Som a teràpia. Podríem posar l’exemple d’un home, forner, que no gestiona bé la seva agressivitat, d’una mare jove que se sent feble i poc capaç d’afrontar els reptes de la vida quotidiana, o fins i tot el d’un xicot que no porta bé sentir-se vulnerable i te problemes de parella. Podrien ser aquests exemples o molts d’altres.

Amb molta freqüència, quan algú arriba a teràpia creu que el problema es troba fora: el subordinat que no em respecta, el fill que no és dòcil, o la parella que em demana compartir aspectes emocionals que no vull o no puc expressar.

En el procés terapèutic, les primeres passes es troben en la direcció d’afrontar el que en diem la nostra responsabilitat: A aquest forner li és difícil sostenir les desavinences i això pertany a l’àmbit de la seva responsabilitat, i podríem dir alguna cosa similar de la dona jove i el poc marge per sostenir la frustració i també del xicot i l’acceptació de la seva vulnerabilitat.

Quan deixem de posar l’accent únicament en l’exterior i assumim que tenim alguna responsabilitat en el que vivim i com ho vivim, és quan podem canviar alguna cosa.

Aquests descobriments personals acostumen a tenir, en els inicis, un component cognitiu important. Sovint, la persona que ve a teràpia considera que ja ho ha «entès» i, per tant, podrà «resoldre la situació» a base d’esforç i d’exigència. No acostuma a ser així.

De fet, aquesta exigència dificulta el procés. Costa un temps acceptar que molts conflictes es resolen deixant que la porta s’obri cap endins i per tant, cal deixar d’empènyer cap enfora, que és el que acostumem a fer. Es requereix aprendre una qualitat més receptiva, una mirada conscient i propera a l’acceptació compassiva envers un mateix perquè el xicot pugui obrir-se emocionalment a la parella o la mare jove accepti les seves dificultats amb els límits.

Darrere d’aquestes actituds automàtiques, acostuma a haver-hi dolor. El dolor del bullying viscut, de l’entorn de sobreprotecció que no ens va permetre créixer o el poc espai per l’expressió emocional quan érem petits. Per això, posar més pressió per canviar el comportament no ajuda, prou hem estat patint ja per adaptar-nos al que s’esperava de nosaltres.

I aleshores? Aleshores el procés requereix aprendre a estar en contacte i a sentir el que hem estat evitant.

Acompanyar-nos a re-sentir. Sense judici, sense pressió, permetre l’expressió i els «adonar-se» que l’acompanyen quan emprem aquesta actitud. Aquest acompanyament és, en els inicis, el paper del terapeuta. Més endavant, un cop hem integrat que en el present tot aquell dolor ha perdut força, podrem acompanyar-nos sols.

Començarà a succeir que l’agressivitat s’afluixa i el forner pot sostenir una confrontació amb el seu subordinat, que la dona jove pot sentir-se amorosa posant límits al seu fill o que el nostre estimat xicot pot compartir amb la seva parella la por de perdre-la.

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

Curs d’introducció a la Gestalt (agost 2021) | Teràpia Gestalt

A la Gestalt parlem sovint del vincle en les relacions. Un vincle adequat es donaria en una relació en la qual emergeix apreci, valor i respecte per l’altra persona. En aquests casos és freqüent compartir emocions que aporten satisfacció com ara confiança, agraïment o estima.

No sempre les persones són capaces d’establir un vincle saludable i un dels motius per demanar acompanyament terapèutic és precisament la dificultat d’establir vincles nutritius amb altres persones.

El terapeuta facilita que es desenvolupi un vincle terapèutic que afavoreixi la confiança i la transparència necessàries perquè tingui lloc un procés satisfactori. En la construcció d’aquest vincle hi ha tot un aprenentatge que sovint s’aboca i enriqueix altres relacions del client.

L’entrevista és important perquè és on s’assenten els fonaments de la relació i del treball terapèutic. La proposo a totes les persones que em fan una demanda de teràpia. És gratuïta perquè encara no hi ha un compromís i l’objectiu és conèixer-nos i avaluar si podem treballar plegats. M’interessa entendre quins són els impediments perquè es pugui crear un vincle. M’explico:

En aquesta estona de l’entrevista, m’adono si la persona està còmoda amb el plantejament terapèutic, les bases de treball, els honoraris i el protocol d’anul·lacions. A cops, la persona no està d’acord amb l’enquadrament, la meva manera de treballar no és l’esperada o s’adona que suposa un compromís pel qual no està preparada. A vegades hi ha qüestions sobre les que podem parlar i arribar a acords. D’altres no, és aleshores quan no encetem el procés.

Altres vegades detecto una demanda poc transparent o directament manipulativa i em prenc el treball d’aclarir-la. Iniciar un procés implica, per al terapeuta, assumir un joc d’interacció determinat (seducció, protecció, animació, confrontació, maternatge)… per posar només alguns exemples. Aquesta demanda més o menys inconscient, el pacient l’acostuma a fer també al seu entorn i per a mi pot ser interessant acceptar un rol determinat durant un temps per facilitar-li aquesta descoberta i que pugui assumir la seva responsabilitat. Però en determinats moments puc no estar disponible per algunes demandes. Per exemple, perquè interpel·len aspectes de mi no prou aprofundits. Aleshores ho dic i tampoc hi ha procés.

Acostumo a aprendre en els processos terapèutics. No només professionalment. Em modifiquen, m’aporten i em nodreixen. Molt sovint també m’enriqueix compartir l’honestedat, la descoberta i el contacte humà. És quelcom del que n’estic molt agraïda. Aquest fet manté viu en mi l’interès en la teràpia i en continuar aprenent però alguna vegada a l’entrevista me n’adono que hi ha alguna cosa en el que m’expliquen que no puc abraçar amb llibertat.

Per treballar bé em cal acceptar la persona i el que porta sense judicis i quan això no succeeix és millor per al client derivar-lo a un altre professional. La meva mancança no treballaria a favor seu. Per això també serveix l’entrevista.

El més habitual és que acceptem de treballar plegats. Ara ja disposem d’un marc de treball, un mapa de possibles dificultats, uns objectius i una probabilitat elevada d’establir un vincle satisfactori. Aleshores acostuma a ser senzill compartir un espai on mostrar-nos amb honestedat i veure’ns sense màscares. I el procés terapèutic comença…

Autora

Rosa Montells

Terapeuta Gestalt amb quinze anys d’experiència, membre de la Asociación Española de Terapia Gestalt (AETG). Instructora de Moviment Conscient Rio Abierto. Professora de Cuina Natural i Energètica. Llicenciada en Farmàcia.

També et pot interessar…

Curs d’introducció a la Gestalt | Teràpia Gestalt