Ítaca i el despertar

Condició Humana Ulisses

Ítaca i el despertar

Rellegint alguns paràgrafs d’aquesta magnífica introducció a la mitologia grega de Jean-Pierre Vernant, es desvetllen significats de la història d’Ulisses a l’Odissea que voldria compartir.

Ítaca és sempre actual i sobretot ho és aquest viatge de retorn des de Troia conegut com l’Odissea. Més enllà de les aventures en horitzons imaginaris i dels mons habitats per déus immortals i monstres terrorífics, aquesta obra és curulla de temes universals i atemporals. L’heroi hi bascula contínuament. Semblaria que a cada aventura l’autor ens convidés a prendre partit entre valors, en aparença, oposats. Ens endinsem en el goig inherent a la rauxa i també en l’estructura que ens ofereix el seny. Empatitzem millor amb l’amor o la passió?, la mort o l’eterna joventut?, volem ser homes o preferiríem ser déus?. Gaudim del risc o estem més còmodes atenuant la curiositat?

M’agrada aquest retrat implícit d’Homer on hi apareix d’una manera explícita un tret característic de la condició humana. I valoro també la manera de fer-ho, assenyalant l’error continu, gairebé com si atorgués un permís. Mostrant la manera com, tot i caure un i mil cops en la mateixa pedra, el protagonista no perd el seu rumb.

L’heroi no es rendeix; en algun moment es redreça i segueix el camí; s’equivoca però s’assumeix i persisteix.

 

Per a mi la Odissea és una lluita aferrissada contra l’oblit. Ens resulta propera perquè és profundament humana.

Ens tornem a aixecar gràcies al record de qui som.

 

Un record de “Sí” que succeeix en ocasions, quan s’esvaeixen els núvols i podem reconèixer l’estrella que assenyala el camí.

Amb una mirada que vol enfocar el despertar, és evident que vivim immersos en una matrix que facilita romandre adormits. Els cants de sirena d’avui en dia ens eclipsen l’enteniment una vegada i una altre i res convida a mirar. De tant en tant alguna cosa ens desvetlla i apareix el record de qui som i del què volem. Com Ulisses, tenim poques oportunitats de lucidesa i escasses eines per refermar la nostra voluntat de seguir el nostre destí.

Potser la nostra tasca com humans consisteixi en acceptar la caiguda i l’errorNodrir la força i la humilitat de tornar-nos a aixecar i aprofitar l’estona que els núvols ens permeten observar. Perquè aleshores la vida ajuda, les veles s’inflen i d’una manera inexplicable, ens descobrim en direcció a port.

 

També et pot interessar