Encara amb la sensació que ens cal descobrir alguna carta desconeguda. Amb la crisi de fora que sacseja la vida tal i com la teníem prevista i la crisi interior que no ens deixa altra sortida que enfrontar-nos al sense sentit.

Pretendre salvar-nos resulta una despesa energètica que ja no podem sostenir. Desconec en quin punt del procés de desgast ens trobem però ja no ens resulta tan difícil deixar anar les coses que ens grinyolen.

Toquem la rendició i el deixar que succeeixi. Transitem per la POR a la malaltia, al desgovern, a les contradiccions sanitàries, a la pèrdua de llibertats, a les necessitats afectives i de moviment, a la situació laboral, a l’aïllament de les persones. Ens sentim sovint també adolescents, empresaris, infants, treballadors a l’atur i ancians. I  assagem això de no ser invulnerables.

Sona estrany això de rendir-nos. Sabem que no es tracta de sotmetre’ns. Sabem que alguna cosa més profunda es cou en deixar-nos transformar per la situació: viure els dols per tot el que ja no serà, abraçar les contradiccions internes i animar-nos a acompanyar el que s’esquerda en nosaltres i també en el que ens envolta.

La vida ha entrat en acceleració i aquesta tecnologia que havia de fer les coses més senzilles ens ha complicat la vida fins a punts inimaginables. La digitalització ho fa tot  immediat i urgent. Els estímuls es multipliquen i cada cop és més difícil posar límits a la vida personal i privada. La sensació és d’atordiment i d’estrès. També de manca de sentit.

De sobte han canviat les normes de la vida col·lectiva i és francament difícil orientar-nos per tal de satisfer les necessitats humanes de contacte i socialització. A moments, semblaria que vivim en un mon amenaçador en què els altres poden esdevenir un risc.

La por és el denominador comú en les converses quotidianes. Per alguns pot ser la por al contagi, a la malaltia i la mort. Per d’altres, a la davallada econòmica o a la conxorxa del poder. Tant és! En qualsevol dels casos correm el risc de ser arrossegats per aquesta psicosi col·lectiva de la por. I no hi ha res pitjor que la por a la por.

Aquesta crisi deixa una empremta psicològica profunda en les persones que l’estem vivint. Sense impacientar-nos, perquè les respostes no arriben ràpides, ens convé contactar amb nosaltres i anar-nos preguntant quin sentit li volem donar a la vida en aquests moments. Perquè això SI depèn de nosaltres.

Malgrat les dificultats i el cansament, és important una actitud interior determinada. Determinada a recuperar el coratge per actualitzar/renovar un Sí a la vida cada cop que el perdem. Un Sí a investigar què ens agrada, què podem deixar anar, què ens nodreix, que volem donar, què volem compartir, en què volem posar les nostres il·lusions i esperances. Culpar els altres, les autoritats, les farmacèutiques, els que no acompleixen les regles, no ajuda. Acaba desconnectant-nos de nosaltres i minvant l’energia que necessitem per transitar per la situació. 

Podria dir que no sé cap a on cal avançar però en realitat sí que en sé alguna cosa. Te a veure amb sentir-nos part, a baixar el ritme i els judicis. Ser menys jo i més nosaltres.

També et pot interessar…

Curs d’introducció a la Gestalt | Teràpia Gestalt