30 maig Un altre solstici d’estiu
Un altre solstici d’estiu
Potser era a causa que se li estaven acumulant masses coses o perquè a més, ja no estava còmoda explicant-se-les de la mateixa manera de sempre. Necessitava un canvi i estava irascible, desbordada, incòmoda…I a sobre dormia malament.
Repetia que li calia aturar-se i no sabia com. Que ho explicava a la parella i als amics i no la comprenien gaire, que s’adonava com la volien ajudar però no podien. Els somnis li parlaven d’una bicicleta sense fre i de baixades per una pendent pronunciada amb un risc alt d’estimbar-se i prendre mal.
Sentia, la Marta, que el temps se li escapava i que tot i les eines que ja havia après i que li permetien mirar de cara i respirar fort, no era suficient com altres vegades. Alguna cosa l’aturava i no podia o no volia aprofundir més.
La meva part afectuosa i compassiva feia dies que l’acaronava, pacient, en el punt precís on el vertigen la prenia i la col·lapsava. L’acompanyava a tocar resistències profundes i ella volia continuar i es resistia alhora. Exigent, es repetia que no li quedaven oportunitats i llavors la impotència la prenia de nou irremeiablement.
Em va dir que cada any, ella, duia coses velles a la foguera, però que aquell solstici no volia cremar res.
El cos se li havia tornat més flàccid després de la intervenció i la família havia crescut i això havia dut a alguns distanciaments inesperats. Al mateix temps, alguns anhels adormits se li despertaven amb força i la interpel·laven nítids i impacients. No s’interessava per coses noves com abans, ni per viatges ni per res que fos nou, diferent, engrescador, exòtic o especial. Només necessito aturar-me, deia.
Em va agradar acompanyar-te Marta; sobretot quan vas fer aquell salt impossible, amunt sobre la foguera que espetegava amb força. Vaig plorar emocionada, en veure’t travessar una porta que jo encara no he descobert.
