De riscos i ous ferrats

A teràpia, és recurrent la demanda de trobar un equilibri entre la seguretat i la satisfacció amb la vida que tenim. Una polaritat present en moltes persones i que és sovint causa de dubtes i patiment.

Potser ets dels que tendeixes a adaptar-te, a no arriscar, a acontentar-te amb el que hi ha com una mena de destí o fat en el qual, el que tu vols, no té massa importància. Potser et falta il·lusió a la vida i tot i així et resisteixes a sortir de la teva zona de confort perquè “això ja t’ho coneixes”. Ho sàpigues o no, et fa por aventurar-te més enllà dels límits coneguts que et donen seguretat. La teva vida tendeix a ser mecànica, previsible i rutinària i sovint pagues un preu que pot anar des de la insatisfacció, la queixa o fins i tot l’angoixa.

En l’altre extrem, potser ets dels que t’agrada qüestionar-ho tot i pots reconèixer certa addicció a les emocions intenses. Prefereixes arriscar i fantasiejar amb un munt de possibilitats alhora; et trobes còmode en allò inesperat, l’aventura i el risc. Acostumes a sortir-te’n però a cops et trobes amb algun límit dolorós al qual tampoc prestes massa atenció. Potser tampoc ets massa conscient de la por en el teu dia a dia perquè ja t’agrada viure en contacte amb l’adrenalina. Et costa reconèixer que molt en el fons t’agradaria transitar una vida més tranquil·la en què, sense perdre la sensació de fluïdesa, comandessis la teva vida amb més responsabilitat.

Desconec qui és l’autor de la teoria de l’ou ferrat. A mi me la va explicar una mestra de meditació ja fa un munt d’anys i la utilitzo a teràpia quan apareix aquesta situació. El rovell de l’ou simbolitzaria la zona de confort, de contenció i seguretat. L’espai on ens sentim segurs i arrecerats, quatre parets d’una “casa” que nosaltres vivim com a surador salvavides. Una “casa” que no deixa de ser fictícia i aquest és també part del problema. La clara simbolitza l’espai d’expansió i de risc, on podem desenvolupar les nostres idees i la nostra creativitat.

La realitat és que, amb grans diferències segons caràcters i persones, tots oscil·lem entre el rovell i la clara. Sovint ho fem a batzegades, com a resultat d’un efecte reactiu o automàtic.

Si ens arrecerem en el rovell, arriba un moment que ens falta l’aire, no li veiem sentit a la vida, ens deprimim i la mateixa inèrcia ens empeny a fer un salt més o menys inconscient envers la clara d’ou per compensar aquesta insatisfacció sense saber massa quin és l’objectiu. Cadascú coneix la seva especialitat: esports d’aventura, compres compulsives, provocació de conflictes,  jocs d’atzar, canvis estètics, viatges exòtics…

Passat un temps ens en cansem, contactem amb una difusa manca de sentit i ens sentim insegurs i poc arrelats. Creix en nosaltres un desig gran de seguretat i confiança i tornar al rovell ens sembla la millor de les idees. I tornem a començar.

La situació, per a caràcters més expansius, podria explicar-se amb matisos diferents: la vida és plena d’una activitat bulliciosa amb situacions de risc que tenim l’habilitat d’anar trampejant sense saber massa com. El contacte amb la adrenalina i les papallones a l’estomac ens fa sentir vius i això dona sentit a la vida. Però potser quan arribem a casa necessitem aïllar-nos amb series o jocs virtuals en què ho “controlem tot”. Potser no disposem de temps per les relacions properes ja que ens poden fer demandes que no tenim energia per sostenir. Només desitgem evadir-nos.

Potser són casos una mica extrems, volen assenyalar tendències. Et reconeixes?.

La persona que em va explicar la teoria de l’ou ferrat ens deia que val la pena explorar la zona de contacte entre la clara i el rovell. Una mena d’equilibri on sostenir-se viu, despert i en contacte amb nosaltres. Una manera de transitar i gestionar el límit amb consciència. A mi em sembla interessant. Tu que en penses?