Interseccions i contradiccions

contradicciones

Interseccions i contradiccions

Interseccions i contradiccions

Intel·lectualment em fascinen les interseccions, aquests espais de confluència que costen de classificar. Ara em proposo endreçar els llibres perquè l’estudi s’ha convertit en un garbuix desagradable. Els de cuina al prestatge de la dreta, receptes, dietètica… Els de natura? També a la dreta però més amunt, arbres de Catalunya, plantes de Montserrat, boscos mediterranis. Aleshores apareix aquell que no recordava de “natura per menjar” o “flors remeieres” i el sostinc a la mà estona i estona com si fos un desafiament irònic pel qual no tinc resposta. El repte continua amb les prestatgeries de l’esquerra perquè també tinc llibres de la “dieta de les emocions” que dubto si classificar a l’apartat de teràpia i els de “natura i espiritualitat” o “espiritual xef”.

Pot semblar un joc intel·lectual divertit però per a mi no ho és gaire. He dit que em fascinen les interseccions però també m’angoixen! El meu estómac comença a registrar una tensió singular i recordo que les zones desconegudes, les guies poc clares, els mapes que es belluguen i els camins que no sé on porten no han estat mai el meu fort.

No se si batejar l’emoció dominant com d’enuig; altre cop amb les etiquetes! No m’agrada el que estic sentint. Tot d’una vull acabar amb els llibres, em dic que m’he equivocat pretenent endreçar-los per temes o intento convèncer-me que tampoc estan tant desendreçats… Fugir! Enlloc d’això respiro i aleshores, com si visqués en un “tetris” gegant em baixa una fitxa no prevista, un “adonar-me”. Certament, detecto un subtil cabreig però barrejat amb una considerable quantitat de por i després, o tot junt, molta tristesa.

El cas és que jo m’havia proposat estar contenta perquè estic de vacances. Hi ha tanta vida al meu voltant!, rialles, jocs de paraules, complicitats i cançons de bressol. M’engresquen els projectes que tinc entre mans i l’estimació que m’envolta.

I no obstant això, la mort que s’entesta a estar també present, ben enganxada. Recordo les morts recents , la intervenció quirúrgica imminent d’una germana i de cap manera puc treure’m del cap les platges mediterrànies i els ofegaments tot i la gent valenta. Em fereixen alguns aspectes socials que no comprenc. Dolor, això és el que estava evitant!

La vida i la mort. Jo amb la ferma voluntat d’obrir-me a la joia i la vida que s’entesta a recordar-me també els dols. De nou l’aparent cruïlla, com amb el llibre a la mà; on va?

Al final, l’alegria em costa. És una emoció que em fa vergonya ensenyar perquè la meva ment la interpreta d’injusta. “La vida es un valle de lágrimas”, us sona?. Però confesso que encara més enllà, apujant el volum, he descobert la joia, que aprenc a reconèixer en les petites coses que em sorprenen, en els moments que m’arrisco o quan em sento lliure per decidir. També quan obro el pit i faig espai a coses aparentment contradictòries.

No, no hi ha una manera correcta d’endreçar ni puc trobar una solució perdurable. Col·loco el llibre en el segon prestatge i em dic que ja el canviaré tantes vegades com ho necessiti. 

Agafo en braços la meva néta i el nadó se m’adorm al pit. Hi ha molta vida en aquest ritme que batega i em dic que Sí.  De la finestra estant puc veure el nostre mar, tant bell i tant salvatge. Molt a prop, intueixo els vaixells de tota mena, els creuers, els mercants i els que rescaten nens, dones i homes de la mort. Onades que només vull sentir, sense endreçar. Respiro.