Carles, gràcies per tant!

Carles Capdevila

Carles, gràcies per tant!

Ha estat la noticia de la teva mort, Carles, que m’ha ben sacsejat. Potser per la franquesa i claredat amb què parlaves de les coses quotidianes, sense engrandir-les però tampoc sense estalviar-te res. No vull analitzar quins han estat els ingredients exactes, el cas és que he sentit la mort propera.

La teva mort. Però també la meva, és clar, i la de la meva parella i la dels fills…Ai, com costa, permetre’m sentir una mica això que ens convencem que els passa als altres però no a mi, no a nosaltres. Tu ho fas proper, molt proper…

Com costa i com em fa, de bé. El cos es contrau, noto la tensió en els muscles i m’acompanyo. Em dic, respira, respira. No és nou, la mort, ja saps…La mort, aturar-me i fer-li espai. La mort, sí. La qualitat efímera de totes les coses i el vincle invisible i directe, punyent, amb l’abandonament i la privació.

Era d’hora al matí i m’ha agafat desprevinguda, Carles. Gràcies per tant!