De riscos i ous ferrats

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

The post De riscos i ous ferrats appeared first on Alzina de Collbató.

The post Gestalt: Responsabilitat i No-Judici appeared first on Alzina de Collbató.

La natura ens ofereix un munt d’oportunitats per aturar-nos i recordar qui som tot practicant Mindfulness o Consciència Plena. El repte és conviure amb els pensaments d’una manera en què puguem sentir la bellesa del que ens envolta.

La natura és canvi, de la mateixa manera que canvia la nostra existència tot i que, de vegades, pretenguem immobilitzar-la. Observar la natura ens ajuda a comprendre la impermanència que experimentem d’una manera molt més profunda que a través del intel·lecte.

Sentir-nos el cos practicant algunes asanes de ioga sobre la terra humida pot ser una oportunitat per deixar anar tensions i preocupacions. La terra és una mare que acull el que ens és sobrer i ho recicla.

Caminar en silenci en el camí que s’enfila pot permetre’ns descobrir el diàleg entre els ocells. Quan el pensament ens allunya del present, el so de la branca que cruix ens retorna a les sensacions que ens ofereix l’escenari que ens envolta.

Mica a mica podem recuperar aquella capacitat de meravellar-nos de quan érem infants i experimentar una joia profunda. I és aquí, en aquesta experiència d’obertura que comencem a comprendre la interrelació entre les coses.

En abraçar l’alzina i notar la seva escorça rugosa a la galta reconec el sol i la pluja que l’han ajudat a créixer, veig les restes del incendi que va patir, sento les arrels immenses que la nodreixen, m’obro a compartir l’energia d’altres persones que també l’han abraçat en el transcurs de centenars d’anys…

De la mateixa manera que abraço l’alzina, comprenc que la millor forma de conviure amb aquesta emoció que potser emergeix del meu interior i em fa patir, és també abraçar-la. Em puc permetre la proposta d’aprendre a transformar aquest dolor emergent en alguna cosa que em nodreixi.

El campanar del poble assenyala les hores i aprofito per deixar-me envair per la vibració que mobilitza l’espai. Torno a recordar que la meva missió, aquí i ara, és observar, tocar, olorar i percebre la meva respiració, amb els peus sobre la terra. Miro els companys i m’envaeix una sensació de confiança, tots intentem fer el mateix, em sento part. Això em dona pau.

És l’hora de dinar i trec el pícnic que he preparat aquest matí abans de sortir de casa. Mengem en silenci i puc assaborir les textures del meu àpat i la barreja de gustos subtils que el conformen. Em sento agraïda per poder estar aquí nodrint-me amb aquest menjar…Qualsevol cosa que s’esdevé, es transforma en una ocasió per practicar Mindfulness i Consciència Plena.

Abans de marxar ens proposen una curta meditació tot contemplant la muntanya. Inspiro i sé que estic inspirant, expiro i sé que l’aire surt del meu cos. Dins i Fora. Inspiro i em veig com la muntanya, expiro i em sento sòlida. Muntanya, sòlida…Sentir és respondre corporalment al món que ens envolta i està succeint contínuament.

Aquesta capacitat de commoure’ns és la dimensió humana. Ser humans vol dir tendir ponts entre la terra i el cel, entre la forma i el buit, entre la matèria i l’esperit.

Marxo amb un fort sentiment de serenitat interior i amb la confiança de que puc retornar a mi, de mil maneres possibles. La natura és la meva aliada.

Agraeixo a Lama Tashi Lhamo i a Tich Nhat Hang les seves ensenyances.

The post Mindfulness: Natura i Consciència Plena appeared first on Alzina de Collbató.

La Lorena és de Buenos Aires. Va venir a teràpia explicant que se sentia molt descontenta amb la seva vida i no suportava una sensació generalitzada d’estafa que contrastava amb les seves expectatives d’una vida feliç a Barcelona.

Tot i que parlava bé el català, li vaig suggerir que s’expressés en castellà perquè li era més senzill contactar amb el seu món emocional.

A les primeres sessions es va fer molt evident que la Lorena era molt responsable, bona companya i “molt raonable”. Aquesta darrera expressió, “soy muy razonable” em cridava l’atenció perquè l’emprava sovint per definir-se i em transmetia una mena de tensió cada cop que ho feia.

També explicava sovint que “le sucedían cosas”, petits accidents o desenllaços en els quals se situava com a objecte passiu o fins i tot amb un posat marcadament victimista. Un exemple n’era la relació laboral amb els seus superiors: se sentia irritable perquè no valoraven els seus esforços tot i que no comprenia la mala sort d’un munt d’excuses que a mi em semblaven surrealistes.

Li vaig proposar un treball de polaritats per acompanyar-la a fer-se càrrec d’aspectes no conscients d’ella mateixa.

Pel treball de polaritats, els gestaltistes emprem la tècnica de la cadira calenta. Es tracta de definir dos aspectes personals aparentment contraposats per convidar-los a seure en dos cadires o coixins diferents. Després, els animem a dialogar. La persona va canviant de posició en els coixins i això l’ajuda a integrar les dues veus o posicions que a cops, poden estar molt allunyades.

En aquest cas la Lorena va asseure en un coixí la seva part de persona “responsable-raonable” i a l’altre, una hipotètica part d’ella mateixa que assumiria l’autoria d’aquests desenllaços no volguts. Pràcticament no es reconeixia en aquesta vessant i el rebuig era alt. La va anomenar “la loca”.

Transcric un bocí d’un dels diàlegs que van mantenir aquestes dues parts i que va esdevenir revelador per a ella:

– LOCA: Estoy harta de me mandes siempre. Me agobio, no me dejas respirar. ¡No me miras!

– RAZONABLE: Tienes que ser razonable, estoy muy cansada, no estamos aquí para divertirnos.

(Loca se muestra desafiante)

– RAZONABLE (enfadada): ¿Tú que te has creído? No podemos fallar, ¡aquí mando yo!

(Loca sigue desafiante, empieza a esbozar una sonrisa)

– TERAPEUTA intervé: Què està passant? Parece que esto te gusta…

– LOCA: No es cierto que mande ella, yo tengo más fuerza.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo es esto?

– LOCA (manifestament satisfeta): Tengo el poder de hacer lo que quiero, de boicotearla.

– TERAPEUTA: Ah, ¿sí? ¿Cómo lo haces?

– LOCA: Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede. Y si no me tiene en cuenta, no quiero…

Le organizo dramas, accidentes. Si no me pongo de su parte, no puede.

La Lorena venia d’un passat de repressió que havia influït fortament la seva família allà, a l’Argentina. De fet, el treball l’havia ajudat a reconèixer que havia vingut a Barcelona fugint d’aquesta atmosfera que l’escanyava, però encara no havia pogut fer-se càrrec de com jugava aquesta repressió internament.

Quan va adonar-se de com es reprimia amb l’excusa de ser “responsable i raonable” i de la força que tenia la seva part més vital, va poder abraçar parts d’ella que havia rebutjat completament.

El procés va trigar encara uns mesos fins que va poder beneficiar-se de l’energia que hi havia en l’aspecte més amagat i vital. Va canviar de relacions i també de feina. Ara se sent més viva i s’ha atrevit a ocupar un lloc de treball més creatiu i de més responsabilitat.
 

Torna al Blog

The post Gestalt i treball amb polaritats. Cas pràctic. appeared first on Alzina de Collbató.

Més aviat em refereixo a un estat més profund que es cuina a foc lent i que parla de nosaltres en moments en què la vida sembla tenir sentit. Es presenta en les diferents maneres d’acompanyar-nos quan les coses no surten com voldríem o en els moments en què vivim amb més força el que ens manca que el que tenim.

Estic parlant de l’amor que comença envers nosaltres mateixos. D’aquesta personal manera d’estar amb nosaltres quan ens sentim fràgils, vulnerables, inadequats i, fins i tot, poc amorosos.

He anat descobrint que l’amor és espai. Espai per permetre que les coses siguin com són sense pretendre impedir els canvis que la vida ens porta i també per quedar-nos quiets, sense resoldre, atents a descobrir com és la realitat en realitat.

Soc de l’opinió que l’amor podem conrear-lo, o més aviat, permetre que emergeixi. Perquè sospito que es manifesti o no, l’amor sempre hi és.

Aquest conreu conviu amb la voluntat. L’aprenentatge té a veure amb anar acceptant pors, fragilitats i vergonyes pròpies. Preteses mancances que no sabem explicar perquè sovint ens acompanyen des de temps d’infantesa i que constitueixen el nostre bagatge personal. En aquest sentit, el conreu de l’amor, respon a una voluntat de mirar i permetre, de rendició.

Fem camí en caminar, deia el poeta. Quan ens hem enfangat uns quants cops ens és més senzill començar a renunciar a aquesta persona –perfecta– que haguéssim volgut ser. I a canvi, rebem més espai, amor, per ser qui som.

Llavors és quan apareix l’altre, en realitat. O els altres. La parella, l’amic, el pare, els companys. L’altre a qui podem estimar en la mesura que disposem de prou espai perquè es comporti tal com és.

No t’estimo perquè em dónes o et necessito. T’estimo perquè ara que sé com acompanyar-me i reconec els meus límits i necessitats, puc acceptar-te tal i com ets. I l’amor s’encomana.

Conrear amor és crear espai. Romandre tranquil·lament a tocar de la por, ballar suaument amb la incertesa, abraçar la pròpia vulnerabilitat. És des d’aquesta acceptació que puc arriscar i sortir de la meva àrea de confort per trobar-te.

I aleshores compartir l’amor amb tu.

The post Avui voldria parlar de l’amor appeared first on Alzina de Collbató.

Recordo l’època -que ara sembla daurada- de quan els fills eren petits. Quan després de dies, pocs, d’una calma aparent, arribaven vents de canvi i calia refer un nou equilibri: de cop es posaven dempeus i aprenien a obrir el congelador, o es posaven malalts i ens desesperàvem a l’hospital, o l’adolescència amenaçava amb trencadisses personals que vivíem contra les cordes… Els fills, la família, els companys, la parella, els amics…Gràcies a ells, la vida té una altra perspectiva.

Són vincles que sens dubte ens construeixen i ens obliguen a ballar una dansa que a cops sembla impossible: el vaivé cadenciós del que sovint interpretem com a oposat i contradictori. Parlo de la necessitat d’acostament i de distància en períodes de temps diabòlicament petits. Dels comptes que sovint no quadren entre el que volem donar i el que esperem rebre. Del desig d’aixoplugar un amic o un fill i la certesa de que els tornarem a fallar. De la gratitud de deixar anar alguna cosa important en benefici de l’altre convivint amb la tossuderia de no cedir el que ens pertany…

Respirem i no és difícil sentir les demandes i manipulacions externes, el preu a pagar per sentir que formem part d’un grup, i el vertigen que suposa compassar tot això amb les pors i contradiccions del nostre interior.

La dansa de les relacions: tot just comencem a comprendre quines són les nostres necessitats quan el ritme de la cançó que ballem suggereix que no ens hi identifiquem massa…Tres passes decidides envers el compromís amb els qui estimem per després romandre en el buit infinit que suposa acceptar-los tal i com són…

Sovint, enmig d’aquesta dansa en la qual anem i venim, perdem peu i ens desesperem. Però també succeeix sovint que, en ple desequilibri i mentre experimentem una giragonsa inesperada, aprenem el millor regal:  ser nosaltres -jo Sóc- part i motor d’aquesta vida que ens mou, el millor regal que ens fem, els uns als altres…

Torna al Blog

The post La dansa de les relacions appeared first on Alzina de Collbató.

En aquest precís moment m’adono de l’ordinador que tinc al davant, la seva textura, els reflexos de la pantalla. També m’adono de la veu del veí que m’arriba i el to que utilitza; es barreja amb el soroll d’un cotxe que passa pel carrer tocant el clàxon. És un exemple del que suposa adonar-me del món exterior.

Al mateix temps, m’adono de quina manera em molesta el soroll del carrer i de la presència d’un nus a l’estómac que es va fent gran. També constato que tinc una mica de fred i em noto inquieta. M’adono del món interior.

Aquests dos tipus d’adonar-me tenen a veure amb la meva realitat tal com la visc. Són les dades de la meva existència aquí, en el moment en què succeeixen. Existeixen perquè sí, perquè així ho experimento.

També hi ha un adonar-se de la fantasia. Em refereixo a l’activitat mental que va més enllà del present. Jutjo, penso, imagino… I, no obstant això, dins d’aquesta fantasia hi ha una veritat encoberta. La puc descobrir si em concentro en la fantasia alhora que prenc consciència de les sensacions físiques…

Ara, per seguir amb l’exemple, mentre escric aquest text experimento la por de no saber-me explicar prou, projecto un futur on no entendreu el que estic escrivint. Aquest pensament em provoca una tensió que relaciono amb el nus que creix a l’estómac. Si m’acompanyo una mica, m’adono que estic molt cansada i emergeix en mi un sentiment a mig camí entre l’enuig i la tristesa. Ara evidencio amb claredat que m’estic exigint massa…

Com us intentava explicar més amunt, adonar-se no pertany a l’àmbit del que és intel·lectual. En algun lloc del procés sensorial de l’experiència s’esdevé un reconèixer que és complet en si mateix. Es tracta de llambregades de consciència que ens comuniquen informacions sobre nosaltres i el que ens envolta. Explicar-ho, ni que sigui mentalment, no afegeix res.

Aleshores, com és que sembla que ho estem pensant?

La paraula, l’etiqueta, el concepte, l’explicació del que estem vivint, acostumem a afegir-la a l’experiència de forma tan ràpida que podríem dir que ho fem de manera automàtica. Vivim aquesta connexió com si fos simultània.

És degut a aquesta simultaneïtat de viure experiència i pensament que acabem perpetuant a la nostra vida els mateixos patrons de relació, els mateixos pensaments, la mateixa manera d’entendre les coses.

Conceptualitzar ens fa sortir de l’experiència vivencial i contactar amb un antic arxiu de respostes.

Em podríeu dir que la comprensió intel·lectual té a veure amb l’evolució de l’espècie i és cert. Obeeix a avantatges indiscutibles: una resposta ràpida, seguretat, funcionalitat… D’alguna manera, obtenim una elevada eficiència en el funcionament habitual repetint patrons impresos a edats molt primarenques. La pregunta és si en la vida actual ens interessa tot el que estem perpetuant.

Perquè, si el que busquem és aprendre coses noves, obrir-nos a veritats més àmplies i evolucionar, si decidim que volem passar pel sedàs propi el que és vigent i el que ja ha quedat caduc, faríem bé de romandre oberts a l’experiència sense córrer a conceptualitzar-la. Sovint la resposta que pot ajudar-nos, la creativitat que cerquem, la sortida, es troba en aquestes llambregades de consciència quan ens donem el temps per copsar-la.

És per això que adonar-se és sanador: ens serveix per endreçar la vida des de la certesa pròpia. Per discernir el que és fantasia del que és real, què és meu i què de l’altre. Per comprendre la diferència entre el que penso i el que sento. Per saber si el que experimentem pertany al moment present o ens estem quedant enredats en el passat.

Torna al Blog

The post Adonar-nos appeared first on Alzina de Collbató.

He de dir, abans que penseu que m’estic posant moralista, que de tant en tant em venen de gust coses que no són nutritives… Per descomptat que a cops vull alguna cosa perillosa, arriscada o clarament destructiva… Només faltaria! Però quan ho trio prefereixo fer-ho amb premeditació i traïdoria, o en llenguatge terapèutic: amb consciència… I és divertit adonar-me que, quan ho faig així, acostuma a tornar-se nutritiu.

No tots els aliments són nutricis; tampoc no ho són molts pensaments i fantasies. I aquest efecte depèn de nosaltres, de la nostra particular manera d’assimilar-los. És interessant acceptar que tenim una determinada responsabilitat en la decisió d’on posem la nostra atenció o a què obrim la boca.

Molts corrents espirituals parlen de la nutrició des d’aquesta perspectiva. Recomanen l’observació, com si fóssim un testimoni, de com ens alimentem de fantasies, desigs, preguntes i preocupacions.

En pocs anys, hem passat d’una època en què la censura ens marcava uns límits molt estrets de coneixement a abandonar-nos en un món d’informació que pot esdevenir aclaparador. Al nostre abast, incomptables núvols de bits es troben competint per a captar la nostra atenció sota interessos que desconeixem.

Comença a ser indispensable nodrir un nucli interior que ens permeti ordenar i estructurar el món que ens envolta. Per començar, a favor nostre, més endavant potser també pel bé dels altres.

Podem triar de què ens alimentem perquè sigui nodridor.

Per què hauríem de voler engreixar tota classe de llavors de dubtes i pors que ens paralitzen? Quant tenen a veure aquestes llavors amb el que és real?

Em direu: i com ho fem això?

De seguida, busquem l’aliança de l’esforç: sembla difícil, ens caldrà esforçar-nos! I, fins a cert punt, és així; per avançar i canviar les coses ens cal un esforç.

Sóc de les persones que pensen que val la pena posar límits també a l’esforç. Estic parlant d’empènyer cap a on vull anar però no tant com per no escoltar alhora quin efecte té aquesta acció. Considero fonamental mantenir la receptivitat i conrear la tranquil·litat. O dit d’una altra manera: no esforçar-nos fins al punt de perdre la serenitat.

És aleshores quan en aquest equilibri d’anar fent i “no fent”, d’aconseguir objectius i buidant alhora el nostre recipient intern ens és possible digerir, integrar i assimilar.

És a dir, nodrir-nos.

The post De com nodrir-nos d’aliments i pensaments appeared first on Alzina de Collbató.

Són un tipus de treball, d’enfoc fenomenològic, on la família és el punt de partida per a descobrir l’origen dels nostres conflictes i del nostre dolor. Es tracta d’un mètode eficaç que posa en ordre el sistema familiar i ens orienta cap a una possible solució. Ens obre els ulls a una realitat més gran i ens situa, així, en la direcció de la nostra salut i el nostre benestar, tant propi com de la resta de membres del nostre sistema familiar, als quals pot afectar de manera positiva.

Com es això posible?

Tots naixem dins d’un sistema familiar. Des del primer moment formem part d’aquesta xarxa i teixim relacions amb tots els membres (ja siguin vius o no): pares, germans, avis, etcètera. Totes aquestes relacions afecten a la nostra vida d’alguna manera, ja sigui positiva o negativament. A través d’aquestes relacions establim vincles i tot plegat esdevé un vehicle a través del qual realitzem aprenentatges valuosos per a la vida o crearan obstacles que no sabrem com sortejar. Així doncs, aquests vincles poden esdevenir, a vegades, un acompanyament favorable i un suport pel nostre creixement, i d’altres, una font incomprensible de dolor i patiment.

“Totes les persones que formen part de la xarxa familiar tindran una influència sobre nosaltres i nosaltres sobre elles”

Ho volguem o no, vivim lligats a la nostra família i sovint ens trobem atrapats, sense saber com, en lleialtats invisibles i d’altres embolics sistèmics. La constel·lació familiar mostra quina és la dinàmica que segueix cada un dels membres d’una família, busca on està l’embolic, el malentès, el desordre, els oblidats, etc.

Quan es aconsellable constel·lar? Qui pot fer una constel·lació?

Qualsevol persona adulta pot fer una constel·lació. Només cal que estigui oberta i receptiva al treball i sentir el desig de millorar les seves relacions familiars. Així com de trobar el seu lloc en el sí de la seva familia i en el món.

Òbviament és aconsellable constel·lar quan ens trobem implicats en relacions familiars conflictives i desgastants amb pares, fills, avis o altres membres del sistema. També esdevenen una ajuda molt valuosa en situacions traumàtiques, de dols no acabats, quan patim una malatia o ens trobem en risc de patir-ne alguna, enmig de relacions difícils o crisis de parella; però també quan no aconseguim trobar una parella estable o no aconseguim tenir descendència. Quan ens sentim bloquejats o en moments de crisi en general. Aporten comprensió i reparació quan sentim gran enuig amb algun familiar, o una gran tristesa o vergonya o sentiment de culpa sense motiu aparent. O, senzillament, quan ens sentim perduts o encallats a la vida, a la deriva sense saber-ne el perquè.

Pot ser que la persona es trobi en ple procés terapèutic i que aquest es trobi encallat o en un punt d’inflexió, també aquí una constel·lació pot ajudar en el procés i reorientar-lo.

A vegades la constel·lació pot resultar un impacte emocional important per a la persona. Atès que fer una constel·lació familiar és un treball puntual (no és un procés terapèutic amb continuitat en el temps) és aconsellable fer un acompanyament terapèutic que ajudi a la persona a integrar tots els aspectes del treball i l’experiència viscuda.

Com funciona un taller de constel·lacions familars sistèmiques?

En el treball de constel·lacions mirem al sistema familiar i als seus membres sense judicis. Aquesta és una actitud indispensable. També és important conèixer els fets significatius de la pròpia biografia i la història familiar per a poder treballar en profunditat.

Quan treballem en grup el/la terapeuta demana a la persona que vol realitzar una constel·lació claredat i concisió sobre el tema que vol constel·lar. Després li demana d’exposar molt breument algunes dades rellevants i finalment li encomana que esculli algunes persones d’entre els participants per a representar membres de la seva família actual o d’origen, incloent una representant per a si mateixa. A continuació, el client col·loca els representants en l’espai obert de la sala i els relaciona seguint la seva intuïció.

A partir d’aquesta primera imatge el/la terapeuta es guia pels sentiments i emocions que expressen els representants per a revelar una dinàmica de funcionament que genera sofriment i malentesos.

“La dinàmica familiar queda al descobert”

El/la terapeuta, amb l’ajut dels representants i en concordança amb els ordres que regulen les nostres relacions, acompanya ara el client en un treball intens i profund de comprensió, reparació i alliberament. Podent fer ús de frases i gestos concrets per arribar a una escena diferent, esdevé una nova imatge que mostra una realitat més amplia i completa, que en diem de solució. Aquesta imatge per sí sola no és la solució sinó l’indicador que assenyala el camí per on passa la solució, la nostra transformació cap a la salut i el benestar.

En cas de treballar una constel·lació en sessió individual, en comptes de representants fem servir ninots o peces de tela o de cartró. El client va treballant amb cada un d’aquest elements, visualitzant els nusos de la xarxa familiar fins trobar la imatge de solució.

És aquest treball fiable?

Són molts els professionals involucrats en la investigació i la recerca sobre aquest sistema de treball que ha impactat de manera contundent, per la seva potència i eficàcia, la psicoteràpia de les últimes dècades. El seu efecte curatiu és més que notable i evident, i sí, funciona, tot i existir encara molts interrogants del “com”.

“Una constel·lació familar no busca manipular els fets sinó mirar la realitat sense judicis i acceptar-la tal com és i es presenta”

Poder sostenir-nos en aquesta realitat més gran ens permet sentir un amor més autèntic i més conscient envers els nostres, i ens empodera per assolir el propi destí.

Autoria del text: Montse Voltes, Terapeuta Gestalt i Especialista en Constel·lacions Familiars Sistèmiques.

Torna al Blog

The post Les constel·lacions familiars sistèmiques appeared first on Alzina de Collbató.

Alguns mestres expliquen que els processos de transformació només comencen quan som capaços de relaxar-nos amb nosaltres mateixos. Quan ens relacionem amb aquesta persona que soc jo sense moralitzar, sense duresa ni tampoc enganys. Pretendre desprendre’ns de patrons mentals perjudicials sense haver desenvolupat ni que sigui una mica d’aquest amor envers un mateix, és una autoagressió.

Quan ens titllen d’egoistes sovint ens paralitza. Aquesta paraula té el poder d’anul·lar-nos moltes vegades. En algun lloc malentenem que egoista vol dir que ens situem a nosaltres abans que els altres i que això no és correcte.

I, no obstant, és impossible comprendre què li passa a l’altre, donar-li l’espai per a poder ser i respectar-lo si no sento amor per mi mateix,

si no disposo la pròpia mesura de com resolc l’acceptació més o menys serena de les meves dificultats. Perquè la resta de situacions que relacionem amb l’amor acostumen a ser d’amor basat en la necessitat, l’interès o la dependència.

Avui explicaré com, des de l’alimentació, podem ajudar-nos a ser més amorosos amb nosaltres mateixos. Tots sabem que, quan això passa, la vida també es torna més amable.

El primer pas és estimar-nos prou com per menjar amb el temps necessari, aliments de qualitat cuinats amb amor. Molts em direu que això és massa. Que no teniu temps. Que suposa un malbaratament del minuts disponibles!

Prestar atenció al que mengem i bevem, així com a la manera en què ho fem, ens proporciona arrelament, i això alimenta no tan sols el nostre cos i la nostra ment sinó també el benestar del nostre món per a les generacions futures.

Quan dediquem temps a preparar àpats que ens nodreixen tenint en compte les nostres necessitats com a organisme, esdevé un acte d’amor. M’escolto i reacciono a les meves necessitats. De vegades, fins i tot podem agrair els aliments de què disposem. Ens adonem que molts avantpassats nostres mai hagueren somiat disposar d’aquest plat de verdures acolorides.

L’agraïment és sanador.

 

Després ens donem temps per mastegar. El procés de masticació allibera l’enzim ptialina que facilita la digestió i genera estabilitat emocional, relaxació, satisfacció i claredat mental…Quan ho faig, em sento més serena, més satisfeta. He generat unes unces més d’amor envers mi mateixa.

Segons la medicina xinesa el gust dolç nodreix la melsa, el pàncrees i l’estómac. Aquests òrgans es troben en el xacra del plexe solar o centre vegetatiu. La funció d’aquest xacra és supervisar les funcions essencials en què es basa la vida de l’organisme. Això inclou no només la vida biològica sinó també l’àmbit de l’ego i és la zona del cos on la funció vegetativa es confon amb l’emotiva. Existeixen moltes interferències entre la gratificació afectiva i l’alimentació. Precisament, un exercici de poder ben entès i una voluntat al nostre servei són símptomes d’un bon funcionament d’aquest xacra.

Hauríem de cuinar de manera que hi hagués dolçor en cada àpat que fem. Però no em refereixo a sucres refinats ni a begudes gasoses ni a brioxeria industrial. No, aquest tipus de sucre complica la situació perquè genera dependència i ens torna ansiosos. Els sucres influeixen al cervell; la hiperglucèmia promou un efecte de dispersió i desorientació. Tot això sense comptar amb l’acidificació que produeix en el cos i tot el que això comporta a nivell de salut.

I de quin dolç parlo, doncs?

 

Em refereixo a nodrir-nos amb aliments complerts que disposen de dolçor natural. És a dir, de verdures cuinades amb temps i varietat de colors, de la dolçor natural dels cereals integrals, de les melasses d’arròs i els sucs concentrats de fruita, dels preparats casolans amb fruites naturals de l’estació.

D’aquesta manera, mica en mica, anem generant un marc físic de serenor natural. El desig de dolç va disminuint amb el temps i les emocions troben una base física que contribueix a generar un espai de confiança i estabilitat interna. Des d’aquí podem treballar millor amb elles.

Moltes vegades davant d’emocions relacionades amb la tristesa, el desànim o el desemparament tendim a desitjar làctics, sucre o aliments dolços. Aquests aliments proporcionen una primera sensació d’afectivitat i calidesa que acostumem a relacionar amb la infantesa i que pot funcionar com una tapadora energètica. Aquests aliments, passats els primers moments d’excitació provoquen un efecte rebot que accentua l’estat inicial, i a més creen dependència. Persones amb tendències depressives milloren significativament disminuint aquests aliments de la seva dieta i encetant una transició envers una ingesta de dolços de qualitat.

I ja per acabar, deixeu-me recordar l’aspecte de la responsabilitat, tant important en l’entorn de la Gestalt: Si no aprenem a cuidar de nosaltres mateixos no ho farà ningú més. Si ens fem càrrec de que sabem millor que ningú el que necessitem, això disminuirà la nostra dependència. Aleshores la nostra autoestima i llibertat esdevindran cada cop més grans.

Seguint aquesta filosofia, l’Alzina de Collbató ofereix Formació i Tallers de Cuina Natural, Saludable i Energètica. Fes una ullada a l’agenda!

The post Autoestima i necessitat de dolçor appeared first on Alzina de Collbató.