Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

The post Tot d’una, la vida o L’escolta gestàltica appeared first on Alzina de Collbató.

Més enllà del creixement personal

En algun moment vaig comprendre que la vida no tenia més sentit que el que jo volgués donar-li. Tenint en compte l’evidència del canvi i la impermanència, semblava un objectiu raonable proposar-me esbrinar qui era en realitat i desenvolupar-me com a persona. Intuïa, i acceptava, que aquest procés no s’acabaria mai i això ja m’estava bé. 

En els inicis, esperava que aquest esforç m’ajudaria a assolir un estat de perfecció que, amb la neurosi d’aquella època, em semblava desitjable. Darrere d’aquest plantejament hi havia l’esperança equivocada que, d’aquesta manera, seria cada cop més reconeguda i estimada.

De mica en mica, no sense patiment, es va fer evident que bastir una imatge de qui en realitat no era suposava un esforç inassumible. I vaig acompanyar-me en el dol d’acceptar que en realitat era més fràgil, menys intel·ligent i capaç del que en realitat hagués volgut. La part positiva de tot plegat va ser descobrir que aquest desencís implicava menys tensió i que, contra tot pronòstic, estava més contenta. La vida s’adaptava més fàcilment al que anava descobrint i el fet quotidià semblava més fluid i satisfactori. Vaig anar comprenent que, en realitat, això del creixement personal implicava endinsar-se en les febleses i vulnerabilitats i acceptar el «jo» que havia negat i amagat tota la vida. 

La connexió amb el cos ha estat clau durant aquest període perquè m’ha permès comprendre els missatges de les sensacions. De què parla l’angoixa o què li passa al diafragma quan m’obligo a alguna cosa que en realitat no vull. També m’ha ajudat a obrir el cor a les necessitats i mirar els desigs amb compassió. 

Amb els companys de procés hem compartit un munt de descobertes que han resultat útils per anar vivint el dia a dia: de quina manera emocions i pensaments s’impulsen i es donen corda, què vol dir responsabilitat, la diferència entre pensar i saber alguna cosa. Què és això del caràcter i per a què serveix. De què va en realitat això de l’amor. I sobretot, què no sóc «jo».

Semblaria que finalment els fruits havien arribat i era el moment de la recollida perquè vam començar a viure amb prou espai per acollir-ho tot: les necessitats de l’infant que vam ser una vegada, els somnis de l’adult que ens acompanyava i també la mirada envers una realitat que ens envoltava i que tan sovint ens semblava indesxifrable. 

I quan semblava que això era tot, que podíem engaltar els daltabaixos vitals sense necessitat de posar-hi el plus de patiment d’antuvi i que ja no ens perdíem en laberints de culpabilitat, va arribar quelcom nou: l’exercici de connexió habitual del «què penso, què sento, què m’està passant» es va tornar innecessari i estrany. Les coses perdien importància i «jo», també. 

Ja no ens venia de gust aprofundir en les teories de sempre i semblava més interessant embadalir-se i restar en pau que entretenir-nos amb judicis interminables. Ens va començar a agradar sentir la Vida de què formem part i deixar d’estar atents al reconeixement perquè ja som el que som i això era més que suficient.

Com si ens diluíssim en quelcom més gran que potser ja no era «jo». O sí, però no aquell cos que em delimitava ni aquell caràcter que em definia. 

Llavors vam saber que el creixement continuava. I que volia anar més enllà de la persona.

Més enllà del creixement personal.

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

També et pot interessar…

Teràpia Gestalt | Curs d’introducció a la Gestalt

 

The post Més enllà del creixement personal appeared first on Alzina de Collbató.

The post La relació terapèutica i el perquè de l’entrevista appeared first on Alzina de Collbató.

Volia compartir l’experiència que estan suposant les sessions de teràpia Gestalt online i aprofitar per explicar com alguns aspectes bàsics de la Gestalt s’actualitzen i prenen vida en la manera de fer teràpia durant aquests moments que estem vivint.

Una recomanació important de la Gestalt és aprendre a reconèixer la necessitat que emergeix en un context determinat. D’aquesta manera, s’obre l’oportunitat de satisfer aquesta necessitat. Per a això, cal disposar d’un espai intern on tingui lloc el contacte amb un mateix. De vegades, la persona no sap o no és conscient d’aquest contacte i la teràpia funciona, en part, perquè el terapeuta el facilita a través de la seva persona. En aquest sentit, semblaria que una pantalla podria  dificultar la proximitat però l’experiència d’aquests mesos em diu que no ha estat així: quan s’obre la sessió de Skype comparteixo un espai d’intimitat on la persona s’expressa amb facilitat.

Aquestes experiències m’han fet pensar que estar-se a casa, en un lloc habitual de seguretat i amb una tecnologia a la qual moltes persones ja estem acostumades, deu facilitar aquest espai d’intimitat. Sovint, algunes persones del meu entorn afectiu proper m’expliquen coses per whatsapp que els costaria molt dir-me a la cara. És estrany, però és així.

A les sessions presencials utilitzem coixins o cadires per treballar les polaritats que habiten amb freqüència dins nostre: “l’exigent” i “el que desapareix quan se’l necessita”, “l’empàtic” i “el que passa de tot”, “el que dubta” i “l’impulsiu”… També treballem amb cadires o coixins les projeccions amb què anem esquitxant les persones del nostre voltant i de les quals ens costa responsabilitzar-nos.

Tenia el prejudici que seria complicat aprofundir en aquests treballs sense aquests recursos. Però la força dels clients empeny amb contundència i quedo bocabadada de la facilitat amb què apareixen darrera la pantalla cadires o coixins mentre adapten l’angle del seu ordinador perquè jo no perdi detall. Una fluïdesa impactant.

Jo continuo, com a terapeuta, amb la tasca de sostenir el que porta el present:  aquí i ara. Atenta a que els meus judicis sobre el que és o no possible interfereixin el menys possible en el que succeeix. Aquesta seria l’actitud Gestàltica que persegueixo i, en aquest cas, donant cabuda també a la tecnologia i als canvis que suposa utilitzar-la.

També em reconec perplexa de com el vincle i la presència traspassen la pantalla. Tenia algun dubte sobre de quina manera podria facilitar l’expressió de determinades emocions,  ja que aquest és un altre dels aspectes importants en un procés gestàltic. Cap problema amb la tristesa ni tampoc amb la por fins que va arribar el dia que un home jove em va dir que estava molt enfadat i jo vaig sentir que necessitava fer una descàrrega. Vaig respirar fons abans de respondre i li vaig oferir una possibilitat a través de la pregunta: hi ha algun espai a casa teva amb coixins perquè puguis colpejar-los? Es va obrir l’espai i em vaig trobar a la seva habitació observant com es deixava l’ànima rebentant coixins sobre el llit de la seva cambra. Sentia en la meva veu tota la força per acompanyar-lo. Va gemegar, va cridar, va plorar i em va dir, finalment, que durant aquella estona havia col·locat internament moltes coses al seu lloc.

Podria dir que «l’autoregulació organísmica», aquesta capacitat que tenim tots els organismes vius d’adreçar-nos envers l’equilibri i que és un altre dels pilars d’aquest treball, es posa en evidència un cop més, en el propi procés de fer una Gestalt online (com a necessitat), adaptada al context que estem vivint. I ho fa gràcies a un munt d’experiències creatives que la fan més viva i en sintonia amb les circumstàncies.

Després de la decisió de facilitar teràpia online, no m’ha suposat una dificultat continuar amb les sessions de Gestalt durant aquest temps que va començar amb el confinament, Skype ha estat un recurs senzill d’assumir que m’ha permès viure la relació amb el client com un organisme viu que fa aparèixer els recursos en la mesura que son necessaris.

Sento que la teràpia online ha vingut per quedar-se. He retrobat antics clients que ara viuen en altres regions de la península i volen reforçar alguna qüestió pendent. D’altres m’han contactat per primer cop en un moment en què han sentit  que tenien accés a un terapeuta de fora de la seva àrea de residència. Alguns d’ells busquen privacitat respecte a una ciutat petita, d’altres la tranquil·litat que els suposa la recomanació d’una persona de confiança.

Estic convençuda que continuaré aprenent d’aquesta nova oportunitat. Us seguiré compartint experiències.

The post Terapia Gestalt: L’experiència Online appeared first on Alzina de Collbató.

La Gestalt és una teràpia humanista que creu fermament en l’autoregulació organísmica, és a dir, en la capacitat de tots els éssers vius de satisfer les seves necessitats i de regular-les per avançar envers l’equilibri.

Gestalt és una paraula alemanya –el creador d’aquesta teràpia va ser el metge neuropsiquiatra alemany Fritz Perls–, i significa «cercle de l’experiència». La descripció de «cercle de l’experiència» seria alguna cosa com:

• Reconec una sensació en mi;
• La tradueixo en un desig o necessitat;
• Recorro a/obtinc les eines per satisfer-la; 
• Em satisfaig;
• Em reconec satisfet i alliberat d’aquesta sensació per tal de poder atendre una altra senyal del camp en el que em moc.

Les neurosis tenen a veure amb interferències en els cercles d’experiència.

Això fa que, sovint, enlloc de moure’ns de manera fluida en aquesta autoregulació de l’organisme viu que som, bloquegem assumptes importants i anem acumulant experiències sense resoldre. La vida pot ser feixuga amb aquest pes. La Gestalt proporciona eines per al tancament d’aquestes necessitats ja sigui perquè aprenem a resoldre-les o a acceptar que no tenen solució.

Alliberar els assumptes pendents a la nostra vida és sanador.

Sovint em pregunten quin és el moment d’iniciar un procés terapèutic. Considero que aprendre quina és la nostra peculiar manera de boicotejar-nos ens va a bé a tots. En major o menor grau, tots disposem d’un determinat grau de neurosi i és interessant conèixer com opera i interfereix en la nostra vida. Però quan la diferència entre el que és la nostra vida i el que voldríem que fos és massa gran com per saber gestionar-la o acceptar-la, el moment de demanar ajuda ha arribat.

La Gestalt entén el procés terapèutic com una relació interpersonal que es basa en el no judici i l’honestedat i on té molta importància la comunicació no verbal. Entre les dues persones, terapeuta i client, es crea un espai on tenen cabuda emocions i sensacions corporals. La consciència en l’aquí i l’ara del que va emergint és sanadora. El terapeuta acompanya, assenyala allò que és obvi i representa l’actitud facilitadora del procés; és a dir: està present, sense judicis, obert i en contacte amb les percepcions pròpies.

Hem parlat de que la teràpia aporta coneixement sobre un mateix, saviesa. Tant o més important que el coneixement, és necessari desenvolupar una relació amorosa amb nosaltres mateixos i això també succeeix a teràpia.

Com si parléssim d’un ocell que vol aprendre a volar, són necessàries aquestes dues ales, la saviesa i l’autoestima. Aleshores som lliures per pilotar la nostra vida. I això sempre és satisfactori.

* Font fotografia: Designed by Freepic.diller / Freepik

The post Gestalt per viure millor appeared first on Alzina de Collbató.

En crisi: faig teràpia o medito?

Les preguntes arriben quan apareixen les crisis i tot trontolla, aleshores intuïm que la vida ha de ser alguna cosa més que l’exigència o la frustració continuada a la que estem acostumats mentre perseguim ideals inassolibles. Arriben quan les respostes de sempre ja no ens tranquil·litzen i és aleshores quan ens obrim a opcions que temps enrere eren inimaginables. Buscar un terapeuta o aprendre a meditar?, aquesta és una pregunta que es fan moltes persones que volen trobar respostes. Ho sàpiguen o no, han encetat un camí de creixement personal.

Les teràpies humanistes en general i la Gestalt en particular serveixen per desbloquejar interpretacions inamovibles del que és el fet de viure. Acompanyen a descobrir una manera sana d’existir en el món de la forma i dels pensaments. A discernir, per exemple, quins són els límits entre jo i els altres i a aprendre a respectar i a assumir la responsabilitat pròpia en les relacions i en la vida.

Sempre és interessant aprendre a contactar amb el cos i distanciar-nos dels pensaments. La vida, mirada des de la posició d’un observador permet un espai on podem estar més tranquils i en confiança. Aquest seria un pas envers la meditació i té molt en comú amb el que proposa la Gestalt. Les propostes de mindfulness o Consciència Plena, sota el meu parer, reforcen aquesta comprensió de que som un cos físic, un cos emocional i un cos que pensa i pretenen situar-nos en el món d’una manera més holística o integradora.

Però meditar pot ser molt més. Sota la meva opinió, és important disposar d’un ego saludable abans de posar-nos a transcendir-lo. Haver construït una identitat capaç i autònoma basada en una autoestima que exerceix un control mínim de la vida quotidiana és interessant abans de fer un salt envers els àmbits transpersonals. Aquest aprenentatge em sembla fonamental abans d’endinsar-nos en l’àmbit de la consciència no conceptual, en el “tots-som-un” i en el regne del buit.

Altrament, tot es fa molt confús i és molt fàcil perdre’s. És prou freqüent acabar trobant en l’espiritualitat, una falsa porta en nom de la qual amaguem i esquivem les pors atàviques amb les que convivim. És el que anomenem el by-pass espiritual o el materialisme espiritual. És fàcil trobar “mestres” gens conscients de la seva necessitat egoica de ser “seguits” i considero que poden fer molt de mal.

Certament, per moltes persones és possible realitzar un camí espiritual sense fer teràpia. També és cert que la teràpia arriba fins on arriba però cal, per un mitjà o altre, descobrir el castell de la il·lusió i del narcisisme i atrevir-nos a mirar-lo de cara. Les teràpies humanistes aplanen molt el camí. També és cert que no serveixen per tothom.

De manera que no tinc una resposta concreta a la pregunta inicial. Depèn de com siguis i del que vulguis aconseguir. Considero que sovint són complementàries i teràpia i meditació poden caminar plegades durant un temps.

The post En crisi: faig terapia o medito? appeared first on Alzina de Collbató.

Al mateix temps, és probable que un sentiment poc concret t’arrossegui cap enrere. La idea de quedar en evidència davant dels participants remena aquesta emoció tant lícita, a mig camí entre la vergonya i les ganes de fugir que podríem anomenar por.

Ho sabem perquè els instructors de Río Abierto convivim sovint amb emocions contradictòries i resistències de tota mena.

I també sabem que una vegada travessada la primera sessió les fantasies s’esvaeixen i les possibilitats que s’ofereixen esdevenen més reals. Té a veure amb poder veure la cara de les pors i poder nomenar-les sense necessitat de paraules.

El contacte amb la realitat, el famós aquí i ara que habitem en aquestes sessions, és molt més interessant que la boira de la fantasia. Bàsicament perquè obre la porta a la possibilitat de canvis reals.

El que succeeix als tallers, el que sentim i experimentem té molt a veure amb el que ens passa a la vida, dia rere dia. I els altres, que continuen allà, passen a ser aliats i testimonis, companys d’aquest viatge que esdevé cos, gaudi, emoció i expressió.

*_______*

VEURE ELS PRÒXIMS TALLERS I CICLES

Torna al Blog

The post Treball sobre Sí, una manera de contactar amb el que és real appeared first on Alzina de Collbató.

Aquesta porta ens trasllada a un espai amb un llenguatge particular perquè no està fet únicament de paraules. Ens ajuda a viatjar per sensacions i emocions que pertanyen a vivències d’etapes on la paraula no era una eina al nostre abast, vivències que ens han construït d’alguna manera i que escapen al nostre control i coneixement.

Com un eix vertebrador, la respiració manté units el nostre cos físic, el cos emocional i el cos mental i això inclou la part conscient i inconscient del nostre psiquisme.

A les sessions de Treball Sobre Sí en moviment, donem prioritat al cos i a les sensacions físiques. L’aprenentatge, a diferència d’altres aproximacions terapèutiques, s’esdevé a través d’experiències viscudes entre el moviment, la música, el contacte i una actitud d’acceptació de l’experiència que succeeix.

El grup és important. Com si es tractés d’una caixa de ressonància, té un efecte amplificador i facilitador de l’experiència. Fins al punt que l’integrem com un subjecte més que participa de les sessions. Fem descobertes gràcies a la força que ens ofereix i a l’efecte mirall dels companys. Les relacions interpersonals que emergeixen no deixen de ser un laboratori segur on experimentar amb els nostres vincles quotidians.

Totes les emocions són benvingudes. Mentre comprenem l’energia de la por i aprenem a travessar-la, és revelador adonar-nos com la música, el moviment i el cos ens permeten entrar en contacte o travessar espais emocionals antagònics amb una facilitat a cops sorprenent…

El treball en cercle ens permet avantatges com la comunicació visual i l’experimentació amb moviments que no són habituals en nosaltres. Abastar noves maneres de moure’ns o expressar-nos està relacionat amb canvis psíquics profunds.

El joc i la creativitat ens faciliten moments per contactar amb el caos, la vergonya, la ràbia, l’afecte, la vulnerabilitat o…

Estructurem les sessions en diverses fases, començant per un escalfament i arrelament que faciliten la fase d’activació i mobilització per culminar en una altra d’expressió i conscienciació. En una fase més avançada dels grups ens arriba sovint el regal de moments d’irradiació on emergeix el plaer de mostrar-nos sense màscares.

Amb aquest treball aconseguim una major energia i vitalitat per enfocar els reptes de la vida. En aquesta aproximació del Treball sobre Sí que aplega també una mirada gestàltica, també és notable el coneixement que anem adquirint de nosaltres mateixos i de la manera com establim els vincles amb la vida.

Torna al Blog

The post Aprendre en moviment appeared first on Alzina de Collbató.

En Jaume tenia trenta cinc anys quan va venir a teràpia. No entenia què li estava passant. Feia quatre anys s’havia casat amb una noia meravellosa amb qui compartien un munt de projectes. Els havia semblat que tenir un fill seria la manera més bonica de plasmar l’amor que sentien l’un per l’altre però el nadó havia nascut i després de cinc mesos la vida s’havia convertit en un malson. En Jaume se sentia irritable i cridava cada cop que la petita gemegava. Ja res l’il·lusionava. Havia anat al metge de capçalera a causa de l’angoixa que sentia i aquest li havia dit que si continuava així es posaria malalt. Va ser així com va arribar a consulta.

L’home vivia el que succeïa com una broma pesada que li estava gastant la vida i es ficava al llit cada nit amb l’esperança de despertar d’aquell malson. La Sara, la seva parella, s’havia convertit en una altra dona i ja no compartia amb ell aquelles converses plenes d’enginy i bon humor; gairebé no reia i de vegades plorava i tot.

Quan, passades unes sessions i després d’un procés d’acceptació, li vaig demanar a en Jaume que ocupés el lloc de la Sara i intentés ser ella per uns moments, es va sorprendre. Es va adonar que la Sara se sentia abandonada per ell.

– Que jo l’abandono? – va dir – Si és ella la que m’abandona a mi; si només s’interessa pel bebè – va afegir amb to enfadat.

A en Jaume li costava reconèixer que se sentia abandonat. Com podia un advocat com ell, que començava a tenir un cert renom en el món del dret laboral, sentir-se abandonat perquè la seva dona tenia cura de la filla?

–  Sembla que et sents gelós de la petita Sònia – li vaig dir amb un somriure d’acceptació.

La vergonya i el desconcert es van fer evidents a la seva cara. Però també un alleujament infinit. Em va semblar que s’emocionava.

Sovint sentim emocions difícils d’explicar. Moltes vegades per noves, altres per inconfessables. Si aquest fet ens pertorba massa, a la llarga el nostre organisme reacciona desconnectant, emmalaltint o generant ira. O tot a l’hora.

I ara què?, em direu. Ara ja està tot arreglat? En Jaume torna a tenir la família que havia somiat?

No, no pas. Probablement aquella relació de parella que va viure temps enrere no tornarà. Però ara s’obren portes. Ara en Jaume té més espai intern, reconeix el que sent, comprèn més, s’estima més. Té més eines per situar-se davant d’un nadó que plora. Té més recursos per decidir què vol fer. Pot intentar guarir aquesta ferida d’amor. I, qui sap, potser pot sentir prou confiança per parlar amb la Sara i explicar-li què li està passant. És possible que la Sara s’alleugi de poder posar paraules a una situació difícil. Tenen la possibilitat d’agafar-se a aquest fet com una oportunitat de créixer plegats i veure’s tal com són en realitat.

Allò saludable seria permetre’ns l’emoció, reconèixer-la, ser capaços d’acceptar que això que sentim és una part nostra i què no hi ha res de dolent en el fet de sentir-ho. Estimar-nos així, per molt monstruosos que ens veiem…I comprendre que una cosa és el que sentim i una altra molt diferent l’acció que en resulta…

No, no és fàcil. I encara menys quan imaginem que els altres també veuran en nosaltres aquest monstre. Fantasegem que ens quedarem sols, condemnats, apartats… Ens sentim culpables. I continuem esforçant-nos per mostrar la imatge oportuna, apreciada, impol·luta que voldríem ser a costa de sostenir un patiment intern considerable, perquè una part de nosaltres sap que no som el que els altres creuen. I això, viscut en la família, la parella, els fills, els amics…pot convertir-se en un autèntic calvari.

I vosaltres, si el vostre nadó us despertés a mitja nit, sentíssiu ganes d’etzibar-li un cop de peu i us adonéssiu que això us pertorba més del compte, ho compartiríeu amb algú? Tots en tenim algun, de monstre; les nostres vides foren més amoroses i amables si fóssim capaços de mirar aquestes vivències i començar a estimar-les…

Torna al Blog

The post Paternitat i gelosia appeared first on Alzina de Collbató.

El treball que fem a Gestalt, és apropiar-nos d’aquesta informació que ens parla de nosaltres i de la nostra vida.

Per a que resulti útil, la persona que interpreta el somni ho fa seguint unes pautes determinades per connectar amb el món sensitiu i emocional propi. El terapeuta acompanya per facilitar el contacte íntim i l’assimilació del que succeeix.

Per fer-ho més entenedor, us comparteixo un somni que vaig acompanyar com a terapeuta fa un temps. Com veureu, la clienta explica el somni en present i en primera persona.

Sóc al metro. En un tren llarg d'aquells que no estan separats per vagons. La percepció és que viatjo sola en un tram del principi i sóc de peu. Tot el tren es troba buit. Em sento tranquil·la.

Ara el metro està arribant a una estació. Mentre avança per l'andana, descobreixo un munt de persones amb objectes força voluminosos, de la mida d'una persona, que semblen de fusta o metall. Volen pujar al metro.

Alguna cosa em sobrepassa. Experimento angoixa i em desperto alterada.

Com us comentava, cada element del somni és una projecció que parla de nosaltres, de com experimentem la vida i sovint aporta alguna comprensió del moment vital que travessem.

En la època del somni, la clienta vivia una situació professional que experimentava amb estrès. Li vaig demanar de fer l’exercici de recuperar les projeccions implícites en cada una de les parts del somni. Primer, en les persones de l’andana. Es posicionava com el fuster que volia pujar al metro amb un marc de finestra i explicava la seva experiència, també com el mecànic que portava una bicicleta a reparar. Tot semblava senzill. Els diferents personatges gestionaven projectes segons les seves capacitats, sense massa dificultat. Això li parlava de diferents projectes que duia endavant i que tot i que li suposaven un esforç, es reconeixia preparada per fer-ho.

També va entendre quina part d’ella representava la dona que viatjava sola en el metro i que, en aparença, era la protagonista del somni. Tot i que se sentia una mica sola, tot anava bé fins que se li amuntegaven les tasques que tenien a veure amb coses molt diferents, les unes de les altres. Llavors s’angoixava…

Fins aquest moment, l’anàlisi del somni li estava aportant una mirada més profunda de la situació vital que travessava. De fet, eren aspectes que no li eren desconeguts: Vivia els seus projectes professionals com a excessius.

Em va cridar l’atenció la vivesa amb la qual parlava del metro i li vaig demanar que expliqués el relat, en primera persona, com si parlés el ferrocarril.

Apropiar-se d’aquesta projecció, va ser revelador. Es va adonar que alguna cosa en ella tenia la capacitat de funcionar com un tren llarg i sense compartiments que avançava ràpidament sota la ciutat. La sensació era molt viva i explicava que tenia espai de sobres per projectes que pujaven i baixaven -entraven i sortien- a un ritme àgil i sense complicació. No calia controlar massa, només oferir espai i transportar. Aquesta era una tasca que tenia sentit i que era important en el càrrec professional que ocupava.

Comprendre els missatges onírics li va aportar tranquil·litat. “No cal anar empenyent un tren que ja va sol”, em va comentar. Va poder adoptar una actitud menys controladora front alguns aspectes que li ocasionaven estrès i tirar endavant els seus projectes.

Com us comentava més amunt, segons les regles de la Gestalt, trobar el significat del somni li correspon al propi somiant i no al terapeuta. Tota interpretació des de fora dificulta que el somiant s’apoderi d’allò que li està passant i, per tant, pugui trobar per si sol una interpretació adequada a les seves característiques i necessitats. Té a veure amb la Responsabilitat, un dels pilars d’aquesta teràpia humanista.

Torna al Blog

The post Gestalt i Somnis appeared first on Alzina de Collbató.