa que sentia i aquest li havia dit que si continuava així es posaria malalt. Va ser així com va arribar a consulta.

L’home vivia el que succeïa com una broma pesada que li estava gastant la vida i es ficava al llit cada nit amb l’esperança de despertar d’aquell malson. La Sara, la seva parella, s’havia convertit en una altra dona i ja no compartia amb ell aquelles converses plenes d’enginy i bon humor; gairebé no reia i de vegades plorava i tot.

Quan, passades unes sessions i després d’un procés d’acceptació, li vaig demanar a en Jaume que ocupés el lloc de la Sara i intentés ser ella per uns moments, es va sorprendre. Es va adonar que la Sara se sentia abandonada per ell.

– Que jo l’abandono? – va dir – Si és ella la que m’abandona a mi; si només s’interessa pel bebè – va afegir amb to enfadat.

A en Jaume li costava reconèixer que se sentia abandonat. Com podia un advocat com ell, que començava a tenir un cert renom en el món del dret laboral, sentir-se abandonat perquè la seva dona tenia cura de la filla?

–  Sembla que et sents gelós de la petita Sònia – li vaig dir amb un somriure d’acceptació.

La vergonya i el desconcert es van fer evidents a la seva cara. Però també un alleujament infinit. Em va semblar que s’emocionava.

Sovint sentim emocions difícils d’explicar. Moltes vegades per noves, altres per inconfessables. Si aquest fet ens pertorba massa, a la llarga el nostre organisme reacciona desconnectant, emmalaltint o generant ira. O tot a l’hora.

I ara què?, em direu. Ara ja està tot arreglat? En Jaume torna a tenir la família que havia somiat?

No, no pas. Probablement aquella relació de parella que va viure temps enrere no tornarà. Però ara s’obren portes. Ara en Jaume té més espai intern, reconeix el que sent, comprèn més, s’estima més. Té més eines per situar-se davant d’un nadó que plora. Té més recursos per decidir què vol fer. Pot intentar guarir aquesta ferida d’amor. I, qui sap, potser pot sentir prou confiança per parlar amb la Sara i explicar-li què li està passant. És possible que la Sara s’alleugi de poder posar paraules a una situació difícil. Tenen la possibilitat d’agafar-se a aquest fet com una oportunitat de créixer plegats i veure’s tal com són en realitat.

Allò saludable seria permetre’ns l’emoció, reconèixer-la, ser capaços d’acceptar que això que sentim és una part nostra i què no hi ha res de dolent en el fet de sentir-ho. Estimar-nos així, per molt monstruosos que ens veiem…I comprendre que una cosa és el que sentim i una altra molt diferent l’acció que en resulta…

No, no és fàcil. I encara menys quan imaginem que els altres també veuran en nosaltres aquest monstre. Fantasegem que ens quedarem sols, condemnats, apartats… Ens sentim culpables. I continuem esforçant-nos per mostrar la imatge oportuna, apreciada, impol·luta que voldríem ser a costa de sostenir un patiment intern considerable, perquè una part de nosaltres sap que no som el que els altres creuen. I això, viscut en la família, la parella, els fills, els amics…pot convertir-se en un autèntic calvari.

I vosaltres, si el vostre nadó us despertés a mitja nit, sentíssiu ganes d’etzibar-li un cop de peu i us adonéssiu que això us pertorba més del compte, ho compartiríeu amb algú? Tots en tenim algun, de monstre; les nostres vides foren més amoroses i amables si fóssim capaços de mirar aquestes vivències i començar a estimar-les…

Torna al Blog

The post Paternitat i gelosia appeared first on Alzina de Collbató.

El treball que fem a Gestalt, és apropiar-nos d’aquesta informació que ens parla de nosaltres i de la nostra vida.

Per a que resulti útil, la persona que interpreta el somni ho fa seguint unes pautes determinades per connectar amb el món sensitiu i emocional propi. El terapeuta acompanya per facilitar el contacte íntim i l’assimilació del que succeeix.

Per fer-ho més entenedor, us comparteixo un somni que vaig acompanyar com a terapeuta fa un temps. Com veureu, la clienta explica el somni en present i en primera persona.

Sóc al metro. En un tren llarg d'aquells que no estan separats per vagons. La percepció és que viatjo sola en un tram del principi i sóc de peu. Tot el tren es troba buit. Em sento tranquil·la.

Ara el metro està arribant a una estació. Mentre avança per l'andana, descobreixo un munt de persones amb objectes força voluminosos, de la mida d'una persona, que semblen de fusta o metall. Volen pujar al metro.

Alguna cosa em sobrepassa. Experimento angoixa i em desperto alterada.

Com us comentava, cada element del somni és una projecció que parla de nosaltres, de com experimentem la vida i sovint aporta alguna comprensió del moment vital que travessem.

En la època del somni, la clienta vivia una situació professional que experimentava amb estrès. Li vaig demanar de fer l’exercici de recuperar les projeccions implícites en cada una de les parts del somni. Primer, en les persones de l’andana. Es posicionava com el fuster que volia pujar al metro amb un marc de finestra i explicava la seva experiència, també com el mecànic que portava una bicicleta a reparar. Tot semblava senzill. Els diferents personatges gestionaven projectes segons les seves capacitats, sense massa dificultat. Això li parlava de diferents projectes que duia endavant i que tot i que li suposaven un esforç, es reconeixia preparada per fer-ho.

També va entendre quina part d’ella representava la dona que viatjava sola en el metro i que, en aparença, era la protagonista del somni. Tot i que se sentia una mica sola, tot anava bé fins que se li amuntegaven les tasques que tenien a veure amb coses molt diferents, les unes de les altres. Llavors s’angoixava…

Fins aquest moment, l’anàlisi del somni li estava aportant una mirada més profunda de la situació vital que travessava. De fet, eren aspectes que no li eren desconeguts: Vivia els seus projectes professionals com a excessius.

Em va cridar l’atenció la vivesa amb la qual parlava del metro i li vaig demanar que expliqués el relat, en primera persona, com si parlés el ferrocarril.

Apropiar-se d’aquesta projecció, va ser revelador. Es va adonar que alguna cosa en ella tenia la capacitat de funcionar com un tren llarg i sense compartiments que avançava ràpidament sota la ciutat. La sensació era molt viva i explicava que tenia espai de sobres per projectes que pujaven i baixaven -entraven i sortien- a un ritme àgil i sense complicació. No calia controlar massa, només oferir espai i transportar. Aquesta era una tasca que tenia sentit i que era important en el càrrec professional que ocupava.

Comprendre els missatges onírics li va aportar tranquil·litat. “No cal anar empenyent un tren que ja va sol”, em va comentar. Va poder adoptar una actitud menys controladora front alguns aspectes que li ocasionaven estrès i tirar endavant els seus projectes.

Com us comentava més amunt, segons les regles de la Gestalt, trobar el significat del somni li correspon al propi somiant i no al terapeuta. Tota interpretació des de fora dificulta que el somiant s’apoderi d’allò que li està passant i, per tant, pugui trobar per si sol una interpretació adequada a les seves característiques i necessitats. Té a veure amb la Responsabilitat, un dels pilars d’aquesta teràpia humanista.

Torna al Blog

The post Gestalt i Somnis appeared first on Alzina de Collbató.

La Lorena és de Buenos Aires. Va venir a teràpia explicant que se sentia molt descontenta amb la seva vida i no suportava una sensació generalitzada d’estafa que contrastava amb les seves expectatives d’una vida feliç a Barcelona.

Tot i que parlava bé el català, li vaig suggerir que s’expressés en castellà perquè li era més senzill contactar amb el seu món emocional.

A les primeres sessions es va fer molt evident que la Lorena era molt responsable, bona companya i “molt raonable”. Aquesta darrera expressió, “soy muy razonable” em cridava l’atenció perquè l’emprava sovint per definir-se i em transmetia una mena de tensió cada cop que ho feia.

També explicava sovint que “le sucedían cosas”, petits accidents o desenllaços en els quals se situava com a objecte passiu o fins i tot amb un posat marcadament victimista. Un exemple n’era la relació laboral amb els seus superiors: se sentia irritable perquè no valoraven els seus esforços tot i que no comprenia la mala sort d’un munt d’excuses que a mi em semblaven surrealistes.

Li vaig proposar un treball de polaritats per acompanyar-la a fer-se càrrec d’aspectes no conscients d’ella mateixa.

Pel treball de polaritats, els gestaltistes emprem la tècnica de la cadira calenta. Es tracta de definir dos aspectes personals aparentment contraposats per convidar-los a seure en dos cadires o coixins diferents. Després, els animem a dialogar. La persona va canviant de posició en els coixins i això l’ajuda a integrar les dues veus o posicions que a cops, poden estar molt allunyades.

En aquest cas la Lorena va asseure en un coixí la seva part de persona “responsable-raonable” i a l’altre, una hipotètica part d’ella mateixa que assumiria l’autoria d’aquests desenllaços no volguts. Pràcticament no es reconeixia en aquesta vessant i el rebuig era alt. La va anomenar “la loca”.

Transcric un bocí d’un dels diàlegs que van mantenir aquestes dues parts i que va esdevenir revelador per a ella:

– LOCA: Estoy harta de me mandes siempre. Me agobio, no me dejas respirar. ¡No me miras!

– RAZONABLE: Tienes que ser razonable, estoy muy cansada, no estamos aquí para divertirnos.

(Loca se muestra desafiante)

– RAZONABLE (enfadada): ¿Tú que te has creído? No podemos fallar, ¡aquí mando yo!

(Loca sigue desafiante, empieza a esbozar una sonrisa)

– TERAPEUTA intervé: Què està passant? Parece que esto te gusta…

– LOCA: No es cierto que mande ella, yo tengo más fuerza.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo es esto?

– LOCA (manifestament satisfeta): Tengo el poder de hacer lo que quiero, de boicotearla.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo lo haces?

– LOCA: Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede. Y si no me tiene en cuenta, no quiero…

Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede.

La Lorena venia d’un passat de repressió que havia influït fortament la seva família allà, a l’Argentina. De fet, el treball l’havia ajudat a reconèixer que havia vingut a Barcelona fugint d’aquesta atmosfera que l’escanyava, però encara no havia pogut fer-se càrrec de com jugava aquesta repressió internament.

Quan va adonar-se de com es reprimia amb l’excusa de ser “responsable i raonable” i de la força que tenia la seva part més vital, va poder abraçar parts d’ella que havia rebutjat completament.

El procés va trigar encara uns mesos fins que va poder beneficiar-se de l’energia que hi havia en l’aspecte més amagat i vital. Va canviar de relacions i també de feina. Ara se sent més viva i s’ha atrevit a ocupar un lloc de treball més creatiu i de més responsabilitat.
 

Torna al Blog

The post Gestalt i treball amb polaritats. Cas pràctic. appeared first on Alzina de Collbató.

Quan em noto el nus a l’estómac sé que no estic tenint massa en compte les meves necessitats, o en els moments en què sento opressió al pit, recordo que em faria bé plorar perquè alguna cosa m’està produint dolor. A cops, una sensació determinada i agradable em diu que estic contenta o em sento satisfeta i m’entretinc en respirar-la per gaudir-la bé.

Després, decideixo el que vull fer amb aquestes informacions però agraeixo al cos infinitament l’avís.

Darrerament, alguna cosa ha anat canviant. El manual que havia anat elaborant no em serveix per a la versió de qui sóc darrerament. Com els canvis m’espanten, he estat un temps intentant evitar-me tot el que he pogut, encara que sé del cert que això que no funciona.

No sé si els canvis que s’acosten són bons o no, però em recordo que tot va molt millor quan no m’entesto a posar etiquetes al que m’envolta. Ara que he decidit habitar-me i afrontar què m’està passant, reconec que és molt més estimulant seguir comunicant-me i intentar esbrinar de què parlen aquestes sensacions poc conegudes.

Reconec la lluita interna entre la dona exigent que viu en mi i demana respostes amb urgència i aquesta altra, més amorosa, que ha anat creixent amb els anys i em recorda que sense pressions avanço més ràpid i que en realitat no vull anar enlloc més que on sóc.

Respirant, vaig acceptant l’atmosfera del canvi que em visita.

Hi percebo l’empremta d’alguns successos recents que m’han colpit, alguns aprenentatges que no m’he donat el temps per assimilar i el trasbals d’alguns moviments familiars que no em deixen indiferent.

En un moment precís, després d’una lleu sensació de cansament als braços, emergeix la certesa que vull deixar d’empènyer en determinades direccions. També m’adono que permetre’m sentir tot això és suficient per ara i li dono la mà a la dona impacient que em fa notar que m’acompanya.

Com els cercles que una pedra activa en una aigua quieta, sé que les respostes es prendran el seu temps en arribar. Estaré atenta.

Torna al Blog

The post M’habito o m’evito? El procés corporal, un guiatge vital appeared first on Alzina de Collbató.

Més aviat em refereixo a un estat més profund que es cuina a foc lent i que parla de nosaltres en moments en què la vida sembla tenir sentit. Es presenta en les diferents maneres d’acompanyar-nos quan les coses no surten com voldríem o en els moments en què vivim amb més força el que ens manca que el que tenim.

Estic parlant de l’amor que comença envers nosaltres mateixos. D’aquesta personal manera d’estar amb nosaltres quan ens sentim fràgils, vulnerables, inadequats i, fins i tot, poc amorosos.

He anat descobrint que l’amor és espai. Espai per permetre que les coses siguin com són sense pretendre impedir els canvis que la vida ens porta i també per quedar-nos quiets, sense resoldre, atents a descobrir com és la realitat en realitat.

Soc de l’opinió que l’amor podem conrear-lo, o més aviat, permetre que emergeixi. Perquè sospito que es manifesti o no, l’amor sempre hi és.

Aquest conreu conviu amb la voluntat. L’aprenentatge té a veure amb anar acceptant pors, fragilitats i vergonyes pròpies. Preteses mancances que no sabem explicar perquè sovint ens acompanyen des de temps d’infantesa i que constitueixen el nostre bagatge personal. En aquest sentit, el conreu de l’amor, respon a una voluntat de mirar i permetre, de rendició.

Fem camí en caminar, deia el poeta. Quan ens hem enfangat uns quants cops ens és més senzill començar a renunciar a aquesta persona –perfecta– que haguéssim volgut ser. I a canvi, rebem més espai, amor, per ser qui som.

Llavors és quan apareix l’altre, en realitat. O els altres. La parella, l’amic, el pare, els companys. L’altre a qui podem estimar en la mesura que disposem de prou espai perquè es comporti tal com és.

No t’estimo perquè em dónes o et necessito. T’estimo perquè ara que sé com acompanyar-me i reconec els meus límits i necessitats, puc acceptar-te tal i com ets. I l’amor s’encomana.

Conrear amor és crear espai. Romandre tranquil·lament a tocar de la por, ballar suaument amb la incertesa, abraçar la pròpia vulnerabilitat. És des d’aquesta acceptació que puc arriscar i sortir de la meva àrea de confort per trobar-te.

I aleshores compartir l’amor amb tu.

The post Avui voldria parlar de l’amor appeared first on Alzina de Collbató.