gestalt atrevir-se

Un altre solstici d’estiu

Un altre solstici d’estiu

Potser era a causa que se li estaven acumulant masses coses o perquè a més, ja no estava còmoda explicant-se-les de la mateixa manera de sempre. Necessitava un canvi i estava irascible, desbordada, incòmoda…I a sobre dormia malament.

Repetia que li calia aturar-se i no sabia com. Que ho explicava a la parella i als amics i no la comprenien gaire, que s’adonava com la volien ajudar però no podien. Els somnis li parlaven d’una bicicleta sense fre i de baixades per una pendent pronunciada amb un risc alt d’estimbar-se i prendre mal.  

Sentia, la Marta, que el temps se li escapava i que tot i les eines que ja havia après i que li permetien mirar de cara i respirar fort, no era suficient com altres vegades. Alguna cosa l’aturava i no podia o no volia aprofundir més.

La meva part afectuosa i compassiva feia dies que l’acaronava, pacient, en el punt precís on el vertigen la prenia i la col·lapsava. L’acompanyava a tocar resistències profundes i ella volia continuar i es resistia alhora. Exigent, es repetia que no li quedaven oportunitats i llavors la impotència la prenia de nou irremeiablement.

Em va dir que cada any, ella, duia coses velles a la foguera, però que aquell solstici no volia cremar res.

El cos se li havia tornat més flàccid després de la intervenció i la família havia crescut i això havia dut a alguns distanciaments inesperats. Al mateix temps, alguns anhels adormits se li despertaven amb força i la interpel·laven nítids i impacients. No s’interessava per coses noves com abans, ni per viatges ni per res que fos nou, diferent, engrescador, exòtic o especial. Només necessito aturar-me, deia.

Em va agradar acompanyar-te Marta; sobretot quan vas fer aquell salt impossible, amunt sobre la foguera que espetegava amb força. Vaig plorar emocionada, en veure’t travessar una porta que jo encara no he descobert.

També et pot interessar

 

Etiquetes: